Escapçar el moviment independentista, aquesta fou l’estratègia d’Espanya, en paraules de Soraya Sáenz de Santamaría, i ho continua essent avui. El cop d’estat contra la democràcia catalana del Primer d’octubre de 2017, amb la policia i els paramilitars apallissant i intimidant gent indefensa, fou la primera reacció, una acció temerària, equivocada que ben aviat fou corregida per Madrid, quan Catalunya, en un determinat moment, se’ls escapava de les mans. Havien de deixar d’assotar els votants independentistes i passar a acarnissar-se sobre els dirigents, amb tota la força possible del món. La por guarda la vinya, de manera que un polític independentista represaliat, un home o dona amb la vida completament enfonsada, suscitaria instantàniament el pànic entre la gent senzilla. Fou així com us ho dic. Els vells manuals de l’art de la guerra asseguren que per cada un de durament castigat en pots agenollar centenars, milers. Carles Puigdemont que, en aquella època, no dormia, ho va veure de seguida. Per aquest motiu va actuar ràpid i amb determinació, establint el govern legítim de la Generalitat, el govern de Catalunya, a l’exili. Concretament a Brussel·les.

Però Espanya no només tenia una única estratègia. La combinava amb el vell parany de la divisió, d’una divisió suïcida que travessava en totes direccions el fràgil govern Puigdemont, igualment Junts i Esquerra. L’acció combinada d’Oriol Junqueras i de Santi Vila va donar els seus fruits en contra dels plans del president. Érem una Catalunya formalment independent, però no teníem ni tindríem mai un equip de dirigents que volgués defensar-la. Per exemple, Joaquim Forn, conseller d’Interior, primer va acompanyar Puigdemont a la capital belga i després va lliurar-se voluntàriament a la Guàrdia Civil, esperant clemència. El poble català estava disposat a prendre els carrers i a enfrontar-se a qualsevol cosa, però la paüra més fonda i irracional va ensenyorir-se de tots els dirigents independentistes i dels seus col·laboradors.

Catalunya i bona part dels Països Catalans s’ompliren de pancartes i de llaços grocs. Però sense gosar fer res de profit per a la independència, no fos cas que, involuntàriament, féssim mal als nostres amics que eren a la presó i a l’exili

Va ser aleshores quan l’estratègia de Soraya Sáenz de Santamaría, la nimfa que públicament es deixava tocar l’omòplat pel vicepresident Junqueras, va demostrar com n’era d’eficaç. Des que van poder engarjolar nou presos polítics, tot el moviment popular independentista va fer un tomb, va cometre un gravíssim error de terribles conseqüències. L’independentisme deixà de pensar en la independència, d’enfrontar-se amb l’Estat, de fer-se càrrec del territori. Es va produir un fenomen mental molt més important que qualsevol Poltergeist, que m’acaben d’informar que en català n’hem de dir “follet fressós o baladrer”. Aquest fenomen el coneixem bé els lectors de literatura i s’anomena sinècdoque, i consisteix a prendre la part pel tot. Tots plegats vam prendre els exiliats i els presos polítics (la part) com si fos el tot (Catalunya). Vam persuadir-nos que aquestes persones eren l’encarnació viva de la llibertat de Catalunya. I que salvant aquestes persones de la brutal, cruel repressió espanyola, estàvem salvant la llibertat de la nostra nació. Per això Catalunya i bona part dels Països Catalans s’ompliren de pancartes i de llaços grocs. Però sense gosar fer res de profit per a la independència, no fos cas que, involuntàriament, féssim mal als nostres amics que eren a la presó i a l’exili.

Escapçar el moviment independentista ha estat la gran idea, el gran èxit d’Espanya, perquè el poble català hi va caure de quatre potes

Escapçar el moviment independentista ha estat la gran idea, el gran èxit d’Espanya, perquè el poble català hi va caure de quatre potes. I encara hi som i hi serem molt de temps. Vam passar de lluitar contra enemics ben reals a combatre en una lluita imaginària que ens proposaven. Una lluita que no era més que una gegantina maniobra de distracció. Espanya enfocà un bon home, un intel·lectual sense cap mena d’experiència en estratègia ni cap coneixement de la política i que havia estat nomenat president de la Generalitat per casualitat, Quim Torra. I es van dedicar a massacrar-lo, a difamar-lo, a ridiculitzar-lo. Van fer servir fotografies de la filla, de la dona. Miquel Iceta s’inventà que era una nazi i ho anà esbombant i Quico Sallés digué per tevetrès que era un inútil absolut, motiu pel qual no m’hi enraono i m’hi enraonaré mai més amb aquest simpàtic periodista partidari dels mètodes de Lynch.

Avui, ara, l’atenció informativa està abocada a Laura Borràs i la seva peripècia biogràfica. Borràs és molt més útil que Torra perquè té un esperit més combatiu i uns mètodes de lluita més discutibles. Però continua essent una gegantina maniobra de distracció. Perquè mentre ens dediquem a Borràs continuen governant Pedro Sánchez i Pedro Aragonès, els quals faran durar el conflicte tant com puguin. Unes quantes persones insistim i insistim. La causa de Borràs no és la causa de Catalunya, l’estratègia d’Espanya és la de sempre i sempre els funciona perquè nosaltres sempre acabem de peus dins la galleda. No hi ha manera. Això és com quan els aliats havien de desembarcar a Europa el 1944. Van fer una fabulosa maniobra de distracció fent veure que volien desembarcar a Calais. Per això van bombardejar molt Calais per fer versemblant l’engany. El català Garbo, espia dels britànics, assegurà a Hitler que els aliats desembarcarien a Calais. Però era una estratègia per desembarcar realment a Normandia. Ho diré encara més fàcil. Borràs és com Calais. La lluita independentista és com Normandia. Mentre tinguem les nostres escasses forces i tots els nostres pensaments pensant en Calais l’independentisme polític, com a possibilitat real per a la independència de Catalunya, està completament mort i acabat. Sunzi, el gran general, el gran savi en l’art de la guerra va dir al segle IV abans de Crist que cal oblidar, desentendre’s del general que ha estat capturat per l’enemic. Que no ens hem de distreure i que hem de guanyar la guerra. Només pensar en la victòria col·lectiva i no recordar-se de cap persona en concret, encara que sigui humanament molt dur. Perquè la guerra té les seves normes. I no són precisament les normes d’uns Jocs Florals.