Complert un nou aniversari de la Constitució de 1978, i davant la present conjuntura política, sembla no sols oportú sinó necessari examinar críticament tant l'esdevenir recent del sistema institucional espanyol com les condicions que permetrien una regeneració democràtica profunda. L'Estat afronta des de fa gairebé una dècada un procés d'erosió sistèmica que ha posat de manifest no ja les tensions conjunturals pròpies de qualsevol democràcia consolidada, sinó deficiències estructurals arrelades en el model originat durant la Transició. Aquestes deficiències s'han fet particularment visibles en observar la progressiva instrumentalització d'institucions fonamentals de l'Estat, així com l'ús partidista de mecanismes judicials, policials, administratius i mediàtics la funció dels quals, en una democràcia avançada, hauria de quedar rigorosament sostreta de la disputa política.
L'anomalia democràtica que travessa l'Estat no pot explicar-se únicament com a resultat d'un mal exercici del poder ni corregir-se mitjançant una alternança governamental convencional. La mateixa naturalesa del problema remet a la configuració del sistema polític i a una arquitectura institucional que, tot i haver permès la sortida pacífica de la dictadura, no va desenvolupar els mecanismes de control, fiscalització i neutralitat necessaris per garantir la plena consolidació democràtica. El model constitucional de 1978 va constituir un punt de partida raonable, però no va evolucionar cap a la fase superior de tota democratització: la consolidació institucional robusta, capaç de resistir tensions i d'impedir que qualsevol actor, per poderós que sigui, capturi parcialment o temporalment les institucions, que és el que actualment succeeix amb el govern central.
La mitologia que durant dècades es va erigir al voltant de la Transició va contribuir, paradoxalment, a frenar aquest procés de consolidació. En convertir la Transició en una fita intocable i dotada d'una aura d'infal·libilitat històrica, es va impedir sotmetre-la a la crítica rigorosa que la teoria política considera imprescindible per millorar la qualitat democràtica. Aquella narrativa, concebuda inicialment per estabilitzar l'Estat en un context incert, va cristal·litzar-se posteriorment en una forma d'autocomplaença institucional que va paralitzar la revisió de llegats autoritaris, va impedir la depuració de responsabilitats i va dificultar la transformació profunda d'estructures estatals que, malgrat el pas del temps, van conservar trets corporatius, jeràrquics i opacs incompatibles amb els estàndards democràtics contemporanis.
Així es va construir un sistema democràtic funcional, però no plenament consolidat. Un sistema apte per gestionar consensos bàsics, però insuficient per absorbir tensions estructurals de naturalesa territorial, ideològica o institucional. Quan es va produir un desafiament polític d'envergadura —primer a Catalunya, després al conjunt de l'Estat— va quedar en evidència que els mecanismes de control i separació de poders eren febles, que la cultura política continuava ancorada en pràctiques patrimonials i que la lògica de l'equilibri oligàrquic continuava operant com a principi rector. Allà on una democràcia avançada hauria reforçat les seves institucions, el sistema va activar reflexos de supervivència heretats del passat.
Si el govern de Pedro Sánchez ha contribuït a alguna cosa, ha estat a posar en relleu la magnitud de les insuficiències del model sorgit de la Transició
La resposta estatal davant els conflictes recents revela que les mancances no es limiten a episodis concrets, sinó que tenen arrels institucionals profundes. La instrumentalització de cossos policials i d'intel·ligència, la deformació de procediments judicials, la utilització discrecional de la publicitat institucional, la colonització d'esferes mediàtiques i, en general, la tendència a governar mitjançant estructures paral·leles al control parlamentari constitueixen signes evidents d'una regressió democràtica. Encara més, si el govern de Pedro Sánchez ha contribuït a alguna cosa, ha estat a posar en relleu —precisament pel seu estil de direcció personalista i creixentment aliè als controls democràtics— la magnitud de les insuficiències del model sorgit de la Transició. La seva forma d'exercir el poder ha funcionat com un revelador empíric de fallades sistèmiques que fins fa pocs anys romanien soterrades o deliberadament ignorades.
Davant d'aquesta constatació, la regeneració democràtica no pot plantejar-se en termes de simple alternança. Es requereix un canvi de paradigma que reconegui la necessitat d'un nou cicle transicional, no ja per instaurar la democràcia —formalment existent—, sinó per consolidar-la de conformitat amb els estàndards europeus contemporanis. La teoria de la democratització distingeix clarament entre transició i consolidació: la primera assenta les bases normatives del sistema; la segona construeix les garanties materials que en permeten la continuïtat. Espanya va tancar en fals aquesta segona etapa i el cost acumulat d'aquesta omissió és avui evident.
