Cada vegada que des de l’esquerra catalana es promou una iniciativa política d’esquerres i desacomplexadament nacionalista, l’esquerra espanyola es fa seu l’encàrrec d’incompatibilitzar ambdós eixos polítics. De titllar la iniciativa en qüestió, doncs, de xenòfoba, d’excloent, de Frankenstein ideològic impossible i de cavall de Troia de la dreta. A mi, que no soc gaire d’esquerres —si és que això vol dir res—, aquestes batusses no m’haurien de fer sentir ni pena ni glòria. Però la incompatibilització de la catalanitat amb qualsevol altra ideologia, amb qualsevol altre posicionament o qualitat definitòria que no sigui la catalanitat mateixa, m’interpel·la, perquè —essent d’esquerres o no— pretén acomplexar nacionalment els qui, salvant les distàncies ideològiques, em són compatriotes.
Ara riurem amb la comparació tots plegats, però el sistema de deslegitimació que l’esquerra espanyola fa servir contra l’esquerra catalana em ressona d’una manera semblant a quan l’espanyolisme incompatibilitza catolicisme i nacionalisme català. No per res, ans perquè hi llegeixo en primera persona les mateixes intencions que llegeixo en l’esquerram espanyolista: la idea és que per a ser feminista, o catòlic, o d’esquerres, o queer, o de dretes, o modern, o tradicionalista, hagis de passar per l’adscripció nacional espanyola. Que la via d’accés al món i a tot el que t’explica no sigui mai la catalanitat. Que l'espanyolitat et sigui irremeiablement necessària per a mirar-te als ulls i reconèixer-te. Que el centre de la teva identitat, al capdavall, no sigui central per a res. I que, per pur autoodi disfressat de pragmatisme, acabis mudant la pell.
L’espanyolisme empra les classes populars i els fills i nets d’immigrants espanyols com a arma contra la catalanitat
En el cas de l’esquerra espanyola, el truc que s’empra és vell i matusser: l’acusació rau en la falsa premissa que, en les nostres circumstàncies socials i nacionals, en el context de ser una nació sense estat i amb una cultura i llengua minoritzades, pot haver-hi una esquerra no nacionalista, una esquerra que no remi a favor ni del nacionalisme de la nació sense estat, ni del nacionalisme d’estat. Però en unes circumstàncies com les nostres, el qui no treballa activament —com a mínim— per resistir, treballa en favor de l’opressió. És curiós que des de l’esquerra s’entengui perfectament i en qualsevol situació que la pretensió d’imparcialitat en un context d’injustícia reforça la injustícia mateixa, excepte quan es tracta de l’assimilació espanyola. Perquè ja els sembla justa, és clar.
L’esquerra de matriu espanyola a Catalunya fa l'orni. Per a ells, el nacionalisme d’estat és, senzillament, ser espanyol. I així, no identificant el nacionalisme que els fa, regurgiten els mateixos arguments caducs basats en teories superades que fan de l’esquerra nacionalista catalana una incoherència inassumible. Com si a la història recent, arreu del món, la gran majoria de moviments d’alliberament nacional no s’haguessin sustentat en idearis qualificables d’esquerres. Fa tant de temps, però, que l’espanyolisme empra les classes populars i els fills i nets d’immigrants espanyols com a arma contra la catalanitat, com a eina per alimentar una hegemonia nacional que els és favorable en nom de la justícia social, que a alguns catalans es desorienten i, per comoditat, per covardia o per complex, els segueixen la veta acríticament. El problema el tenim aquí, i qualsevol iniciativa que neixi per trencar aquesta inèrcia hauria de ser benvinguda.