Que un polític sobreactuï és tan vell com la política mateixa. Ho fan tots. Quan són a l'oposició, per indignar-se, i quan són al govern, per convertir l'acció més banal en una ostentació de grandiloqüència. En la vida pública tot es mou entre la denúncia escandalitzada i l'autobombo. El súmmum de la teatralització arriba quan un imposta el gest, fa que el retratin i, després, ho distribueix als mitjans de comunicació amb el propòsit que la imatge faci la volta a Espanya.

Ha passat. Ho ha fet Albert Rivera amb intenció de mostrar al món que ningú com ell menysprea i exhibeix més fermesa amb els independentistes. Aquesta imatge que barreja per igual fredor i altivesa davant del pas dels polítics presos per l'escó del líder de Ciutadans és tan brutalment exagerada que el sentit del seu missatge empetiteix el protagonista i el converteix en el campió de la sobreactuació parlamentària. Molt més quan unes files més enrere la seva companya i "amiga" Inés Arrimadas va saludar amb dos petons els que van arribar al ple directament des de la garjola.

Rivera va tan de pressa en la cursa per aconseguir el lideratge de la dreta-dreta que corre el risc de descarrilar en el primer revolt

La cortesia no és incompatible amb la discrepància. I la número dos de Ciutadans va donar exemple d'això, perquè de la mateixa manera que no es pot inferir d'un "ja parlarem" que el president del govern espanyol prepari el terreny per a cap indult, dels petons d'Arrimadas ningú no podrà interpretar que hagi estat abduïda per l'independentisme o renunciat a combatre les seves idees amb fermesa.

Rivera va tan de pressa en la seva cursa per aconseguir el lideratge de la dreta-dreta que corre el risc de descarrilar en el primer revolt, que pot arribar aquest mateix diumenge tant si Pablo Casado s'estavella una altra vegada a les urnes com si sobreviu al cicló electoral. Hi hagi qui hi hagi al capdavant del timó del carrer Génova, després del 26-M els taronges seguiran al Congrés amb 57 escons. Ni un més ni un menys. Així serà durant quatre anys llargs, que a Rivera, tercer en l'ordre que imposa la litúrgia parlamentària, li semblaran encara més llargs. Si a més, per motius diferents, el PP i el PSOE han decidit convertir el líder taronja en el centre de la diana de la crítica, les possibilitats d'acordar amb algú una simple moció parlamentària queden reduïdes a Podemos o els nacionalistes. No sembla que pugui ser ni l'un ni l'altre. I quan acabi el temps electoral del teatre i els llums s'apaguin, queda la solitud i fins i tot la irrellevància.

I és que en un fracturat mapa de partits en què no aconseguiran per ells mateixos la majoria en molt temps, l'obra a representar serà una batalla sense pietat en què els papers no els reparteix un mateix, sinó que emana dels vots i els escons obtinguts. I en aquest panorama, Rivera és un secundari, encara que posi bé.