El 16 de juliol, la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar les seves dues sentències sobre la llei d'amnistia i va aclarir tot el que quedava per aclarir. Quatre dies després, el dilluns 20, la consellera del Departament Segon d'Enjudiciament del Tribunal de Comptes, Elena Hernáez Salguero, va dictar una providència que convé explicar amb calma perquè és una petita obra mestra de l'art de no acatar acatant. En lloc d'aplicar l'amnistia a la trentena d'ex alts càrrecs de la Generalitat als quals es reclamen gairebé una desena de milions d'euros per les despeses de l'1-O i de l'acció exterior —el president Puigdemont entre ells—, la consellera obre un termini de deu dies perquè les parts al·leguin i aportin documentació sobre si en aquelles despeses hi va poder haver fons "procedents del pressupost de la Unió, o administrats per la Unió, o per compte d'aquesta", i suspèn entremig el termini per dictar la resolució que la llei li exigeix. El detall que completa el quadre: Hernáez és la mateixa consellera que el juliol de 2024 va paralitzar el procediment per preguntar a Luxemburg, precisament, si l'article 325 TFUE —el que protegeix els interessos financers de la Unió— impedia extingir la responsabilitat comptable del procés. Va preguntar a l'únic tribunal que podia respondre-li; el tribunal li ha respost que no; i la seva reacció ha estat reformular la mateixa pregunta i dirigir-la ara a les parts, a veure si algú li procura la resposta que Luxemburg li va negar. En definitiva, busca que algú confirmi la seva teoria sobre la planitud de la terra.
La maniobra no resisteix la menor anàlisi. La sentència de l'assumpte C-523/24 no va deixar serrells pendents: els fets es van sufragar amb fons autonòmics que ni provenen del pressupost europeu ni hi estan destinats, i ni tan sols la hipotètica disminució de la renda nacional bruta derivada d'una secessió afecta, com a tal, els interessos financers de la Unió. Hi ha alguna cosa més, que converteix la providència en un desafiament conscient: la mateixa sentència va declarar que l'obligació de resoldre en un termini peremptori de dos mesos, sense valorar proves ni al·legacions exculpatòries, és consubstancial al principi mateix de l'amnistia. Obrir ara un període d'al·legacions i prova documental sobre l'origen dels fons, suspenent a més el termini per resoldre-ho, no és interpretar la sentència: és fer exactament el que la sentència diu que no pot fer-se, i fer-ho al cap de quatre dies de dictada. Ho ha vist fins i tot la Fiscalia, que ha instat a aplicar l'amnistia sense més demora i ha qualificat el tràmit d'extemporani; quan el Ministeri Fiscal, que en aquest procediment reclamava la gairebé desena de milions, esmena la plana a qui jutja per excés de zel, el diagnòstic està fet. Per la nostra part, la denúncia davant la Comissió Europea —però també davant el TJUE— per incompliment del dret de la Unió ja està presentada: si algú vol emular els polsos de Polònia i Hongria amb Luxemburg, que almenys estudiï com van acabar.
La providència del dia 20 és una maniobra a la desesperada d'un òrgan concret, no l'avançada d'una rebel·lió generalitzada dels òrgans jurisdiccionals cridats a aplicar la Llei d'Amnistia i la jurisprudència del TJUE
Dit això, convé no equivocar el diagnòstic general. La providència del dia 20 és una maniobra a la desesperada d'un òrgan concret —una consellera proposada al seu dia pel Partit Popular, amb biografia lligada a la Comunitat de Madrid—, no l'avançada d'una rebel·lió generalitzada dels òrgans jurisdiccionals cridats a aplicar la llei d'amnistia i la jurisprudència del TJUE. Els indicis apunten en la direcció contrària: la Fiscalia ha ajustat la seva posició a la sentència en qüestió de dies; el Tribunal Constitucional, ja de vacances per espai de dos mesos, s'ha quedat sense l'excusa amb què anava dormint els recursos d'empara; i el Tribunal Suprem té davant, com vaig escriure aquí mateix fa una setmana, tres sortides conformes a dret i cap raó jurídica per inventar-se una quarta. Qui vulgui llegir en el Tribunal de Comptes l'anunci que res no s'aplicarà confon l'estertor amb la tendència. El que aquesta providència retrata no és la força de la resistència sinó la seva soledat: en tot just uns dies, la seva autora ha aconseguit alinear en contra seva les defenses, la Fiscalia i el mateix text de la sentència que diu acatar. No és una estratègia; és una trinxera amb una sola ocupant.
