La política és, en el fons, una combinació de dos factors: realitat i discurs, en tant que la realitat es constitueix discursivament. Quan parlem d'esquerra o dreta, associem aquests conceptes a alguns significats. Solem relacionar la dreta amb la tècnica, l'economia, la conservació de les tradicions, la racionalitat i, més que res, amb la llibertat individual. L'esquerra porta al capdavant els conceptes de justícia, idealisme, revolució, solidaritat, cor.

En aquesta batalla de significats, el primer problema per a l'esquerra el descriu una frase falsament atribuïda a Winston Churchill: "si no ets d'esquerra als vint anys és que no tens cor, si ho ets als cinquanta és que no tens cervell". L'esquerra té alguna cosa d'amor d'estiu: intens i passatger. Però quan s'acaba l'amor –sempre s'acaba– mostra la seva veritable cara, i apareix la burocràcia, la regulació, la grisor.

Vivim en sistemes liberals construïts amb la fórmula d'estats nació en l'exercici de democràcies representatives. El pes d'aquests significats –imaginem unes bosses plenes d'aquests conceptes– està principalment en mans dels partits polítics, que actuen com a agents d'aquests valors. La idea principal de l'esquerra –que la dreta no té– és la igualtat: en una societat el més justa possible, les persones han de tenir les mateixes possibilitats. La forma en què l'esquerra –en la seva variant socialdemòcrata– va defensar la igualtat després de la segona Guerra Mundial va ser l'Estat del Benestar. Un model basat en una certa redistribució de la riquesa i en garantir un sistema públic, horitzontal i universal d'educació, de salut i de pensions. A la socialdemocràcia europea li va anar bé. En tant que l'esquerra va ser capaç d'adjudicar-li un correlat material, amb la igualtat en va tenir prou per competir amb la llibertat esgrimida per liberals i conservadors.

La globalització, la tercera via i la crisi econòmica van fer a miques l'herència socialdemòcrata, que durant la recessió no ha s'ha distingit de governs liberal-conservadors

Els processos de globalització, el gir ideològic de la tercera via britànica i la irrupció de la crisi econòmica van fer a miques l'herència de la família socialdemòcrata. Durant la recessió econòmica, aquesta alternativa no ha s'ha distingit gaire dels governs liberal-conservadors de torn. Un exemple paradigmàtic d'això n'és la reforma de l'article 135 de la Constitució espanyola en temps del govern de José Luis Zapatero.

La incapacitat de la socialdemocràcia contemporània per oferir un horitzó de justícia i de seguretat per als seus ciutadans s'evidencia als països colpejats per la crisi. Tres exemples que no s'entendrien sense la descomposició de la família socialdemòcrata: la victòria de Syriza a Grècia, la irrupció de Podemos a Espanya, o la victòria de Macron a França. A Espanya, França, Itàlia o Grècia, el model de nova socialdemocràcia sorgit en la dècada dels 90 del segle passat és, encara avui, incapaç de parar el vent d'un capitalisme que aprofundeix les desigualtats globals i nacionals, desemparant inexorablement als qui havia promés protegir.

L'altra esquerra, aquella que amb tot el pes de la seva tradició s'anomena orgullosament radical, pateix d'una altra patologia: renunciar al desig de llibertat. Llibertat és potser el significant polític més important que existeix. Llibertat és el concepte que el liberalisme va capturar fa molt temps i al que va renunciar l'esquerra.

L'altra esquerra, aquella que amb tot el pes de la seva tradició s'anomena orgullosament radical, pateix d'una altra patologia: renunciar al desig de llibertat

En tant que la realitat obeeix a unes lògiques en què la constitució material de les coses defineix els límits del món, la realitat psicològica i la postmaterial queden en un segon pla. Però no perquè la llibertat es trobi en l'esfera del discurs ha de ser rebutjada, menys encara quan la llibertat pot tenir un correlat discursiu amb la materialitat. És més, l'esquerra com a tal no hauria de renunciar-hi. Per què no parla, doncs, per exemple, de llibertat d'oportunitats? Podem ser lliures quan disposem d'un sostre per dormir a la nit; tindrem l'oportunitat de ser lliures si la bona educació dels nostres fills no depèn de la nostra condició socioeconòmica. Podrem ser lliures si tenim temps per ser-ho en lloc d'estar subjugats pels designis del mercat laboral.

Per què l'esquerra renuncia al desig de la pròpia emancipació? El nostre propi desig, el de la nostra pròpia singularitat, sense obeir a la voluntat de l'Un (un partit, un Estat, "un sol poble"...). Parlem de l'oportunitat de ser lliures, perquè si finalment ho som o no, dependrà de nosaltres mateixos. No hi ha res més de contrari a l'esmentat sentiment que l'homogeneïtzació de la singularitat que transpira una esquerra la vista de la qual sembla de vegades fixa en les sobres d'antany i no s'atreveix a imaginar-se de nou. Els heterodoxos saben bé que cal deixar de ser per a ser més.

El menyspreu de certa esquerra cap a la llibertat només s'entén des de la presumptuositat d'utilitzar un marc conceptual hegemonitzat per la dreta; la incapacitat de l'esquerra socialdemòcrata d'actuar conforme amb els ideals d'igualtat es deu a què... fa temps va deixar de ser d'esquerres. Però la política és també la capacitat d'imaginar nous futurs de prosperitat que interpel·lin la societat. I sense apel·lar a la llibertat, la igualtat remet a la repetició i no a l'emancipació.

Guillem Pujol és Politòleg i doctorand en Filosofia en l'UAB. Editor de Finestra d'Oportunitat i col·laborador de BCNMÉS