Circula aquests dies per les xarxes un vídeo que recull el discurs de Nayib Bukele sobre l'excel·lència del que és públic davant les iniciatives privades. El discurs és de juny de 2024, però la importància de la seva reflexió m'ha empès a fer-me eco d'allò que bull ara mateix a les xarxes. El president d'El Salvador es dirigia al seu poble, després de l'inici del seu segon mandat consecutiu com a mandatari. Des del balcó del Palau Nacional, Bukele va dir que el país "ja s'havia curat de les bandes" i que ara "tocava arreglar l'economia". El senyor Bukele es va desfogar a gust, sense embuts, sobre la importància que el que és de tots, com en les civilitzacions més avançades políticament, com l'Antiga Grècia, sigui excel·lent.

Davant ell, aquell juny de 2024, es trobava físicament gent provinent del Món. I entre aquestes, Felip VI. Suposo que a ell això no pot semblar-li malament, perquè en realitat la Casa Reial viu de l'erari públic, així que bé. La qüestió està que el Rei, tant l'actiu com l'emèrit, tendeix a envoltar-se de persones que poc o gens tenen a veure amb el públic, és a dir, el poble. És curiosa aquesta manera de relacionar-nos amb el nostre cap d'Estat i la seva família, a qui sostenim perquè visquin, precisament, com un rei. I ho fem quan cada vegada ens costa més pagar impostos que ens haurien de tornar serveis públics d'excel·lència. Entre altres coses perquè ens apugen els impostos, els preus dels béns essencials, i no aconseguim guanyar més per les nostres feines. En fi, que em perdo. Reprenc el moment: aquest rei Felip VI escoltant com és d'important invertir en el que és de tots, i quedarà com un llegat del nostre temps als que han de venir darrere.

Ho deia un tipus que acabava de ser reelegit amb un 84,6% dels vots. Torno a recordar el Rei, què hi farem. Bukele va ser cuiner abans que frare. I durant els seus anys com a alcalde de San Salvador, entre 2015 i 2018, es va posar com a objectiu executar projectes públics de manera eficaç. Va arribar a executar més de 200 projectes amb una inversió de 9 milions de dòlars. Va reduir dràsticament la violència urbana mentre va revitalitzar el centre històric de la capital. Parlant en dades: va passar d'haver-hi 12 homicidis l'any a Nuevo Cuscatlán a només un durant tot el mandat de l'alcalde. Té legitimitat per parlar com parla.

I a Espanya sabem que això és cert. El nostre model públic de salut és referència a nivell mundial: segons la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, el 2023 encapçalem la llista de països europeus amb més esperança de vida i vida saludable. Som, juntament amb Portugal i Grècia, els països europeus on la defensa del públic té un suport ciutadà més gran. Jo afegiria aquí que també ho creu així la nostra corona, no hi ha dubte. Si ens fixem en la millor educació d'Europa, ens trobem Finlàndia, que és reconeguda mundialment per tenir el millor model educatiu. I opera, precisament, amb un sistema totalment públic. Portugal s'ha posat en marxa i ha apostat per eliminar les subvencions per a l'educació concertada i invertir en la pública. Els resultats són excel·lents, incidint en la qualitat educativa de l'alumnat.

El que és públic ha de ser millor que el privat. No per ideologia, sinó per imperatiu d'eficiència democràtica

Hi ha algú que no vulgui que l'educació pública sigui d'una excel·lentíssima qualitat? Malgrat comprovar que els nostres dirigents polítics, que diuen defensar el públic, apostin per educació privada per als seus fills, els que sí que som del públic volem una major i millor inversió. I som molt conscients que no només és un benefici per als nostres fills, sinó que ho és per al país en conjunt. Apostem per generacions més i més ben formades. De veritat. A Espanya ja sabem què passa amb les privatitzacions. Malgrat que tots sabem que la gestió pública és més eficaç i més barata si es fa com cal, els nostres dirigents van cedint terreny per a una gestió que ens costa més als consumidors i ens ofereix un pitjor servei. Però les portes giratòries s'encarreguen de fer que tot això flueixi sense friccions.

La gestió del que és públic és essencial per a una societat pròspera. I nosaltres, pel que es veu, caminem bastant disgustats en termes generals amb els serveis que se'ns estan donant a canvi dels nostres impostos.

La gestió és, el que precisament s'ha acordat amb Catalunya: el 24 de juliol, el govern de l'Estat i el de la Generalitat van acordar que l'Agència Tributària Catalana assumís progressivament la gestió de l'IRPF. Les projeccions apunten a ingressos d'uns 52.000 milions d'euros anuals, més del doble dels 25.600 actuals. La quota basca-navarresa té algunes similituds, però alguna gran diferència. Mentre aquests paguen l'Estat segons serveis prestats estimats, Catalunya aportarà un percentatge d'impostos recaptats. Això significa, fonamentalment, que l'aportació catalana dependrà directament de l'eficiència recaptatòria. Tres anys es calcula que l'Agència Tributària autonòmica més desenvolupada tardarà a assumir les noves competències. Tindrem una bona oportunitat per observar amb el microscopi el que passa.

De moment, està clara la tendència a nivell europeu a privatitzar tot el que es pugui. De vegades, com en pandèmia, ni tan sols van caldre processos especials, ja que directament es van comprar milions de productes a la indústria farmacèutica privada, fins i tot quan alguns països han intentat revocar els seus contractes, el pagament amb els nostres diners s'ha efectuat igualment.

Demostrarà Catalunya una eficàcia més gran en la gestió del públic que ara li competirà?

Bukele va donar al centre de la diana. A veure si per aquí se'l té més present: el que és públic ha de ser millor que el privat. No per ideologia, sinó per imperatiu d'eficiència democràtica. La sort està tirada.