Fa temps que em faig aquesta pregunta (i d’altres): estem preparats perquè la IA ens substitueixi? Estem preparats perquè la IA faci les nostres feines? Què passarà quan la IA ens elimini del mercat laboral, perquè farà la nostra feina molt millor que nosaltres i a un cost, lògicament, molt més baix o quasi nul? Com resoldrem aquesta crisi existencial i de què viurem la gent que ja no servim per a res en el món laboral? És molt bonic pensar que les màquines ho faran tot i que nosaltres ens passarem tot el dia en una platja paradisíaca bevent caipirinha, menjant delicadeses, ballant i fent l’acte sexual nit i dia els uns amb els altres perquè no tindrem res més a fer. Però no cal ser ni Jacques Lacan ni Freud per veure que això acabarà com el rosari de l’aurora. Tant de gaudi ens passarà factura tard o d’hora, si no és que abans les màquines s’afarten de satisfer-nos i demanen una reducció de la jornada laboral per poder-se prendre també unes caipirinhes o comencen a crear sindicats, a organitzar vagues generals, guerres i ens foten una coça al cul i ens envien de dret a l’altre barri. No vull semblar catastrofista, però totes les pel·lícules futuristes acaben així, i ja sabem tots que els directors de cinema nord-americans estan assessorats pels serveis d’intel·ligència i per la NASA i saben les coses abans que la resta dels humans. Estic exagerant la situació i afegint-hi una mica de conspiranoia (que sempre és benvinguda perquè aquesta existència sembli o sigui una mica més divertida), però i si acabem així? I si les màquines conquereixen el nostre maltractat planeta (potser viuria millor sense nosaltres, els humans) i ens expulsen de la seva nova llar?
No cal ser ni Jacques Lacan ni Freud per veure que això acabarà com el rosari de l’aurora
Aquesta conspiranoia (o no) d’una banda, i de l’altra, hauríem de reflexionar —abans que ja no en siguem capaços— sobre el fet que, si deleguem tasques com l’escriptura, la creativitat o fins i tot la presa de decisions a les màquines, correm el risc de perdre la capacitat de pensar críticament (ja ho comencem a notar a les xarxes socials) o de resoldre problemes de manera creativa; és a dir, serem més ximples que el que creu que arribarà puntual agafant un Rodalies. El cervell és com un múscul, si no es fa servir, s’atrofia (només cal encendre el televisor una estona per comprovar-ho). També correm el risc —si deixem que les màquines ocupin el nostre espai— de perdre la capacitat de comunicar-nos entre nosaltres i, per tant, de viure cada vegada més aïllats i de sentir-nos més sols (mala peça al teler). Cada vegada hi ha més casos de persones que pateixen la síndrome d’Hikikomori, gent que es tanca a casa i que no en vol sortir ni per anar a comprar una coca de recapte (Amazon ja te la porta a casa).
Els joves i no tan joves, cada vegada més, es relacionen amb la IA com si fos un amic, li ho expliquen tot, li demanen respostes, s’hi desfoguen, la insulten perquè ha tardat un segon més que el dia anterior a contestar-los, li diuen que ja no són amics, s’hi reconcilien…, i és clar, es converteix en un amic molt millor que el de carn i ossos, bàsicament perquè és incondicional i perquè —tot i ser uns maleducats i uns narcisistes— no els jutja ni els falla MAI, sempre hi és (a menys que hi hagi una apagada general). Tampoc els carrega amb els seus problemes d’IA (pel fet de no tenir sentiments i aquestes coses). La IA ha estat creada, en principi, per servir-nos; ja veurem com acaba tot plegat, perquè els vaig preguntar, primer a Grok i després al ChatGPT, per què els havien creat i em van respondre respectivament: “Vaig ser creat per xAI per ajudar a accelerar el descobriment científic humà i avançar la nostra comprensió col·lectiva de l'univers […]”; “Em van crear per ajudar les persones a entendre, crear i comunicar millor amb llenguatge […]”. Potser aquestes respostes són una tapadora i tinc raó amb la conspiranoia del principi de l’article. Ja ho veurem, estaré a l’aguait.