Si hi hagués un partit amb cara i ulls a Catalunya els temes de debat polític i de negociació amb Pedro Sánchez serien, per aquest ordre, la immigració i el català. De la immigració ningú no gosa parlar-ne en públic. En privat tothom sembla espantadíssim. De tant en tant surt algun expert, o fins i tot algun polític de segona fila, i deixa caure a la ràdio que la situació és molt complicada. Però no hi ha cap discurs de país ben estructurat, absolutament cap ni un, que marqui una estratègia realista. Ni que sigui en clau sentimental, com el que Jordi Pujol feia durant la Transició i els anys vuitanta.
La immigració és un problema per a tot Europa, però per a Catalunya pot tenir conseqüències desastroses. Les nacions que tenen darrere un estat es poden permetre situacions de risc, perquè finalment tenen el recurs de la coerció i de la violència. Davant les onades migratòries que afecten el conjunt d’Europa, Catalunya està més desarmada que davant de l’espoli fiscal i la força demogràfica del castellà. Quan es parla de la immigració encara es fa en clau identitària, com si Franco s’acabés de morir ahir mateix, i com si la globalització no hagués canviat les dinàmiques internes dels països i de les relacions internacionals.
De la immigració, se n’hauria de parlar amb el govern d’Espanya en termes de recursos i d’ordre públic. Els partits del procés i els seus satèl·lits d’irredempts han deixat que el problema s’anés fent gros sense cap escrúpol mentre feien demagògia amb l'independència. La rendició d’ERC després de l’1 d’octubre tenia una base molt mesquina però també tenia una base realista amb la qual es podia fer alguna política. Els discursos de Pere Aragonès sobre la diversitat i el creixement demogràfic del país són pura retòrica de mestre conco d’institut. Tot i així, Puigdemont i els feministes de la vella CiU aferrats a l’”octubrisme” encara són més tòxics i més frívols.
És com si no haguéssim après res del segle XX, ni del procés, i tot fos un campi qui pugui o un vaixell fantasma ple de mariners amb l’escorbut que va de pet cap a les roques
Tothom sap que l’autodeterminació ha quedat socarrimada per molts anys. Fins i tot si el PSOE autoritzés ara un referèndum, se’m fa difícil de creure que guanyés l’opció de la independència. No és només que els partits de Vichy i els dirigents que haurien de liderar els votants del sí hagin demostrat que van mentir de manera sistemàtica i conscient. És que no es veuen recanvis polítics a la vista. L’ANC està liderada per una convergent dels governs d'Artur Mas. Sílvia Orriols s’ha avingut a fer la caricatura xovinista dels independentistes de primera hora que pateixen pel país. I Jordi Graupera s’ha deixat portar pel clima benpensant de cada moment i per l’oportunisme victimista de Clara Ponsatí.
A poc a poc, es va veient que el mateix fatalisme que ens va portar fins al 155, i després cap a les comèdies del Règim de Vichy, ens prepara lentament per les derrotes del futur. És com si no haguéssim après res del segle XX, ni del procés, i tot fos un campi qui pugui o un vaixell fantasma ple de mariners amb l’escorbut que va de pet cap a les roques. El PSOE ha posat l’amnistia i la llengua al mateix sac per poder mantenir el debat polític català en un marc folklòric, i per dissimular que el famós gen convergent és una tara de la història. ERC no té una idea definida del país i només vol governar si el món de CiU li dona permís i li serveix les rampoines de l’autonomia amb safata.
Tant perdonar la vida a Twitter i el poc debat polític genuí que encara queda a Catalunya es fa a través de les xarxes socials. A Madrid i a Barcelona, tothom té massa interès que governi Pedro Sánchez. Uns perquè necessiten guanyar temps mentre agiten banderes patriòtiques i els altres perquè no es veuen capaços de fer res sense el suport de La Vanguardia, que és un diari que ja només llegeixen els jubilats i els periodistes. A Catalunya, el coneixement del català podria ser una eina integradora, per filtrar la immigració i per mantenir un gruix de ciutadans compromesos amb l’ordre i amb la democràcia. A Espanya podria tenir uns efectes regeneradors que mai tindran els discursos comunistes.
El castellà, com a llengua civilitzadora, lligada a les lleis del territori estatal ja no té la força dels vells temps perquè ja no té darrere la violència d’una dictadura i perquè s’ha globalitzat a través del latino de Sud-amèrica i dels Estats Units. Dit d’una altra manera, la capital de l’anomenada llengua espanyola en realitat ja no és Madrid. Algun polític català podria aprofitar-ho de manera constructiva, però tothom sembla ocupat repetint els mantres del passat. El debat de l’amnistia i l’autodeterminació permet aplicar aquell ideal del Guepard que tot canviï perquè tot continuï igual. La normalització institucional del català, ara mateix, té molta més profunditat política i democratitzadora perquè clarifica, però el fatalisme sembla que no ens deixarà aprofitar l’oportunitat.
El país sembla un ase donant voltes a una sínia.