Per entendre què està passant a Espanya acabarem anant 150 anys enrere, quan els Borbons i la burgesia catalana van pactar les bases de l'Estat modern per mirar de superar les rèmores tragicòmiques de l'Antic Règim. Sense el daltabaix de la Guerra Civil i el tall que va suposar el franquisme, la història seria més fàcil d'entendre i probablement no hauríem caigut tan baix. De moment, veure on érem fa mig segle em sembla un primer pas important. Aquest estiu he tornat al llibre de memòries de Macià Alavedra. Ho he fet, no només per acabar de repassar-lo, sinó també per escriure millor el curs que ve, que serà una carnisseria política. Ara ningú no ho veu, o no ho vol veure, però em sembla que el nou consens a Espanya s'haurà de fer, no pas entre esquerres i dretes, sinó entre catalans i castellans.
[...] Acabada l’explicació, vaig veure que Blas Piñar aplaudia silenciosament al fons de la sala. Al final de la sessió em va venir a buscar i em va dir: "Oye, qué baño les has dado a estos sabihondos de la UCD. Yo había sido notario de Viella y, aunque te sorprenda, hablo el aranés". Vaig quedar astorat: sobretot quan va començar a explicar-me que havia publicat un llibre sobre les variants dialectals de les llengües pirinenques. Mentre parlava, vaig veure que els periodistes entraven a la sala i, amablement, el vaig interrompre: "Permíteme que me separe un poquito de ti, que vienen los periodistas y no quiero destrozar mi incipiente carrera política".
A la tarda em va portar un exemplar del seu llibre, que era un totxo considerable, i em va dir: "Confieso que estoy sorprendido de que gente como tú o Roca seáis personas moderadas; pero sabed que seréis desbordados por los radicales".
Com he dit, les posicions del catalanisme polític estaven en minoria fins i tot a Catalunya, en aquells anys decisius. La victòria de les esquerres havia estat aclaparadora. Del concert econòmic, ni el PSC ni el PSUC ni la UCD no en volien saber res. Nosaltres, i jo particularment en un discurs que vaig fer davant la comissió que elaborava l’Estatut, el vam defensar sabent que no ens en sortiríem. També s’ha de reconèixer que llavors ningú no es pensava que el concert suposaria un privilegi tan gran per al País Basc. Ha estat després que la situació creada pel terrorisme i la idea que no n’hi havia prou amb mesures policials per controlar-la han acabat comportant que, per a cada basc, hi hagi el doble de diners públics que per a cada català.
La qüestió és que si els bascos es van centrar en la hisenda i en la seguretat ciutadana, els catalans parlàvem d’un concert cultural i lingüístic, i això ho vam obtenir en bona mesura. Aquí Trias Fargas va aconseguir una cosa extraordinària en política parlamentària, que és canviar, amb la força d'un discurs, el sentit del vot de la majoria. Les esquerres defensaven que l’Estatut havia de garantir el dret de parlar català i prou. "Res de deures", deien. No es podia obligar els treballadors que havien vingut massivament de fora a aprendre el català. El franquisme havia canviat el país i calia acceptar-ho. L’argument era aquest. I Trias Fargas, que tenia una relació d'afecte amb el castellà pels anys que la seva família havia passat a l'exili de Colòmbia, va fer un discurs que va aturar la votació de l’article i va permetre reformular-lo.
Sense parlar de deure, l'article sotmès a votació va acabar lligant l'obligació de saber català als mitjans que la Generalitat fos capaç de desplegar perquè els ciutadans vinguts de fora el poguessin aprendre. Això va permetre fer la Llei de normalització lingüística que tenim ara i que avui tothom estigui d’acord a donar igualtat legal al català i al castellà. Sense aquesta llei, en el nou Estatut aprovat a Miravet, el català i el castellà no compartirien drets i deures.
