No es queixaran d'emocions. Això és un espectacle: un aspirant a president que negocia amb l'esquerra però no para de tirar-li la canya a la dreta; un candidat que li ofereixen els vots per ser investit i els rebutja perquè prefereix unes altres eleccions; un president del PP que ha crescut només per estar callat; un planeta anomenat Ciutadans en el qual orbiten uns senyors que continuen estupends encara que una mica despistats amb els temps perquè es van quedar congelats en el discurs preeleccions; uns senyors que volen anar-se'n d'Espanya però volen deixar els seus vots per fer més país; un portaveu d'ERC que acaba de cop amb el mantra històric d'"Espanya ens roba" i un Rivera que ha cregut que només afegir el sufix -isme és sinònim de totes les plagues de l'Apocalipsi...

No es perdin l'última incorporació a l'argumentari dels taronges: la "banda de Sánchez". S'ha de tenir molta barra i molt poc respecte a la democràcia, de la qual diuen ser la quinta essència, per referir-se així a un president del govern espanyol. Una banda, diu el diccionari, és un grup de gent unida amb finalitats il·lícites o criminals. Una cosa és que en l'imaginari de Rivera, Sánchez sempre fos un president il·legítim per haver nascut d'una moció de censura i una altra és que el consideri un malfactor.

Que després no se sorprenguin de la resposta d'una societat que es declara majoritàriament al marge del que facin, diguin o proposin els polítics

A Rivera se li ha quedat curta la política del traç gruixut i les ocurrències. Ara puja a la tribuna del Congrés i afirma sense posar-se vermell que Espanya té un delinqüent com a president en funcions. Per alguna cosa els seus mentors es van despenjar fa temps del seu projecte, si és que algun dia acredita que el té, més enllà de la successió d'insults i crides al pànic amb què no es deu identificar ja ni el seu propi electorat. La vergonya comença a ser general i les prediccions sobre el seu escàs futur en la política, el comentari més estès en els cercles madrilenys. Fins i tot diputats seus confessen perplexitat pel seu comportament. No cal dir ja el que deixen anar per la boca els funcionaris del Congrés a qui ha donat instruccions que tirin els envans dels despatxos perquè els seus parlamentaris comparteixin espais oberts.

No se sorprenguin. A la Carrera de San Jerónimo s'han vist tota mena d'excentricitats en 40 anys. L'extravagància ha arribat a un punt en què Sánchez, el candidat a la presidència del govern espanyol, prefereix unes noves eleccions generals a un gabinet compartit amb Podemos. Ho expliquen, i sí, seguirà viu, i per molt temps, allò que Spain is diferent. I tant. Després del no, mai i jamai a un gabinet compartit, vetar Iglesias fins a fregar la humiliació, afirmar que el líder dels morats no defensa la democràcia i trencar una negociació en la qual mai no van creure, ara resulta que el PSOE diu que sí, que li toca moure fitxa perquè no hi ha ningú més interessat que Sánchez que hi hagi un govern amb els hereus del 15-M. Que continuï l'espectacle... Això sí, que després no se sorprenguin de la resposta d'una societat que es declara majoritàriament al marge del que facin, diguin o proposin els polítics.