Deia Eduardo Galeano que el codi moral del final del mil·lenni no condemnava la injustícia, sinó el fracàs. I és probable que en el tracte de la direcció federal del PSOE a Susana Díaz ―i a tots els que li van donar suport en el seu fallit intent d'aconseguir el lideratge del socialisme― hi hagi una mica d'això. També és veritat que l'ex-totpoderosa secretària general dels socialistes andalusos no ha après que en la vida i en la política els errors de vegades obren una oportunitat per afrontar el futur amb més intel·ligència. No és, sens dubte, el seu cas, ja que amb el seu nou desafiament a Ferraz a compte de les llistes electorals per imposar en elles els seus fidels, sembla entestada que la pèrdua del govern andalús no sigui la seva última derrota.

Que Pedro Sánchez apartaria els seus crítics quan tingués ocasió i dissenyaria un grup parlamentari a la seva imatge va en la naturalesa del líder del PSOE, però també en la condició de tot número u. No es coneix un secretari general o president de partit que hagi elegit per als seus equips els seus enemics més grans per molt íntims que fossin. No ho va fer Pablo Iglesias quan va guanyar Vistalegre II, ni Pablo Casado quan es va imposar a Santamaría, però tampoc l'anterior generació de polítics. La magnanimitat no ha estat mai una virtut practicada en les organitzacions polítiques. Ni ara ni mai. Això no va de nous o vells, sinó de vencedors i vençuts. De la mesquinesa de la política. Del "surt d'aquí que ara vinc jo". Del moment de les "revenges". De les humiliacions i les pèrdues de dignitat per mantenir un sou públic. Del rostre més immund de la vida pública.

S'ha instal·lat la sensació que Susana Díaz és avui un problema per a la necessària renovació del projecte socialista a Andalusia

Diferent a la batalla entre Sánchez i Díaz és que en el PSOE sempre hi hagi hagut una cultura de partit protectora dels qui van ostentar anteriorment la representació orgànica. Ex-secretaris generals, exvicesecretaris, exministres o ex-caps de llista van tenir sempre una destinació més o menys respectable en agraïment pels serveis prestats. Hi havia una espècie de codi d'honor i respecte envers els majors, que es va trencar amb l'arribada de Sánchez. I, ara, les restes del "rubalcabisme", el "zapaterisme", el "susanisme" o els "ismes" que quedaven al Congrés dels Diputats o al Parlament Europeu seran apartats de les candidatures. Si queda algun supervivent, serà a les llistes del Senat. Uns ho anomenen "renovació" i d'altres, "sectarisme".

Sigui el que sigui i més enllà del "revengisme", el cert és que a Ferraz, però també en una part important de la militància, s'ha instal·lat la sensació que Susana Díaz és avui un problema, i no només per a la direcció federal, sinó per a la necessària renovació del projecte socialista a Andalusia, sotmès durant 40 anys al poder institucional de la Junta.

Sense govern, sense conselleries ni càrrecs a repartir des de l'administració autonòmica, Díaz no sembla conscient que el seu poder s'ha esfumat, que els seus fins ara incondicionals ja no la segueixen en aquesta última croada i que aquest no era moment per plantejar una nova guerra. Ja no competeix en condicions d'igualtat. I el que és pitjor, no aprèn de les derrotes.