És veritat que la llei de normalització ha donat més bons resultats a l'interior del país que no pas a Barcelona, on ara jo sento parlar molt més el castellà que quan hi vaig arribar en l'època franquista. Tot i així, era una bona llei. Anava fins al límit del consens, que és una cosa que no es pot trencar quan es legisla sobre temes delicats. Les lleis que estableixen les bases del joc democràtic han de respectar el consens, perquè si no esdevenen inaplicables o contraproduents. No vull frivolitzar, però, a parer meu, TV3 i Catalunya Ràdio han estat molt més importants per a la defensa del català que la majoria d’articles de la Llei de política lingüística.
El que fa que les persones utilitzin un idioma diferent del que parlen a casa és la necessitat
Les llengües no guanyen parlants per decret sinó per prestigi i per influència. El que fa que les persones utilitzin un idioma diferent del que parlen a casa és la necessitat. Una llengua no s'adopta per sentimentalisme o per caritat, ni tampoc per curiositat intel·lectual. El que fa que les persones que volen prosperar sentin que un idioma és útil en la seva vida i l'adoptin és que gent important del país on viuen tingui mitjans per defensar-lo i per fer-lo servir públicament.
Tornant a la Constitució, mentre la redacció avançava amb la intervenció destacada de Roca, jo vaig elaborar la metodologia que, amb quatre retocs, serviria per aprovar l’Estatut. La idea era que una ponència prepararia el text a partir dels projectes de cada partit i que, després, una assemblea de parlamentaris, constituïda per senadors i per diputats, esmenaria o aprovaria el text de la ponència. Els grups podien mantenir vives les esmenes que no aprovés la ponència i tornar-les a presentar a l’assemblea. A la ponència, que es va acabar anomenant la Comissió dels Vint, el nostre partit hi tenia tres representants. El president de la mesa era un històric d’ERC que s’havia passat al PSC: Josep Andreu Abelló.
Com ja he dit, Andreu Abelló havia estat president de l’Audiència Territorial de Catalunya i del Tribunal de Cassació durant la guerra. L'Abelló era un home que havia tocat moltes tecles en la Catalunya republicana. El gener de 1939 va marxar de Barcelona acompanyant el president Companys a l’exili. El vicepresident de la mesa era Josep Verde Aldea, del PSC també, i jo n’era el secretari. Entre els redactors de l'Estatut hi havia dos ponents constitucionals, Miquel Roca i Jordi Solé Tura, a més d’un altre que havia estat molt actiu: Martín Toval, que després vaig trobar al Parlament de Catalunya.
Tarradellas era conscient que la seva carrera s’acabaria amb l’aprovació de l’Estatut i es queixava que corríem massa. Em va retreure que hagués presentat la metodologia abans que el Senat aprovés la Constitució. Només va posar-nos pals a les rodes. La dèria d’alentir el procés per ajornar el seu final polític va portar-lo a unes actituds que no li van fer cap favor, ni a ell ni a nosaltres. No va voler cedir un espai a la Generalitat per redactar l’Estatut, i l’alcalde Josep Maria Socias ens va fer un racó a l’Ajuntament de Barcelona. Va ser allà, en una sessió de treball, que l’Abelló va proposar d’anar al parador de Sau. I així, durant el juliol i l’agost de 1978, vam fer l’Estatut amb unes ganes i una voluntat de consens que van permetre que treballessin colze a colze perfils tan distants com Josep Benet i l’exministre franquista López Rodó.
Al parador hi havia una piscina i un camp de futbol i, com que feia una calor espantosa, al matí ens refrescàvem i, al vespre, alliberàvem la tensió jugant a futbol. Després de negociacions interminables amb una administració que se les sap totes i que comptava amb juristes molt bregats, capaços d'aturar polítics preparats però encara molt voluntaristes, que volien transformar l’Estat tocant el nucli del poder real, vam treure de les Corts un Estatut coix en dos temes: les finances i la seguretat ciutadana. Per justificar-nos, hem dit que havíem fet un "concert" lingüístic. Però la veritat és que si tens diners pots fer les polítiques culturals, industrials o de recerca que vulguis. Per això, millorar el finançament ha estat el gran tema dels governs Pujol, com després explicaré.