El titular de la setmana, amb el permís de Rodalies i dels seus usuaris, és la trobada de Sílvia Orriols amb els 200 amics d’Emilio Cuatrecasas. El règim de Vichy ja ha cedit una colla de trinxeres a l'alcaldessa de Ripoll. Primer, Pilar Rahola va trencar la censura mediàtica per mirar de salvar 8TV, i li va fer una entrevista poc abans que la televisió de Junts acabés d’enfonsar-se. Després, el que va fer figa va ser l’intent de cordó sanitari dels antics partits independentistes al consistori ripollès. Les eleccions avançades no van impedir que Orriols entrés al Parlament, i les rialletes i ridiculitzacions no van evitar que els seus discursos s’escampessin com la pólvora.
Ara La Vanguardia ens ha anunciat a la seva web, en una notícia publicada en obert, que la "societat civil" ha aixecat el veto a Orriols. La "societat civil", segons el comte de Godó, és la confraria d'acomodats de Cuatrecasas. Una cosa que crida l’atenció és que la notícia ha estat reproduïda per diversos mitjans, com abans es reproduïen els teletips de l’agència EFE. Twitter va ple, igual que els diaris del país, d’analistes que fan servir el text publicat per parlar de la trobada com si hi haguessin estat presents, i com si un acte tan restringit i tan anunciat a bombo i plateret no fos, d’entrada, sospitós de ser un teatre.
Més que una trobada de contingut polític, em fa l’efecte que Cuatrecasas i els seus amics van organitzar amb Orriols una entrevista de feina. La política, ja se sap, consisteix a teixir complicitats i a intercanviar idees, sobretot en els països normals on la classe dirigent comparteix la llengua, la cultura i una idea de la història amb el seu poble. A Catalunya la cosa és més complicada. A Catalunya s’està acabant un cicle de 150 anys, que ha anat allunyant les elits de Barcelona de la base del país. Les nissagues que van finançar el catalanisme després de pactar la tornada dels Borbons, fa temps que van desaparèixer espoliades, exiliades o envilides per les dictadures.
Els 200 amics de Cuatrecasas volien conèixer Orriols perquè té èxit i perquè no tenen ningú més, i potser també perquè comencen a notar l’asfíxia de la seva pròpia buidor —la desorientació que provoca el fet de no tenir història. El PSC ja s’ha vist que no convenç prou i que aviat necessitarà l’ajut d’Oriol Junqueras, mentre que els convergents, tot i que sempre tenen una estratègia nova per tornar a l’hegemonia dels vells temps, estan cada cop més acabats i més eixorcs d’idees. Orriols s’hauria entès amb la burgesia de fa un segle o, fins i tot, a misses dites, amb els empresaris que van finançar la CiU de la Transició. La "societat civil" de La Vanguardia no vibra amb el país: no sap quina tradició representa ni d’on ve.
No dic que a escala individual no hi pugui haver de tot, però com a col·lectiu, la "societat civil" que es va trobar amb Orriols és un cadàver. Només per les notícies que n’han sortit ja es veu que és una gallina sense cap que imita rituals que havien tingut sentit fa molt temps. A la política catalana hi ha dues pulsions autodestructives que s’intueixen en el ressò folklòric que els diaris han donat a la trobada. Una és la pulsió d’emmerdar, d’enfangar el camp de joc i d’anar a les cames de Maradona com un defensa del Bilbao. L’altre és la pulsió de donar peixet i de guardar-se algun roc a la faixa amb l’esperança de poder-lo treure amb un cop astut.
La primera és típica de la patronal i de l’espanyolisme, i és la que Orriols patirà a mesura que els guardians de l’Estat notin que no la poden manipular. L’altre és típica dels polítics catalans, i ha donat episodis tan tragicòmics com el 6 d’octubre de 1934, l’1 d’octubre de 2017, o la confessió de Jordi Pujol poc abans del 9N. Orriols necessitarà que l’esperit del seu gest arreli al país i faci xarxa per poder navegar aquestes dues pulsions sense perdre el seu centre de gravetat. L’esperit és més important que les idees i que l’aparença externa del gest, perquè dialoga amb l’infinit, però també s’evapora i es perverteix més fàcilment.
L’esperit d’Orriols és el que fa por i és el que porta els diaris a penjar-li etiquetes ideològiques que en realitat només volen dir que és massa catalana
L’esperit d’Orriols és el que fa por i és el que porta els diaris a penjar-li etiquetes ideològiques que en realitat només volen dir que és massa catalana. On l’esperit d’Orriols està més feble és a Barcelona perquè és on es noten més els efectes del franquisme i on els bombardejos han deixat més sediment. Orriols representa el que la "societat civil" de La Vanguardia —amb Cuatrecasas al capdavant— voldria destruir si no fos que sempre acaba necessitant el país per pactar amb Madrid. Orriols, doncs, es reuneix amb el món barceloní que la voldria veure exterminada i els diaris parlen de "normalització" com si parlessin de la normalització del català després del franquisme.
L’altre dia vaig visitar un amic meu en un poble emblemàtic de l’interior. És un senyor de bona família, amb pis a l’Eixample, que ha conservat la casa de la nissaga, tot i que està en un carrer degradat on hi ha una mesquita. Sortint del cotxe vaig veure un gos enfilat dalt d’un balcó sense barana, en un edifici devastat. Un mosso li preguntava a un moro que es feia el pagès: "Com ha arribat aquí el teu gos?". "Ah, no ho sé", deia ell, arronsant les espatlles. No vaig seguir la història perquè em vaig trobar el meu amic, que havia tret el cap per veure què passava. Però vaig pensar en l’Orriols. Durant el franquisme, es va intentar reemplaçar la classe obrera catalana per crear un país més adaptat a Espanya, i va sortir Pujol.
Val més que, aquesta vegada, us prengueu seriosament Catalunya i la revolta que representa aquesta senyora, perquè darrere la gentada que heu portat hi ha monstres molt més perillosos que els militars colpistes de Madrid. No sé si Orriols ha llegit L’esperit de Catalunya del doctor Trueta. Però qualsevol lector de Trueta sap que les etiquetes que els diaris posen no serveixen, i que Orriols parla des d’una tradició que lliga Josep Pla amb Heribert Barrera; Francesc Cambó i Salvador Seguí amb Jordi Pujol i Vicens Vives. Tots haurien signat per una Catalunya plena o una Espanya com Suïssa. I cap no s’hauria deixat prendre el país sense fer res, per falsa compassió o fatalisme.