Com en la cançó de Sabina. "Lo niego todo, incluso la verdad". Almenys el millor compositor que aquest país ha parit va fer amb aquella lletra provisió de les seves vivències des de l'honestedat i el convenciment que les més importants ja havien passat. Al contrari, Aznar encara es creu cridat a salvar una Espanya que només existeix en el seu imaginari d'ex ressentit i no reconegut per propis ni estranys.

Feia temps que no es vivia un espectacle tan aspre al Congrés. I això que sovint un creu que sempre ha vist ja el pitjor quan surt a l'arena de la política. Però llavors arriba Aznar i supera tot l'anterior.

Catorze anys sense posar un peu en el Congrés i quan torna, reclamat per una comissió que investiga el finançament il·legal del seu partit, l'expresident hi va desproveït del mínim tret de grandesa que hauria d'acompanyar el càrrec. D'humilitat, ni en parlem.

N'hi ha prou de fer un repàs de la història recent del PP i de la sentència de la Gürtel per demostrar que això d'Aznar en la seva última visita al Congrés no ha estat desmemòria ni oblit, sinó simplement una impúdica mentida

A qui vam veure esbroncant els portaveus parlamentaris era un home malalt de rancor, disposat a ajustar comptes amb el passat escrit, a negar la veritat judicial i a menysprear els qui s'asseuen al Parlament democràticament elegit pels ciutadans. L'espectacle va ser tan trist com vergonyós. I no va ser només una baralla amb l'independentista Gabriel Rufián, les formes parlamentàries del qual sepulten els seus arguments amb massa freqüència. Va fer el mateix amb el socialista Simancas i molt més amb el líder de Podemos, amb qui va pretendre fer un exercici de superioritat moral que el fes sortir de polleguera. I no ho va aconseguir ni tan sols quan va barrejar "els problemes familiars" del secretari general dels morats amb el casament de la seva filla, aquella desfilada de corruptes que encara avui fa mal a la vista i a les entranyes quan recuperen la imatge els telenotícies.

Cal tenir molta cara, una immensa supèrbia i molta més fanfarroneria per un exercici d'aquest tipus. Molt més per sostenir, sense enrojolar-se, que el perill per a la democràcia és Pablo Iglesias, i no un partit finançat il·legalment durant 20 anys, amb un miler d'imputats per corrupció i una sentència que demostra l'existència d'una caixa B de la qual sortien sobresous per a la majoria dels seus càrrecs.

N'hi ha prou de fer un repàs de la història recent del PP i de la sentència de la Gürtel que va acabar amb la presidència de Rajoy per demostrar que això d'Aznar en la seva última visita al Congrés no ha estat desmemòria ni oblit, sinó simplement una impúdica mentida. Va dir que no coneix Correa, el capitost de la trama, però va ser testimoni del casament de la seva filla; va negar l'existència de la caixa B que l'Audiència Nacional va donar per acreditada i va defensar que el PP no és un partit corrupte, amb tot el que aquest país ha vist i els tribunals ja han sentenciat... Així, tot. I a sobre va tenir el desvergonyiment de confessar a la sortida de la seva compareixença que s'ho havia passat bé i que li quedaven ganes de tornar. Doncs aquest és el PP del qual va sortir Casado i de l'etapa del qual l'actual president de la dreta tradicional se sent més orgullós. Ha quedat tot dit.