Perquè morien per dins, van callar. Perquè van deixar fer i es van convertir en culpables. Perquè els va fer por ser assenyalats. Perquè es van anar consumint. Perquè calia deixar fer. Perquè estaven convençuts que ningú no els escoltaria. Per una responsabilitat institucional mal entesa. Per cultura de partit. Pels seus errors propis. Per un passat de lluites caïnites. Perquè van perdre la batalla orgànica. Perquè les paraules feien més mal que els fets. Perquè ningú no els hagués escoltat tampoc.

Van ser tots i van ser tants els que van mantenir el sigil, que Pedro Sánchez va creure que ja ni existien. Com a secretari general primer i després ja com a president del govern espanyol, va poder fer i desfer al seu aire sense que ni un de sol sortís del seu exili interior. Les primàries socialistes van acabar no només amb les aspiracions de lideratge de Susana Díaz, sinó també amb els debats interns, les posicions crítiques i un partit de baronies irreductibles.

El 2-D ho canviarà tot. També això. El silenci dels barons a tota decisió de Sánchez ha virat a pànic. I aviat veurem de nou una irrefrenable contestació interna. El que està en joc ja no és el PSOE, sinó els seus propis governs.

Ha obert l'aixeta l'aragonès Javier Lambán, però hi ha rèpliques encara tímides en altres territoris perquè el que està en joc ja no és la supervivència o no de Sánchez a La Moncloa, sinó els seus propis governs. A cinc mesos d'unes eleccions que es juguen a tot o res, el mutisme els converteix en còmplices d'una política no compartida per gran part de l'electorat socialista en tot allò que té a veure amb Catalunya.

A cinc mesos d'unes eleccions que es juguen a tot o res, el mutisme els converteix en còmplices d'una política no compartida per gran part de l'electorat socialista

Lambán ha carregat amb extrema duresa contra Torra ―aquell personatge "estrafolari i feixistoide" (sic) amb qui es declara "absolutament incompatible"― i ha reclamat a l'Estat que abandoni la "deixadesa" de les seves gestions i assumeixi les competències com fa en altres comunitats. I tot per invocar, com ho han fet abans PP i Ciutadans, un 155 que ha d'aplicar-se, en la seva opinió, quan i on faci falta.

Ha tornat el PSOE crític i amb ell el debat intern sobre la política de Sánchez i els efectes que aquesta pugui tenir en les eleccions municipals i autonòmiques, i en especial als territoris on el socialisme va recuperar el 2015 gran part del poder institucional que avui ostenta. Massa tard? És probable, però almenys els quedarà dir que no van callar i que tot va ser dit.

L'únic cert és que el socialisme bull. I aquesta vegada no té res a veure amb les batalles internes ni que es militi o no en el "sanchisme", sinó amb la supervivència mateixa i els mals auguris. En aquest context cal interpretar la reflexió de Lambán i les que el seguiran perquè s'ha obert la veda de la crítica. Una altra cosa serà que Sánchez escolti, prengui nota i estigui disposat a canviar el rumb. Faria bé per evitar que el PSOE es converteixi en una olla de grills de convocar el consell territorial i explicar, si més no, quins són els seus plans i quina la seva estratègia. Altrament, veurem un nou lliurament del "campi qui pugui".