Una enorme i llòbrega onada recorre Occident i ha començat a devastar-ne parts molt importants. Ha entrat en les ments i a les cases, i ha envaït carrers i places. També s’ha apoderat de pobles, ciutats, regions i nacions. Controla alguns estats. Allà on no mana en solitari, ho fa de la mà de la dreta tradicional. I, si no, assetja el poder, s’hi abraona disposada a assaltar-lo així que l’avinentesa es presenti. Però la metàfora de l’onada —que s’ha aixecat poderosament, s’ha vinclat sobre nosaltres i ha iniciat la destrucció— no és exacta. No ho és per moltes raons, entre d’altres perquè l’onada, en realitat, no n'és una, sinó moltes. Tenen grans semblances i comparteixen un mateix impuls, però cadascuna és diferent de les altres. Són alhora el mateix i diferents. En el cas espanyol, duu un nom llatí: Vox, que vol dir 'veu'. I remet directament al sintagma Vox populi, 'la veu del poble'. El populisme és un dels elements que les onades comparteixen.

Hi ha un grapat de característiques que agermanen totes les extremes dretes populistes, certament, però alhora totes presenten fisonomies pròpies, perquè han estat engendrades i s’han desenvolupat i enfortit en contextos diferents. Vox, per exemple, és una hibridació entre la genètica comuna del moviment i aquelles altres característiques pròpies del seu hàbitat. Aquest empeltament l’explica molt bé el periodista i també diputat Francesc-Marc Álvaro en un llibre de recent aparició i títol rodó: El franquisme en temps de Trump (Pòrtic). En el cas espanyol, la mescla es produeix fonamentalment amb el franquisme i el seu aparell ideològic i sentimental. L’impuls de l’onada internacional ha desvetllat de la latència aquell franquisme mai no extingit, sempre present en el medi social i en les estructures de poder. Entre altres motius, perquè el que es va produir a Espanya no va ser un trencament ni una severa condemna del passat, sinó el desplaçament d’un estadi a un altre —de dictadura a democràcia—, per això d’aquells anys se’n van dir la Transició. Transició vol dir 'evolució, canvi de lloc'. El pacte fonamental de la Transició consistia a no declarar ni vencedors ni vençuts, ni víctimes ni victimaris. A no passar comptes. En l’amnèsia. L’esquerra —començant pel PSOE de Felipe González— es va cenyir fil per randa a aquest esquema. Naturalment, tot plegat ha fet més possible, més fàcil, la impugnació del consens democràtic per part dels “hereus dels vencedors de la Guerra Civil”, com els anomena el politòleg Oriol Bartomeus, citat en el llibre d’Álvaro.

A El franquisme en temps de Trump s’hi estudia la relació de Vox amb el trumpisme i amb l’extrema dreta populista internacional. També les vetes de continuïtat entre el franquisme i el neofranquisme —així l’anomena Álvaro— de Vox. Igualment, s’aprofundeix en l’actitud del PP, la dreta tradicional local, i se’n censura el parentiu amb Vox, així com la feblesa de les seves conviccions i la magresa estratègica. Tant és així, afegeixo, que no és només que Vox fos en origen una escissió, un grill de la taronja. És que avui Vox s’ha apropiat parcialment del PP, i n’ha gangrenat òrgans vitals del seu organisme, el que, en part, explica la malaptesa i la imperícia que mostren els seus dirigents, amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant, a l’hora d’enfrontar-se a la serp local d’aquesta horrible Medusa.

Mai els fills havien estat a la dreta de pares i avis!

Però no tota la responsabilitat deu ser de les dretes. Seria massa fàcil. Que l’onada hagi agafat tanta força, que el moviment pendular sigui tan brusc, no pot ser culpa només dels conservadors i la seva forma de pensar i de fer. Ni tampoc, per exemple, dels liberals. Ni d’internet, les xarxes i l’esfera digital, que tant han contribuït a la dissolució de la idea vertebral de veritat. Tothom, absolutament tothom, ha de fer examen de consciència i fer un esforç per entendre, per exemple, per què que Vox —i la seva caterva de camarades— s’han convertit, a ulls dels més joves, en una forma no sols legítima, sinó guai, molona, suggestiva, sexi, de protesta. De rebel·lió. Mai els fills havien estat a la dreta de pares i avis! Com ha declarat Abascal: “La derecha es el nuevo punk”. Quan Abascal diu la dreta, vol dir, s’entén, Vox. I, quan jo afirmo que tothom ha de reflexionar, vull dir també, és clar, l’esquerra. La socialdemocràcia i tot allò enllà de la socialdemocràcia. Si el fenomen al qual estem assistint amb estupor és un moviment de reacció, un rescabalament i una revenja, ho és contra alguna cosa, oi?

Álvaro ens interpel·la en el seu llibre. I ens pregunta per allò que cal fer. “I ara que ja sabem que va de veres, què faràs tu, benvolguda lectora, benvolgut lector?”. Fins que aquesta labor d’anàlisi i d’autocrítica profundes a què em referia no es faci, i no es faci de debò, que vol dir amb radical sinceritat, aquells als quals no ens agrada ni l’onada ni cap de les serps de la Medusa continuarem amb un braç lligat a l’esquena. Per desgràcia, ja no som a temps de —com deia el militar, estrateg i pensador xinès Sunzi— guanyar la guerra abans que comenci. Ja ha començat. Ja l’estem lliurant. Ara el que cal és honestedat amb nosaltres mateixos, lucidesa i la necessària determinació per provar de vèncer.