El 25 de març del 2018, un diumenge, la policia alemanya va detenir el president Puigdemont en una àrea de servei pròxima a Schuby, a Schleswig-Holstein, quan tornava per carretera de Finlàndia. El jutge instructor havia reactivat l'euroordre dos dies abans, aprofitant que el president estava fora de Bèlgica, en cerca d'una jurisdicció que imaginava menys exigent o d'un cop d'efecte. Va aconseguir una altra cosa: que per primera vegada un tribunal independent examinés, amb l'expedient a la vista, la peça que sostenia tot l'edifici —la rebel·lió— i la desestimés per inservible. Aquella detenció, celebrada a Madrid com una victòria, va ser, tanmateix, el principi de la fi del relat.
El president Puigdemont va ingressar a la presó de Neumünster. Onze dies després, el 5 d'abril, la Sala Penal de l'Oberlandesgericht de Schleswig-Holstein el va posar en llibertat sota fiança i va avançar una cosa que aquí es va llegir amb incredulitat: el lliurament per rebel·lió era, d'entrada, inadmissible. L'explicació exigeix un mínim de tècnica, i val la pena, perquè en aquesta tècnica estava tot en joc. Per lliurar per un delicte aliè a la llista de lliurament automàtic, el jutge d'execució ha de verificar la doble incriminació: que els fets siguin també delicte al seu país. L'equivalent alemany de la rebel·lió, l'alta traïció, exigeix una violència amb prou entitat per doblegar la voluntat de l'òrgan constitucional, i el tribunal va aplicar el seu precedent de 1983 sobre les protestes contra la tercera pista de l'aeroport de Frankfurt: milers de manifestants, agressions a agents, material incendiari i, així i tot, el llistó no es va assolir. Si allò no va ser alta traïció, van concloure els jutges alemanys, unes urnes, uns col·legis electorals i una resistència passiva tampoc no ho eren.
Convé subratllar el que aquella resolució significava, perquè s'ha volgut enterrar sota capes de propaganda. No era un pronunciament polític ni una cortesia diplomàtica: era la justícia ordinària d'un Land alemany aplicant la seva jurisprudència consolidada als fets tal com els descrivia el mateix instructor espanyol. Amb els papers espanyols a la mà, la violència estructural que sostenia la rebel·lió no existia. La reacció espanyola va ser de manual: ministres compungits, tertúlies esmenant la judicatura alemanya, editorials descobrint sobtadament les imperfeccions de la justícia europea que tant invocaven quan creien tenir-la del seu costat. Ningú es va fer la pregunta evident: si el relat només se sosté davant els tribunals propis, potser el problema no són els tribunals aliens.
Cada compareixença va ser també un acte polític: no amagar-se mai, acceptar la detenció quan arribava, comparèixer i convertir cada tribunal en una tribuna on el relat espanyol hagués de mesurar-se amb regles que no controlava
La reacció de l'instructor davant l'acte alemany del 5 d'abril mereix capítol propi, perquè anticipa conductes que veurem repetides fins al 2026. En lloc d'assumir que un tribunal seriós havia examinat la seva construcció i l'havia trobat insuficient, el jutge instructor va retreure públicament als jutges alemanys la seva falta de compromís amb els fets i els va blasmar per no haver plantejat qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia. Retinguin el detall, perquè és dels que defineixen una època: el mateix instructor que anys després es negaria a preguntar a Luxemburg quan la resposta podia no agradar-li, exigia als tribunals d'un altre Estat que preguntessin quan la resposta no li agradava. La qüestió prejudicial com a arma llancívola i no com a garantia: aquí estava, en miniatura, tot el que vindria.
Mentrestant, a Bèlgica, un altre front confirmava el patró. El 16 de maig de 2018, la cambra del consell de Brussel·les va declarar no executables les euroordres contra Comín, Serret i Puig per un defecte tan elemental que retrata l'emissor: faltava l'ordre nacional de detenció que ha de servir de base a tota euroordre. Es va voler presentar com un tecnicisme, i és exactament el contrari: la forma, en el procés penal, és garantia, i un Estat que demana lliuraments sense complir els pressupostos formals bàsics revela amb quina pulcritud instrueix la resta. A Escòcia, per la seva banda, Clara Ponsatí —que s'havia presentat davant les autoritats locals d'Edimburg voluntàriament al març— esperava en llibertat sota fiança, sense oposició de la fiscalia escocesa, un procediment que ningú allà considerava prioritari.
