Costa un munt imaginar com s’ho varen fer Letònia, Estònia i Lituània per estripar les costures mal cosides de la poderosa URSS, a principis dels anys noranta del segle passat, amb les seves declaracions d’independència. Ara, acabat d'aterrar d’un viatge de litúrgia turística a Riga, m’adono del valor que van tenir un país amb sang d’orxata com Letònia i una capital bonica, però avorrida fins a l’extenuació, tenint en compte que vinc d’un país com Espanya, on la sang és marca de raça, de fervors patris i de fosses comunes cavades en cunetes.
Com sempre, el millor del viatge va ser la companyia de la Meri, i d'en Xavi i l’Eli, una parella capaç de fer somriure les pedres, i, com a bons turistes, ens vàrem apuntar a un free tour per seguir les traces d’un guia que va estirar el xiclet de les explicacions al llarg de dues hores passejant pel centre de Riga, que, si no arriba a ser per la meva incapacitat per situar-me, diria que vàrem passar tres vegades pels mateixos llocs. Amb un cop a la vida i dues pernoctacions n’hi ha prou per conèixer Riga, ciutat que recordaré sempre per haver-hi vist —abillat amb una samarreta barcelonista vintage— el partit entre l’equip de Simeone i el Barça en un bar on servien les begudes calentes. Només deixant el gínger ale cinc minuts a fora, l’haurien servit degudament congelat.
Però, tornant al free tour, em va causar una espacial tendresa un dels turistes que formava part de la rua. Era andalús, d’una racialitat infrangible, i anava acompanyat de la dona i d’una parella també d’una racialitat resoluda. El turista singular carregava una motxilla de la qual penjava una veta llarga amb la bandera d’Espanya i tres escuts cosits amb el blasó dels Tercios de Flandes al centre, ben visible per a tothom que li fotés l’alè a la nuca. Prometo que vaig tenir l’anhel d’apropar-hi l’encenedor, però vaig abstenir-m'hi pensant en les conseqüències. Però, entre l’anhel i l’autocensura, vaig pensar què hauria passat si jo hagués arribat al free tour carregant una motxilla de la qual hagués penjat la veta d’una estelada i una frase del tipus “ni oblit ni perdó” ben cosida a la part frontal. Estic convençut que ni aquell Torrente enyorat de l’Espanya imperial, ni d’altres torrentes del grup, haurien reaccionat amb bonhomia. Penso que les reivindicacions nacionalistes de la gent d’un país amb estat mostren encara més les febleses vergonyants que les fortaleses de la nació, i, especialment, en un país com Espanya, on els nostàlgics tenen el rei, els tres poders de l’estat, l’Ibex-35, Déu i la història escrita pels escribes imperials com a advocats defensors. A Espanya està de moda ser espanyol i demostrar-ho, una moda que certifica el fracàs d’una nació acomplexada.
Si a aquests 'espanyalans' els cou l’arribada massiva de musulmans, no diran res davant l’evident gentrificació hispanoamericana de Catalunya
I mentre tornava del free tour amb la meva covardia ficada als pebrots, vaig pensar en els catalans que es consideren tan espanyols que viuen cecs davant les evidències. Una ceguesa que llueixen cofois i sense bastó per caminar per un precipici on, com tots els altres, acabaran estavellats si no aconsegueixen xuclar quelcom de la mamella de totes les mamelles, coneguda també com la menjadora madrilenya. Un exemple d’aquests catalans cecs és Joan López Alegre, a qui m'imagino feliç, fent saltirons pels carrers de Mataró, mentre sonava l’himne d’Espanya a la sortida dels tres passos de Nuestra Señora de la Esperanza, Sant Sepulcre i Nuestra Señora de la Soledad. Diego Fernández, en un correctíssim castellà, va justificar la interpretació de la Marxa Reial dient que era una tradició andalusa. Es veu que aquest home —que en la intimitat del bany es fa dir Dídac— no ha estudiat geografia. Deu ser un altre xarnego orgullós, a parer d’Eduard Sola. Però tornant a Joan López Alegre, el que envejo d’aquesta gent és la flegma gens britànica amb la qual van pel món lluint el seu amor incondicional a una pàtria que els detesta, com a tots nosaltres, per ser catalans. Com tants d’altres, López Alegre tracta d’equilibrar la seva orgullosa espanyolitat amb un fet incontestable, que parla català en l’àmbit familiar —per cert, hauria de corregir a les tertúlies l’ús indiscriminat del tenir que i del per lo tant—, per defensar la seva posició bèl·lica contra els drets històrics del país, fet que em recorda tots aquells fills de l’alta burgesia catalanoparlant que es van passar al castellà tan bon punt les tropes franquistes van entrar per la Diagonal, un 26 de gener del 1939. La qüestió catalana està bé per als aplecs sardanístics, per menjar caragols o per cantar nadales. Per a un espanyol com el del free tour, un bon català ha de gaudir, com a mínim, del tarannà dels López Alegre de la vida.
Per a aquests catalans que somien en Espanyunya, que el català desapareix-hi forma part dels processos socioeconòmics naturals de la història i consideren la immersió lingüística una imposició antinatural. I si el país —per a ells, autonomia o regió— pateix un dèficit fiscal o d’infrafinançament, parlaran de malbaratament i de calés llançats a la paperera per culpa del processisme. I si els parles del problema de Rodalies, et contestaran que a Extremadura estan pitjor. I si parles de drets històrics, ells sempre et rebatran amb la història explicada per gent com César Vidal. I si a aquests espanyalans els cou l’arribada massiva de musulmans, no diran res davant l’evident gentrificació hispanoamericana de Catalunya, perquè formen part ideològica d’aquesta massiva i calculada arribada d’hispanoparlants com a diluïdor de l’independentisme i la identitat lingüística i cultural catalana. Davant les evidències, aquests espanyalans sempre trobaran una porta enrasada invisible per escapar-se i continuar justificant el seu amor incorruptible a una pàtria espanyola que els detesta per ser catalans, però a la qual serveixen per una raó que se m’escapa. I amb l’afegit que l’espanyalà de mena és trumpista, prosionista i, majorment, de l’Espanyol.
La diferència entre aquell turista del free tour nostàlgic d’una Espanya imperial i un espanyalà és el sentit de la inferioritat amagat darrere d’un supremacisme caspós del primer, i la ceguesa voluntària del segon, sempre neguitós per rebre les moixaines de l’amo. D’aquell que et diu, amanyagant-e: "Ets català però simpàtic, i avui pagues tu". Com sempre.