L'estat dual

Hi ha estats en què la vida pública sembla discórrer per dos carrils alhora. A un, l'institucional, tot es mou dins de formes reconeixibles: eleccions, lleis, tribunals, debats parlamentaris, procediments administratius. A l'altre, un carril més opac i emocional, s'hi decideix el que és determinant amb una lògica diferent: la de la drecera, la del relat, la de l'excepció pràctica. Aquesta sensació equival a sospitar que la democràcia pot estar convivint amb una dinàmica interna que l'erosiona i fins i tot aniquila. Per aprofundir en aquesta convivència, la teoria de l'estat dual continua sent una eina útil, sempre que es faci servir amb cura i sense convertir-la en un martell que transforma qualsevol desacord en una acusació de tirania.

L'estat dual, tal com el va formular Ernst Fraenkel, descriu la coexistència d'un estat normatiu i un estat prerrogatiu. El primer funciona amb regles generals, previsibles i controlables: el dret com a límit i com a garantia. El segon funciona amb decisions discrecionals, excepcionalitat i oportunitat: el dret com a instrument mal·leable al servei d'una finalitat política. En el seu context original, Fraenkel pensava en un règim autoritari. Però el concepte pot “traduir-se” a democràcies contemporànies, no per equiparar-les amb aquell extrem, sinó per detectar quan el carril prerrogatiu apareix dins del carril normatiu com un hàbit i fins i tot com un condicionant: quan la legalitat formal roman, però es va creant una zona on el poder opera com si la regla fos un decorat i el procediment un obstacle a superar.

Aplicat a Espanya, resulta útil descriure una tendència: la dualització funcional de la política i de l'Estat. A Espanya continuen existint eleccions competitives, pluralisme, alternança possible, justícia independent en molts àmbits, controls i opinió pública viva. Però també és palpable que el conflicte polític ha anat desplaçant-se des de la disputa programàtica cap a la disputa pels mecanismes de control: qui nomena qui, qui bloqueja què, quina institució valida què, quin procediment permet tirar endavant una mesura sense pagar el cost deliberatiu. Quan la política es converteix en una guerra pels engranatges, l'estat normatiu es debilita, encara que no es trenqui, perquè la ciutadania aprèn a llegir la realitat amb cinisme: “les regles valen fins que destorben”.

El símptoma més comú d'aquesta dualització és la normalització de la drecera. En qualsevol democràcia hi ha procediments d'urgència i eines excepcionals per a situacions excepcionals. El problema comença quan l'excepcionalitat es converteix en la normalitat. El procediment accelerat, la norma “òmnibus” que empaqueta matèries dispars, el decret com a substitut de la deliberació parlamentària, la negociació de matinada que produeix textos que amb prou feines es discuteixen, són senyals d'una política que acostuma a tractar la forma com un inconvenient. En termes intel·lectuals, l'estat prerrogatiu no necessita abolir la llei: en fa prou de dominar-ne el ritme, el context i la narrativa perquè la llei es converteixi en un vehicle d'oportunitat en comptes d'un dic de contenció del mateix poder.

A aquesta acceleració s'hi suma un clima de polarització que ja no és només ideològica, sinó de legitimitats. Quan cada bàndol sent que l'altre no és un rival sinó una amenaça moral o constitucional, l'incentiu per respectar límits es redueix. L'adversari deixa de ser interlocutor i passa a ser sospitós; la crítica deixa de ser control i passa a ser atac; l'alternança deixa de ser normalitat i passa a ser tragèdia. En aquest clima, l'estat prerrogatiu prospera perquè pot presentar-se com a “defensa pròpia”: es justifiquen dreceres, pressions o maniobres no pel seu mèrit institucional, sinó perquè “l'altre faria el mateix” o perquè “no hi ha més remei”. L'argument “no hi ha més remei” és l'himne oficiós de tota prerrogativa.

Un altre camp on s'observa la tensió entre el que és normatiu i el que és prerrogatiu és la relació entre el poder polític i els contrapesos: justícia, fiscalia, organismes reguladors, institucions de garantia, mitjans públics. A Espanya s'ha viscut durant anys l'experiència del bloqueig, la negociació a quotes, l'intercanvi de vetos, la sospita permanent sobre la motivació de nomenaments i reformes. No cal dictar sentència sobre intencions per reconèixer-ne l'efecte: quan la ciutadania percep que els contrapesos es negocien com a botí, l'estat normatiu perd la seva virtut més delicada, que no és la força sinó la credibilitat. I sense credibilitat, el dret deixa de sentir-se com a marc comú; es viu com a arma de l'altre o com a excusa del propi.

Fins a quin punt el dret pot acomodar solucions polítiques sense degradar la igualtat davant la llei

La qüestió territorial i els intents de desactivar conflictes mitjançant instruments jurídics excepcionals han estat, a més, un laboratori evident. Mesures de “pacificació” que uns presenten com a reconciliació i altres com a transacció inacceptable intensifiquen el dilema: fins a quin punt el dret pot acomodar solucions polítiques sense degradar la igualtat davant la llei. Aquest dilema existeix en qualsevol democràcia complexa. El senyal d'alarma no és que es busquin solucions; el senyal d'alarma és que s'instal·li la sensació que la regla canvia segons l'aritmètica parlamentària del moment, segons qui sigui imprescindible avui per sostenir una majoria. A l'estat normatiu, les majories governen, però les formes limiten. A l'estat prerrogatiu, les majories governen i les formes s'adapten.

