Tot Europa està començant a canviar posicions respecte a Israel, coincidint —causalment o no— amb la ressaca del Festival d’Eurovisió. La nova posició de Netanyahu, proposant ocupar tot Gaza, ha ajudat a fer coincidir la suposada “compra de vots” del públic per part d’Israel en el concurs televisiu amb una mena d’emancipació europea respecte dels Estats Units. Fins ara, “Occident” era un bloc, i els remordiments pels anys 30 abocaven Europa a una sòlida posició tendent a comprendre la causa israeliana, la solidaritat amb els atacs que rep de l’exterior i la seva posició de garant dels valors democràtics a la zona. Ara, just després del festival i de la nova moguda de fitxa del govern israelià, fins i tot la Gran Bretanya ha decidit posar-ho tot plegat en dubte. Europa comença a dir fins aquí, com ja va fer amb Rússia, expulsant-la del festival alhora que li imposava sancions per la invasió d’Ucraïna. Agradi més o menys, la geopolítica latent darrere d’Eurovisió —els països convidats i també els resultats de les votacions— és un reflex de com tot Occident trontolla per uns canvis que afecten, sobretot, la nova posició d’Europa davant els nous equilibris (o desequilibris) mundials.

En aquest context. Espanya, a banda de quedar novament humiliada en vots i en carta de presentació (és l’únic país que va recórrer al folklore suat, des del barret de cordovès a la castanyola), s’ha erigit a través de Pedro Sánchez en un dels estats més contundents en acusar Israel d’estat genocida i en començar a alçar la veu sobre el seu paper a Eurovisió. Que vol dir, insisteixo, el preludi d’una nova posició política contra Israel mateix: per molt que fem broma sobre un festival de mala qualitat musical i descaradament frívol, també els Jocs Olímpics són un esdeveniment privat, però l’expulsió d’un país com a participant, o els dubtes sobre la seva actitud, són fets que transcendirien molt més enllà de l’esport. I qui diu l’expulsió d’un país, diu la inclusió d’un país nou. I aquí és on entrem ja nosaltres i la cosa nostra. Sí, nosaltres també hem de saber quin és el nostre paper dins d’aquest fantàstic festival europeu de la geopolítica.

Quan a Brussel·les es debat (amb més cerimònia que pressa) la possibilitat que el català esdevingui oficial a les institucions europees, el que s’està fent és equiparar-la a una llengua d’estat. No és una manera de reconèixer un estat, però sí un estatus. Cultural, nacional, en aquest cas: el català es podria parlar de tu a tu amb les altres llengües oficials a Europa amb totes les conseqüències que se’n deriven. L'orfandat que sentim molts a esdeveniments com els Jocs Olímpics o Eurovisió, que (insisteixo) són esdeveniments privats, evidentment quedaria pal·liada de cop si fóssim un estat independent. Això queda fora de tot dubte: TV3 (o TVC1) a Eurovisió, Catalunya a la desfilada d’atletes i als podis. Però, mentrestant, si la negociació actual és per dur el català a Europa, què ens diu això sobre les possibilitats de català (que seria, subratllo, una llengua equiparable a la d’un estat) a Eurovisió?

Eurovisió fa anys que és un taulell on es mouen fitxes: les puntuacions reflecteixen aliances, simpaties i, sovint, posicionaments polítics disfressats de gust musical

Si el català és una llengua d’envergadura europea, i si ja ara té un espai comunicatiu propi amb una televisió pública, com TV3, que produeix continguts d’alta qualitat i amb capacitat d’exportació, per què no hauria de participar directament (amb rang equiparable a un estat) en aquest festival? Seria més estrany això que la participació d’Israel o d'Austràlia? No s’hi accedeix per invitació? Un veritable reconeixement del català a Europa no hauria de derivar —quasi de manera natural— en una invitació de l’organisme televisiu en aquest sentit?

Més enllà d’aquesta hipotètica invitació formal (que també seria desitjable per a les seleccions esportives), tenim la famosa “plurinacionalitat” i les reformes “federals” de l’estat que Pedro Sánchez es posa a la boca sempre que vol. Però a Eurovisió, com en tants altres àmbits, encara grinyola (i grinyolarà) la crònica incapacitat d’Espanya per representar la seva pròpia “diversitat interna”. El que passa és que no estem parlant només de cançons: participar a Eurovisió (o no) té a veure, ja ho hem dit, amb la geopolítica. El festival fa anys que és un taulell on es mouen fitxes: les puntuacions reflecteixen aliances, simpaties i, sovint, posicionaments polítics disfressats de gust musical. Ucraïna, Rússia, Israel, Armènia, Azerbaidjan... no són només noms de països: són capítols d’una narrativa diplomàtica que es reescriu amb cada votació. Que Catalunya pogués entrar en aquest tauler amb veu pròpia seria, per a l’Espanya “plural”, quelcom massa difícil de suportar. Però, i participar en català sota la bandera d’Espanya? Pobres il·lusos: tampoc. Ni de conya. Què ens hem pensat, que Eurovisió no és una cosa més important i representativa que el Congrés dels Diputats? I, més enllà: qui dimonis, en tota la pell de pandereta, votaria una cançó cantada en català?

No ens movem del La, la, la. Encara som allí, o encara pitjor: perquè aleshores, com a mínim, l’opció d’en Serrat es va plantejar. Ara, el mateix cantant que nega legitimitat als referèndums d’autodeterminació tampoc no seria capaç d’explicar-se com una Espanya federal, o federalitzant, no s’obre a opcions que fins i tot el règim de Franco va arribar a tenir damunt la taula. Per rebutjar-la, és clar. Però mig segle després, amb l’autonomia suposadament més gran del món i amb el reconeixement de la “nació cultural” per part de diversos polítics, i fins i tot promovent l’equiparació de la llengua a escala europea, hi ha una cosa que continua igual de clara: dins d’aquest estat mai no podrem ser nosaltres mateixos. Barrets de cordovès i castanyoles. Que no comptin amb els meus dotze punts.