L'esquerra ha guanyat la dreta. Dins la dreta, Casado està desnonat. Rivera, tocat per no aconseguir el que buscava -ni sorpassar al PP ni fer fora Sánchez de La Moncloa-. I Abascal, eufòric amb una arribada al Congrés que es posi com es posi és més modesta del que esperava. Són dins sí, però no amb la representació que es temia. A l'esquerra, Sánchez guanya folgadament i Unidas Podemos se salva del naufragi tantes vegades pronosticat perquè serà decisiu.

Ara, toca pacte. I entre les diferents possibilitats, n'hi ha una que la militància del PSOE ja ha vetat. "Amb Rivera, no", li han dit a Sánchez. El líder de Cs ja s'ha afanyat a erigir-se en referent de l'oposició de dretes després de quedar a menys d'un punt del PP de Casado. Això caldrà veure-ho, però el que sembla clar és que no està per la feina de tornar a la moderació i el centre polític i que el seu espai és el conquerit en aquesta campanya amb el discurs de l'anti-Espanya.

Ara, toca pacte. I entre les diferents possibilitats, n'hi ha una que la militància del PSOE ja ha vetat. "Amb Rivera, no"

En tot cas els profetes de l'ocàs de la socialdemocràcia espanyola han vist les seves expectatives trencades amb un Sánchez que, si d'alguna cosa sap, és de sorprendre el respectable. Si de Zapatero es deia que tenia baraka, això de l'actual secretari general del PSOE és perquè s'estudiï a les facultats de Ciències Polítiques. I aquesta vegada sense moure's de la cadira. Amb una campanya plana, de perfil baix, sense estridències, sense ficar-se en bassals.. I va i aconsegueix per al PSOE un primer lloc del pòdium que ni en somnis no van imaginar ni propis ni estranys fa només un any.

La por, la massiva participació, la dreta cavernícola, la seva curta estada al Govern després de la moció de censura, el retorn al franquisme... Tot ha sumat a favor de Sánchez i ha portat Casado al pitjor registre de la història d'un PP, el futur del qual s'assembla cada vegada més a l'extinta UCD.

A Sánchez fa poc més de dos anys el van llançar de la seu del PSOE per la porta del garatge. Ara, levita mentre el seu principal adversari es crema. Els electors han dit "no" al guerracivilisme, a l'"aznarisme", a l'Espanya excloent, al 155 perpetu i al mimetisme amb els nostàlgics del franquisme. A Ferraz es va fer de dia cap a les 10 de la nit mentre a Gènova ja era de nit a les cinc de la tarda.

Doncs serà que a Espanya l'espanta més la foto de Colón que l'amenaça separatista

Doncs serà que a Espanya l'espanta més la foto de Colón que l'amenaça separatista; que prefereix diàleg al 155; que és més partidària de la moderació que de la hiperventilació; que no creu que Sánchez sigui el coco, ni l'amic dels terroristes, ni el còmplice dels colpistes... Mai abans una campanya no havia estat tan furiosament polaritzada: o la nit o el dia; o tot o res; o vermells o blaus; o blanc o negre...

L'espectacle de la campanya ha estat obscè, però al final el resultat ens ha descobert una cosa que en aquest país semblava estar penalitzat: que hi ha grisos, capvespres i fins i tot posicions intermèdies que no són al PP ni a VOX ni a Cs. D'allà, l'"amb Rivera, no" que perseguirà Sánchez fins que formi govern.

Ara només cal que el que han dit majoritàriament els electors, es tingui en compte en el Parlament i a les taules de debat perquè una altra lliçó d'aquest 28-A és que la societat espanyola està menys crispada i hiperventalada que els seus polítics. Al final, la reconquesta era la del socialisme, que anota la seva primera victòria després d'una travessia del desert d'onze anys.