En aquest punt hi entra amb força el paper d'un sector dels mitjans que no actua com a mediació crítica, sinó com a extensió emocional del poder. I, en aquest marc, hi veiem —entre altres coses— alguns editorials de mitjans rellevants que són autèntics actes de submissió, quasi pornogràfic, al poder que subvenciona: no ja adhesió ideològica, sinó docilitat remunerada. Convé dir-ho amb claredat: en una democràcia és legítim que hi existeixin mitjans amb línia editorial, simpaties i prioritats. El problema apareix quan s'abandona la funció periodística de contrast i s'adopta una funció sacerdotal: la de consagrar. S'instal·la aleshores una realitat paral·lela, no només favorable, sinó impermeable. La discrepància es tracta com a traïció; la dada incòmoda es presenta com a conspiració; la rectificació es viu com a humiliació. La informació es torna un ritual de pertinença: no serveix per a comprendre, serveix per a demostrar que hom és del grup.

Aquí hi encaixa la idea, deliberadament provocadora, d'un elogi quasi pornogràfic. La pornografia no és només explicitud; és reducció de l'altre a objecte. Quan un mitjà redueix la realitat política a un objecte d'excitació tribal —i quan, a més, aquesta excitació s'alinea amb la lògica del subsidi, la pauta o el favor institucional— el poder deixa de ser fiscalitzat i passa a ser erotitzat: se'n celebra la força, se'n justifica la duresa, se'n glorifica l'astúcia, es menysprea el dissident. El llenguatge esdevé hiperbòlic, l'argumentació esdevé circular, el líder esdevé inevitable. I en aquesta inevitabilitat hi ha alguna cosa profundament antidemocràtica, perquè la democràcia se sosté precisament en el contrari: en la possibilitat normal que el poder sigui reemplaçat sense que el món s'acabi.

Aquest sector mediàtic, a més, no opera només amb discursos; opera amb incentius. Accessos privilegiats, filtracions selectives, construcció de reputacions, silencis coordinats i una atmosfera on qui pregunta “massa” és assenyalat com a enemic. Quan aquesta lògica es combina amb mecanismes estatals de comunicació, publicitat institucional o control de mitjans públics —i amb la dependència econòmica dels qui escriuen editorials des de l'obediència— la frontera entre informació i propaganda es fa més porosa. Aleshores l'estat dual adopta una tercera cama: al costat del carril normatiu de les institucions i el carril prerrogatiu de les decisions oportunistes, hi apareix el carril narratiu que normalitza l'excepció i deslegitima el control i al contrari.

A l'antic Egipte, el poder no acabava amb la mort del faraó: s'organitzava un trànsit on la cort buscava assegurar-se el seu lloc a l'eternitat del règim. Traslladat a la política contemporània, aquesta camarilla mediàtica-cortesana actua com si el seu destí depengués de ser enterrada a la piràmide al costat del líder. No ho fa només per interès material, tot i que de vegades n'hi hagi; ho fa per supervivència simbòlica. La seva identitat pública està lligada a la infal·libilitat del poder al qual serveix. Si el poder cau, no només perden influència, perden sentit. Per això, l'adulació s'intensifica com més fràgil esdevé l'equilibri polític. Com més es percep la possibilitat d'alternança o desgast, més s'accelera el ritu de la consagració.

La conseqüència de tot això és que l'estat normatiu continua existint, però esdevé insuficient per produir una realitat compartida. I sense realitat compartida, la democràcia es converteix en pur procediment sense cultura cívica: cadascú viu al seu país imaginari, amb els seus herois i malvats, amb les seves causes sagrades i els seus enemics absoluts. Aquest és el triomf silenciós de l'estat prerrogatiu: no necessita prohibir, en fa prou dividint. No necessita censurar, en fa prou saturant. No necessita abolir institucions, en fa prou convertint-les en escenaris d'una guerra permanent on el ciutadà ja no espera justícia ni veritat, només victòria.

La sortida no passa per moralines ni per nostàlgia, sinó per renormatitzar la vida pública. Renormatitzar significa retornar prestigi al procediment, transparència als incentius i dignitat al desacord. Significa reduir la temptació de governar per excepció com a hàbit, blindar contrapesos amb regles estables, reforçar la independència d'institucions que no haurien de ser extensions de l'Executiu ni del partit i exigir als mitjans, també als afins, un mínim d'afecció a la realitat més enllà de l'elogi tribal. La democràcia no mor només per cops, també es desgasta per dreceres. I quan la drecera se celebra, quan s'erotitza l'obediència i es ridiculitza el control, aleshores la piràmide ja està en construcció: no per al faraó, sinó per a una cultura política que vol viure eternament sense retre comptes.