No em coneixes però jo a tu sí. A hores d'ara, si segueixes amb vida i fora de perill, ja sabràs que la foto amb la teva cara ha recorregut tot Espanya i part de l'estranger. Fa 15 dies que estàs desapareguda i no deixo de pensar en tu. No sé què o a qui et vas creuar el dia en què vas desaparèixer ni si ho vas fer per voluntat pròpia o coaccionada, però, tot i el meu ateisme, he arribat a resar perquè estiguis fora de perill, on sigui, lliure i somrient com en aquestes fotos, perquè aquesta història no acabi com sempre, amb la vida d'una noia que té el món sencer als peus.

Jo també em dic Diana i tinc uns quants anys més que tu, fa tres mesos vaig complir els trenta. Et sorprendria saber com passen de ràpid els anys, i no sempre per desgràcia, i l'alleujament que suposa deixar enrere l'adolescència en un país on ser dona jove és factor de risc. Avui he llegit a El Mundo que eres "una jove turmentada" i que havies superat l'anorèxia, aquest petit nexe que et vomita la societat per haver estat malalta de patriarcat. Com tu, jo també vaig ser una jove "turmentada" que va superar l'anorèxia, que no és més que una petita batalla guanyada al masclisme que penalitza les dones pel fet de ser-ho. Perdó per no haver evitat encara que les nenes i les adolescents hàgiu de passar pel trauma d'emmalaltir greument amb la finalitat d'agradar els altres, de ser acceptades, de sentir-vos desitjades pels homes i per les dones que perpetuen còmodament els papers de submissió perquè tu, Diana, et passis la vida preocupada per la teva talla en comptes de pel teu lloc al món. També vaig llegir que volies ser model. Fes el que et faci feliç, però estic segura que vals per a molt més.

Perdó també per no haver evitat que després de la teva desaparició els debats de dins i fora de les pantalles s'acarnissessin a ressaltar com d'inapropiada era la teva vestimenta. Uns pantalons roses curts en un calorós agost per lluir la teva desbordant joventut, la qual espero que res ni ningú no t'hagin robat. Molts dels que critiquen que anaves ensenyant massa carn són els mateixos que es queixen que les dones àrabs puguin lluir vels o burquinis a Europa, i clar, Diana, jo tampoc no entenc res.

Molts dels que critiquen que anaves ensenyant massa carn són els mateixos que es queixen que les dones àrabs puguin lluir vels o burquinis a Europa

Et demano perdó també perquè vas passar por quan tornaves sola a casa després que un o diversos homes t'increpessin. Segurament, i malgrat la teva curta edat, no era la primera vegada que et passava. Et demano perdó perquè algunes persones hagin considerat que vas ser una incauta, gairebé que ho anaves buscant, per passejar un quilòmetre sola a les festes del teu poble d'estiueig. Jo encara també tinc por quan torno sola i, com vas fer tu, sempre torno al taxi o a casa parlant per telèfon o per whatsapp, amb les claus a la mà i en un estat d'alerta constant. Els homes no ho entenen, Diana, perquè a ells no els violen cada 8 minuts a Espanya, ni cap dona s'apropiarà d'ells amb violència per matar-los. Això, simplement, no passa. L'any passat un noi que considerava el meu amic des de fa un munt d'anys, em va escriure per dir-me que la nit anterior m'hauria d'haver violat perquè anava beguda. Va utilitzar exactament aquest terme "violat". A mi, que sóc molt més gran que tu, que crido el meu "radical feminisme" a tota hora, encara a mi em diuen això, estimada Diana.

Et demano perdó si vas patir qualsevol tipus de maltractament a casa teva i condemno públicament el teu pare perquè sabent-ho, com ell va dir, no us va apartar d'allò a tu i a la teva germana. La justícia va actuar d'ofici perquè la Valeria deixés d'estar tutelada per la teva mare temporalment. Espero que això no acabi com el cas d'Asunta Basterra i espero que el teu pare cuidi molt millor la teva germana. Espero que no hagis decidit llevar-te la vida per una situació insostenible perquè cap nen ni adolescent no mereix que li robin la infantesa.

També li demano perdó a Sonia Iglesias, la desapareguda de Pontevedra fa ara sis anys sense deixar rastre. El seu marit i principal sospitós va ser desimputat fa un parell d'anys perquè no hi havia prou proves contra ell. Com en el cas de Marta de Castillo, tampoc no hi ha cos: el forat negre de la justícia espanyola. També a tu et demano perdó, Marta. Perdó perquè uns mocosos t'hagin robat la vida i l'alegria als teus pares per considerar-te menys que ells, per aprofitar-se de la teva debilitat física, per fer-se els valents els uns davant dels altres.

