No tinc temps acostuma a ser l'excusa o l'argument que més usem los éssers humans. De vegades és per a justificar-mos davant d'altres persones. A vegades, és per a enganyar-mos a natros mateixes. En qualsevol dels dos casos la frase no sol ser del tot veritat, per no dir que és més aviat falsa. Este pretext recurrent que tot ho resol, amaga al seu darrere tot un seguit de raons i realitats, quina de les quals més original o crua. Lo cas és, però, que quan diem no tinc temps sol ser més falta de voluntat que de temps, encara que la nostra agenda siga veritat que trau fum. Un altre tema seria com i de què l'omplim.

Quan parlem del temps no hauríem de fer-ho només en térmens de quantitat. En este cas, la qualitat és essencial perquè si no el temps en si mateix, lo que seria el tic-tac pur i dur, no tindria més mèrit que el d'anar avançant —que no és poc— o el d'anar descomptant, depèn de com se mire. Solem trobar dies per a allò que realment volem, tant pot ser una partida de pàdel a hores intempestives, com una sessió golfa si mos agrada el cinema, com un sopar d'amigues. Estos tres mateixos exemples agafats a l'atzar, agraciats ara amb la nostra dedicació, podrien ben bé haver caigut en desgràcia i, per la mateixa raó (lo temps), caure de la llista. Tot va de prioritats. I de moments.

En paral·lel veem fer, desfer i refer rotondes per errors de càlcul en lo traçat de l'enllumenat. Som testimonis de com s'aixequen i es tapen carrers per connexions subterrànies mal previstes. Assistim a obres que tapen anteriors treballs pel simple fet que qui els havia fet era el càrrec d'un altre partit, ja desbancat del poder. Per no parlar dels trens que s'encarreguen construir i després resulta que no caben als túnels per on han de passar o dels milions de vacunes que estan a punt de caducar sense haver estat inoculades.

Si l'animalada de diners perduts en tots estos nyaps hagués de sortir de la butxaca del polític de torn i no de la del ciutadà, tal vegada s'ho mirarien més abans de malbaratar allò que no només no és seu sinó que és de tots. I si estes situacions generen malestar perquè l'evidència clama al cel i a ningú li agrada que es malgasten recursos, què ho fa que quan lo que mos roben no són diners si no temps no reaccionem amb la mateixa vehemència? Potser el fet que els minuts i segons siguen intangibles no contribuïx a dimensionar-los. Potser si els dígits del nostre número de compte fossen dies de festa que ens regalen ho voríem diferent.

És allò de més preuat que posseïm i no costa diners, perquè és immaterial, ni tampoc val lo seu pes en or, perquè no pesa

Lo patrimoni més important que tenim és lo nostre temps. Som temps, que sense ell no hauríem lo continent que mos permet viure el contingut que triem posar-hi a dins. És allò de més preuat que posseïm i no costa diners, perquè és immaterial, ni tampoc val lo seu pes en or, perquè no pesa. Cap balança sap dir-mo'n lo seu valor però cap generació ha gosat renunciar-hi. Desitgem aconseguir-ne més i sabem que si n'afegim a un lloc l'haurem de retallar d'un altre. I com que som conscients que és finit i irreemplaçable no mos agrada que mo'l facen perdre —que ja no tenim edat— ni en trucades publicitàries a deshora, ni en embussos en carreteres mal dissenyades, ni en comportaments immadurs, ni en trens que sempre van tard, ni en anys d'injusta presó.

M'estimo el meu temps malgrat que, com l'afecte, no siga igual de valuós si no pot anar sincronitzat amb altres rellotges que també vulguen aturar-se al mateix moment per a gaudir-ne alhora. Volem temps de vida per a dedicar-lo a les persones que estimem, per a l'amor, inclòs l'amor propi: moments per a cuidar-te tu, lo teu cos, la teua ànima. Temps per a natros, per a escoltar música i no només sentir-la, per a regalar emoció i visitar amistats i família, no només trucar-los. Estones per a pensar. Per a badar. Per a mirar el mar, la neu. Les vacances també són temps, com ho és lo silenci. M'agrada pensar que el sou que mos guanyem cada mes és per les hores que dediquem a la faena, més que no pas pels coneixements que tenim. Dir no tinc temps és dir no soc lliure. Per això amb lo salari comprem temps perquè el temps és llibertat.