Ara bé, mentre duri, aquesta trinxera produeix un efecte que els seus entusiastes no semblen haver calculat: cada setmana de retard en l'aplicació de l'amnistia i en el retorn del president Puigdemont és una setmana d'oxigen regalada a un Govern moribund. No ho dic com a metàfora. La direcció general i la cúpula operativa de la Guàrdia Civil estan imputades per obstruir les investigacions sobre la corrupció de l'entorn de la Moncloa; les clavegueres del PSOE han deixat de ser una hipòtesi periodística per a convertir-se en objecte d'instrucció judicial; i el que va ser presentat com a "líder natural", diria que fins i tot moral, d'aquest espai, José Luis Rodríguez Zapatero, acaba de cometre l'error estratègic més greu de la seva carrera: trencar més de dos mesos de silenci amb una entrevista televisada. Qui l'hagi vist entén per què els seus assessors preferien el silenci: un home allunyat de la realitat, proclamant que no s'ha corromput mentre despatxa com a "regals de cortesia" unes joies el valor de les quals assegura ignorar, i incapaç d'explicar la seva mediació en el rescat de Plus Ultra amb una cosa diferent del que ja va dir al Senat i ningú va creure. L'operador oficiós entre el govern espanyol i Waterloo durant anys ha quedat retratat en la seva pitjor versió: sense credibilitat, exposat en les seves contradiccions i pendent de les seves pròpies cites judicials, que no han fet més que començar. Aquest és el Govern al qual cada dilació regala el favor de mantenir l'atenció pública lluny de les seves clavegueres. Els qui creuen estar resistint el sanchisme haurien de mirar de nou a qui serveixen, objectivament, les seves resistències.
Persistir a negar l'evidència i endarrerir el retorn ni tan sols serveix a la causa dels qui ho intenten: només prolonga l'agonia d'un Govern assetjat per la corrupció i ajorna la reconstrucció d'uns estàndards ètics que la política necessita amb urgència
Per això mateix, el retorn del president no es pot donar per assumit ni per descomptat: cal propiciar-lo, i cal fer-ho ara. Primer, perquè tant a Catalunya com a Espanya estan pendents decisions de gran importància que no es poden adoptar amb normalitat mentre hi hagi exiliats: cap legislatura s'ordena o acaba i cap negociació és neta mentre un dels actors centrals de la política catalana hagi d'operar des de Waterloo per decisió d'uns tribunals als quals totes les instàncies europees han anat traient la raó. I segon, perquè propiciar aquest retorn és la millor manera de protegir la credibilitat del mateix sistema: cada dia d'exili que transcorre després que el Constitucional hagi validat la llei i la Gran Sala l'hagi declarat conforme al dret de la Unió és un dia en què l'Estat exhibeix que aquí les resolucions s'apliquen segons a qui beneficiïn.
El que hi ha al darrere és una batalla jurídica i política de gairebé nou anys a Europa que ha acabat decantant-se del costat del president Puigdemont i de la seva decisió d'exiliar-se, per més que a molts els costi reconèixer-ho. Assumir les conseqüències d'aquesta derrota —perquè per a l'Estat ho és— no és un gest de generositat: és la condició per deixar de perpetuar l'error inicial de judicialitzar un conflicte polític que cap tribunal podia resoldre ni ha resolt en nou anys. Persistir a negar l'evidència i a endarrerir el retorn ja ni tan sols serveix a la causa dels qui ho intenten: només prolonga l'agonia d'un Govern assetjat per la corrupció i ajorna la reconstrucció d'uns estàndards ètics que la política necessita amb urgència, a Espanya i a Catalunya. El retorn serà una realitat més aviat que tard. La providència del dia 20 no ho impedirà. Però els qui la celebren haurien d'entendre d'una vegada que no estan guanyant temps contra el president Puigdemont: l'hi estan regalant a Pedro Sánchez. Aquest és el favor que no saben que fan o, pitjor encara, no entenen que el fan ni a qui realment el fan.