L'estiu polític de Pedro Sánchez té alguna cosa de l'Otoño del patriarca de Gabriel García Márquez. No per la caricatura del "dictador" que agita l'oposició, sinó per una de les idees de la novel·la: la d'un poder que ha deixat d'expandir-se i es concentra a resistir. Tres anys després del 23J, el president afronta previsiblement el seu últim balanç estival amb un govern espanyol cada cop més assetjat, una majoria parlamentària molt difícil de sostenir i els Pressupostos de tardor com la prova que decidirà el recorregut de la legislatura… si les causes judicials ho permeten. Per a la Moncloa ha estat agònic arribar fins aquí. Un exercici de supervivència permanent, admeten. "Calia posar-se a sota la cornisa fins que deixés de ploure. Si et mous, el corrent et pot arrossegar al riu", resumia fa unes setmanes un alt càrrec del govern espanyol, quan l'últim cop de porta de la corrupció —simbolitzat en l'episodi del milió d'euros en joies de Zapatero— tornava a sacsejar l'Executiu.
La paradoxa d'aquest curs és que el govern espanyol arriba a l'estiu amb millors arguments de gestió que de política. La coordinació de l'emergència sanitària per l'hantavirus, la resposta econòmica a les guerres d'Ucraïna i el Pròxim Orient o la gestió compartida de la crisi dels incendis permeten a Sánchez reivindicar un Executiu que continua funcionant. Fins i tot la seva aposta internacional, avançant-se a l'enduriment del discurs europeu davant de Donald Trump, ha acabat trobant ressò en dirigents conservadors com Giorgia Meloni o Ursula von der Leyen. L'emergència nacional contra els incendis ha deixat fotos de tots els presidents autonòmics de PP i PSOE —excepte Ayuso, que va decidir sortir-ne— al costat de Sánchez a peu d'incendi; ha deixat una certa sensació de bona coordinació en l'emergència nacional. El PP sap que les principals competències són autonòmiques i Feijóo no ha volgut disparar-se un tret al peu fent oposició al govern espanyol quan les seves comunitats són les més infradotades en prevenció d'incendis.
La corrupció s'ha convertit en el senyal que se sent per sobre de qualsevol encert de l'Executiu
Però cap d'aquestes victòries compensa la corcadura provocada per la corrupció. Cada èxit d'acció del govern espanyol queda eclipsat per una nova derivació judicial. El balanç de tancament de curs de Sánchez reivindicarà la llista de mesures d'un Executiu que conserva una certa capacitat per a governar, però no de marcar la conversa política. La gestió ja no marca el clima polític. La corrupció s'ha convertit en el senyal que se sent per damunt de qualsevol encert de l'Executiu. I mentre l'agenda judicial monopolitza el debat, les principals iniciatives del govern espanyol —començant per l'habitatge— es retarden o decauen per falta de suports parlamentaris.
La resistència de l'Executiu també s'explica per la incapacitat dels altres d'articular una alternativa. A dreta i esquerra. Més enllà de les enquestes, l'espai a l'esquerra del PSOE continua sense resoldre qui seran els seus candidats ni sota quina fórmula concorreran a les pròximes eleccions. Han caigut lideratges —el de Yolanda Díaz, el principal—, però no hi ha primàries, ni blocs, ni aliances, ni llistes. Si avui es convoquessin eleccions, els votants d'aquest espai polític no tindrien papereta per a agafar. I a la dreta, el 50% del vot sembla garantit, però Alberto Núñez Feijóo es troba lluny de dominar ni liderar l'espai de coalició amb Vox.
El balanç d'aquest dimarts és el temps extra que Sánchez ha aconseguit guanyar, no sense perícia política ni capacitat de resistència. Però la tardor concentrarà les tres proves de la legislatura. La primera, el decret d'habitatge, la principal aposta social de l'Executiu, que només veurà la llum si la Moncloa aconsegueix tancar un acord amb tots els seus socis, de Junts al PNB. La segona, els Pressupostos, convertits en el veritable temporitzador polític d'un eventual avançament electoral. La tercera i més rellevant no depèn del govern espanyol, sinó dels tribunals: l'evolució de les causes que envolten l'entorn del president. Si la pressió judicial acaba arribant a Sánchez, obriria una dimensió desconeguda en l'àmbit institucional i polític. Amb risc de trencament social si aquesta diana es construeix amb els materials del cas de Begoña Gómez o el fiscal general de l'Estat.