El problema dels contes infantils d'avui no és que siguin eines pedagògiques, ni que siguin morals: és que no permeten als infants sortir de si mateixos. Fent una visita ràpida a la secció d'infantil de qualsevol llibreria, observareu que hi ha contes per aprendre a bregar amb el dol, per entendre què suposa la separació dels pares, per gestionar la ràbia, per descobrir les parts del cos, per acabar-se la verdura, per relacionar-se amb els adults, per reforçar la idea que plorar no és essencialment dolent. Són històries en què l'infant sempre és al centre d'una realitat que reconeix, que no l'empenyen a haver d'imaginar-se res que no hagi vist, que el limiten a la pròpia experiència. Són la mena de llibres que interessen a alguns pares perquè els permet delegar una feina que ells haurien de fer, o que reforcen la feina que l'infant ja fa amb el psicòleg. Quin avorriment.
Tots els qui ens vam enganxar a la lectura de petits ens hi vam enganxar pel mateix motiu: perquè era divertit. Perquè és divertit, vaja. Perquè ens permet posar-nos al cap d'algú altre, conèixer mons que ens són aliens, pensar més enllà dels nostres sentiments o de les nostres pròpies vivències. Un conte sempre és una eina pedagògica perquè d'entrada té la intenció de ser llegit, i en la majoria dels casos és moral perquè la idea que s'hi transmet té a veure amb una noció, per molt vaga que sigui, del bé i el mal. Un dels aforismes més destacats de Gilbert Keith Chesterton a Ortodòxia és el que diu que "Els contes de fades són ben certs. No perquè ens diguin que els dracs existeixen, sinó perquè ens diuen que els podem vèncer". Els gnoms, les bruixes, els dracs, les sirenes, els ogres o les fades possibiliten que l'infant pensi en éssers que no ha vist, revelen al nen que té l'habilitat d'imaginar-se coses que no existeixen —quina meravella. També el fan hereu d'un folklore i li mostren que hi ha món fora d'un mateix. Que hi ha vida, literatura i diversió al marge de la percepció pròpia.
Què passarà quan el nen s'adoni que, per molt bé que sàpiga bregar amb el dol, la mort continua existint al seu voltant?
La fantasia afavoreix que el nen s'entengui com una persona capaç, tot admirant la capacitat del protagonista d'una història que no és la seva i que transcorre en un context molt diferent del seu. C. S. Lewis, l'autor de Les cròniques de Nàrnia, escrivia que "sovint s'acusa els contes de fades de donar als infants falses impressions del món on viuen. Però a mi em sembla que els dona la menys falsa de les impressions que qualsevol altra mena de literatura els podria donar. Penso que el que es professa com a històries realistes per a infants té més números de decebre'ls. Totes les històries en què hi ha nens que viuen aventures i èxits que són possibles, en el sentit que no trenquen les lleis de la natura, tenen més números d'alimentar falses expectatives que els contes de fades". Què passarà quan el nen s'adoni que, per molt bé que sàpiga bregar amb el dol, la mort continua existint al seu voltant? Què passarà quan la ferida per la separació dels pares ja no sagni, però l'infant es pregunti què és l'amor? Què passarà quan s'adoni que, per molt bé que empri les eines que ofereixen aquests "manuals de resolució de problemes personals", el mal encara existeix? Sabrà identificar-lo? Tindrà la mena d'esperança, d'autoestima i de referents que li permetin creure's que el mal pot ser vençut? Se sentirà capaç de vèncer-lo?
La pròpia existència és limitada per explicar l'existència mateixa, perquè una vida amb significat està feta, sobretot, d'idees que ens transcendeixen. Un dels trets definitoris de la nostra època és que hem confós, gairebé encavalcant-los per complet, l'espai de la teràpia psicològica amb l'espai del treball espiritual —aquest darrer, entès en sentit ampli, amplíssim. Hem conclòs que les angoixes que carreguen les grans incògnites de l'existència humana poden ser resoltes com un problema matemàtic, amb fórmules acreditades, amb mètodes científics. D'aquest malentès també es deriva una literatura infantil que prioritza la psicoanàlisi de l'infant en comptes d'habilitar-lo per a comprendre idees que travessen totes les etapes de la vida. Potser sant Jordi no sabia per què plorava la nit abans d'enfrontar-se al drac, i potser li hauria anat bé saber-ho. Potser l'hauria ajudat a entendre's millor. Però sabia que el drac era dolent, sabia per què ho era i sabia que s'hi havia d'enfrontar. Els dracs no existeixen, però no hi ha res més real que la mena d'amor, i de llibertat i de generositat que van empènyer sant Jordi a vèncer-lo. La fantasia, doncs, és el que ens permet tocar de peus a terra.