En aquest context, és imprescindible subratllar un element que la ciència política comparada considera decisiu en moments de reconfiguració institucional profunda: la necessitat d'un govern dotat de legitimitat per dirigir un procés de construcció democràtica. Aquesta expressió no s'ha d'interpretar en un sentit merament programàtic, sinó en la seva dimensió estructural: designa un Executiu la missió del qual no consisteix únicament a gestionar l'administració ordinària, sinó a escometre reformes constitutives que completin la transició inconclusa del règim. Un govern de construcció democràtica és, per definició, un govern orientat a la transformació institucional de llarg abast, capaç d'impulsar la fase de consolidació que l'Estat va deixar en suspens i que la crisi dels últims anys ha fet ineludible. Aquest govern ha de posseir la capacitat política i moral per emprendre una reconstrucció institucional que asseguri que les regles del joc democràtic no depenguin de la voluntat d'un líder ni del cicle electoral, sinó d'una arquitectura institucional blindada davant de desviacions autoritàries, una arquitectura institucional on capiguem tots.
La consolidació democràtica exigeix, en primer terme, un exercici seriós i rigorós de rendició de comptes. Les pràctiques lesives per a l'estat de dret no es poden subsumir en un oblit funcional ni quedar sense conseqüències. La utilització del sistema fiscal i policial amb finalitats de persecució política, la manipulació informativa sostinguda per recursos públics o la deformació interessada dels processos legislatius han de ser objecte d'investigació, depuració i reparació institucional. No es tracta d'una venjança partidista, sinó de la restauració de l'autoritat moral de l'Estat i de la confiança ciutadana en les seves institucions. Una democràcia que normalitza la impunitat fa més profunda la seva pròpia crisi de legitimitat.
En segon lloc, la consolidació requereix reformes estructurals profundes. Entre les quals hi ocupa un lloc central la revisió completa del sistema judicial. Espanya no pot continuar operant amb un model de justícia dissenyat per a les necessitats del segle XIX i sostingut mitjançant pedaços del segle XX. És imprescindible construir un sistema judicial modern, eficient, transparent i plenament adaptat al segle XXI; un sistema capaç de funcionar amb estàndards europeus i resistent a pressions partidistes i corporatives. Això implica reformular el sistema d'accés, transformar els mecanismes de nomenament, establir controls democràtics eficaços i generar una cultura professional incompatible amb les xarxes d'afinitat política.
Així mateix, cal reformar els cossos policials i d'intel·ligència per assegurar la seva plena subjecció al control democràtic; professionalitzar l'Administració pública de manera que els alts càrrecs responguin a criteris de mèrit i capacitat; i protegir la independència del sistema mediàtic davant d'ingerències econòmiques o polítiques. Un ecosistema informatiu lliure, una administració professional estable i uns cossos de seguretat sotmesos a l'escrutini públic són condicions necessàries, encara que no suficients, per a la consolidació institucional.
Finalment, aquestes transformacions no es poden abordar únicament des d'una perspectiva tècnica. Exigeixen també una evolució cultural que abandoni l'autocomplaença que ha llastat l'evolució del sistema polític. Durant anys es va confondre estabilitat amb perfecció, consens amb renúncia i pragmatisme amb immobilisme. Aquesta confusió va impedir comprendre que un sistema democràtic no és una estructura estàtica, sinó un organisme viu que s'ha de revisar i actualitzar contínuament. Una democràcia que no es renova està condemnada a recular.
L'Estat es troba, per tant, davant d'una cruïlla històrica. La tasca urgent no només consisteix a substituir governs i reemplaçar individus, sinó també a redefinir el marc institucional dins del qual han d'operar. Es necessita un govern de construcció democràtica, dotat de la legitimitat, el consens i la voluntat necessaris per assumir la responsabilitat històrica de completar la fase de consolidació pendent des de la Transició. Només així es podran garantir drets fonamentals amb independència del clima polític, es podrà impedir la captura d'institucions per interessos partidistes i es podrà assegurar una alternança pacífica al poder sense riscos per a l'estat de dret.
La democràcia no s'hereta: es construeix, es preserva i es renova. La Transició va permetre l'accés al règim democràtic; el moment present exigeix edificar una democràcia plenament consolidada, capaç de sostenir-se davant de tensions internes i amenaces autoritàries com les que vivim. Aquesta és la tasca pendent. Aquesta és, en rigor, la responsabilitat de la nostra generació.