El 12 de juliol del 2018 va arribar la decisió final alemanya: lliurament possible únicament per malversació com a delicte catàleg; per rebel·lió, inadmissible. I llavors es va produir la segona gran confessió de l'Estat, bessona de la retirada de desembre de 2017. El 19 de juliol l'instructor va rebutjar el lliurament ofert i va retirar totes les euroordres i ordres internacionals de detenció: la d'Alemanya, les ja rebutjades de Bèlgica, la d'Escòcia i la que pesava sobre Marta Rovira a Suïssa. La raó és transparent si es recorda el principi d'especialitat: lliurat només per malversació, el president no podia ser jutjat per rebel·lió, i un judici per malversació era un judici a escala humana, sense èpica colpista, sense trenta anys, sense l'escenografia de l'enemic interior. Es va preferir no tenir els acusats abans que tenir-los sense el seu relat. Que cadascú extregui les seves conclusions sobre quina era, llavors, la veritable finalitat del procediment.
Un any després, la paradoxa es va tancar sola. El mateix Tribunal Suprem, en sentenciar l'octubre de 2019 els qui no van poder o no van voler marxar, no va condemnar ningú per rebel·lió: va condemnar per sedició. Dit d'una altra manera: el delicte que havia justificat les presons provisionals, la competència dels tribunals i tres onades d'euroordres va desaparèixer de la mateixa sentència espanyola. Els jutges de Schleswig-Holstein havien encertat divuit mesos abans i sense necessitat de vista oral. L'epíleg el va posar el legislador el 2022, quan va derogar la sedició: el delicte pel qual es va empresonar, perseguir i agitar un país sencer va deixar, senzillament, d'existir.
Nou anys després, els tecnicismes s'anomenen doctrina, la rendició no ha produït un sol dret i la resistència els ha produït tots
El balanç del 2018 admet poques interpretacions. Tres jurisdiccions europees van examinar el relat i totes tres el van desestimar: Alemanya va negar la violència, Bèlgica va exigir les formes, Escòcia ni es va immutar. Per a l'Estat, el cost va ser més gran que una derrota processal: va ser la constatació, a la vista de tot Europa, que la construcció de la causa del procés no resistia el contrast exterior. Per a l'exili, va ser la confirmació de l'estratègia: cada compareixença davant un tribunal independent era una victòria, fins i tot —especialment— quan començava amb una detenció. La llibertat del president no la va protegir l'amagatall, perquè mai n'hi va haver; la van protegir els tribunals dels països on va viure a cara descoberta.
Cal llegir aquell any, a més, en clau politològica. Un procés davant un tribunal estranger és també —ho sap qualsevol estudiós dels conflictes territorials— un examen de legitimitat davant audiències noves: cada interlocutòria de Schleswig-Holstein, de Brussel·les o d'Edimburg es dictava en dret, però es llegia en política, i la llegien governs, cancelleries, premsa i opinió pública de tot Europa. Per això cada compareixença va ser, a més d'un acte de defensa, un acte polític dirigit pel president: no amagar-se mai, acceptar la detenció quan arribava, comparèixer i convertir cada tribunal en una tribuna on el relat espanyol hagués de mesurar-se amb regles que no controlava. La toga era l'uniforme del combat; la batalla, com des del primer dia, era per la legitimitat, que és l'única moneda amb què s'alimenten els conflictes polítics de llarga durada.
Els maximalistes van dir llavors que tot allò eren tecnicismes de picaplets, que la veritable batalla era una altra i que als tribunals europeus no es guanyaria res. Els partidaris de la rendició van sostenir el contrari i el mateix: que resistir era inútil i que només calia acatar. Nou anys després, els tecnicismes s'anomenen doctrina, la rendició no ha produït un sol dret i la resistència els ha produït tots. D'aquella collita —la immunitat dels electes, el jutge natural, la llibertat d'expressió i una categoria jurídica encunyada expressament per al cas català— en parlarem dilluns que ve.