Demano perdó a totes les dones víctimes de violència masclista a Espanya i us prometo seguir en la lluita feminista i canviar el món des de baix, per capgirar tot això, perquè ningú no us responsabilitzi del vostre patiment, per aconseguir que us protegeixin des del minut u, per tenir fills i filles educats en la igualtat, per no perpetuar rols de gènere, per continuar explicant la importància del feminisme a qui tingui interès de saber de què es tracta abans de rebutjar-lo. Per no tornar a aguantar els crits d'un home perquè crec que, en el fons, me'ls mereixo. Per trencar la cara al primer que em menyspreï a mi o a qualsevol dona que estigui davant meu.

Demano perdó a totes les dones víctimes de violència masclista a Espanya i us prometo seguir en la lluita feminista i canviar el món des de baix per capgirar tot això

Avui m'he enfadat molt, Diana. Un noi que considero una persona intel·ligent i assenyada va penjar un vídeo d'una antifeminista que deia "Una dona destrueix el feminisme" i ell va afegir un "bravo". No el vaig poder veure més de dos minuts i ja tenia ganes de cridar per la finestra. No hi ha res més repugnant, estimada Diana. Els primers arguments que esgrimia aquesta noia per estar en contra del feminisme era que no necessitava el feminisme perquè no creu en privilegis ni en supremacia. No sé de quins privilegis em parla quan el món en el qual vivim està fet a imatge i semblança de l'home blanc heterosexual. Sabies que la major part d'experiments amb medicaments es fan sobre aquest patró i que molts dels medicaments que prenem les dones, o fins i tot els homes negres, podrien ser perillosos per a nosaltres? Saps que la Constitució espanyola sota la qual tu i jo vivim està únicament firmada per homes blancs heterosexuals? Saps que només hi ha tres dones dirigint empreses en l'Ibex 35, un 10 per cent del total? Saps que la cura dels fills continua caient en un 80 per cent en les dones? Saps que les dones en la cinquantena renuncien en massa a les seves carreres laborals per ocupar-se dels seus majors i dels de les seves parelles? Saps que les lleis de conciliació a Espanya estan pensades perquè qui conciliï sigui la dona? De veritat, de quins punyeters privilegis em parleu? Quan es van obrir els camps de concentració d'Alemanya i Polònia molts jueus no en volien sortir i d'altres estaven tan espantats que ploraven, no sabien viure en llibertat i va ser necessari ajudar-los a fer-ho. Les dones fa més de 2.000 anys que som esclaves dins i fora de casa, i ajudar-nos i donar-nos suport per equilibrar una situació ANORMAL no és donar-nos privilegis, és donar-nos JUSTÍCIA, la que mai no hem tingut. A aquest ritme tardarem més de 500 anys a arribar a una situació real d'igualtat als països occidentals. Dels altres, ni en parlem.

Un altre argument per estar en contra del feminisme era que –suposadament– als Estats Units hi ha més violacions a homes dins de les presons que les que pateixen les dones al carrer. Qüestionant absolutament aquesta dada, em pregunto qui cony viola els homes a les presons masculines? Exacte, Diana, als homes els violen altres homes.

La intel·lectual de torn també diu que els homes se suïciden molt més, i ho va relacionar amb la violència que les dones exercim sobre els homes. Nosaltres, que malgrat tot ens continuem enamorant d'ells i tenim amics, perquè hi ha homes bons, Diana, nosaltres hem de tolerar que ens culpin dels suïcidis quan ens maten diàriament. La neurobiologia té la resposta a aquesta tendència: les hormones masculines i femenines configuren diferents patrons de comportament cerebral i que la quantitat més important de testosterona dels homes fa que assumeixin amb molta més freqüència conductes de risc, com el suïcidi. Mentrestant, les dones ens deprimim i tenim molts més trastorns de l'espectre ansiós i "turments" diversos per combinar la feina dins i fora de casa i l'escombra amb la pell tersa. La societat heteropatriarcal rebutja la debilitat masculina i molts homes amb problemes emocionals no s'atreveixen a explicar-ho o a demanar ajuda per vergonya i prefereixen matar-se a ser "febles".

Dono les gràcies a totes les que van venir abans per haver aconseguit que jo sigui més lliure que la meva mare, infinitament més lliure que la meva àvia. I et juro, Diana, que jo sí que seguiré en la lluita, que jo sí que em comprometo a canviar el món, que jo no em rendeixo mai. Torna, Diana, el món ens necessita.