Qualsevol lector podrà comprovar com els mitjans espanyols (i els respectius virreis mediàtics de Madrid a Catalunya) viuen en una lluita apressada per arrossegar els independentistes al fals debat “progres versus carques” arran de la crisi recent entre el Tribunal Constitucional i el Gobierno. La primera trampa és regalar el caràcter d’inèdit al fet en qüestió (a saber, que un altíssim tribunal pretengui suspendre o prohibir una llei abans que es debati en una cambra parlamentària) amb la perversa voluntat de titllar el PP i adlàters com a partits contraris al sistema democràtic i el PSOE com una formació aliada amb Catalunya. L’adjectiu “inèdit” és fraudulent, i no només per tot allò que s’esdevingué al Parlament el 2017, sinó perquè d’ençà de la remodelació de l’Estatut vigent, el TC ja havia transitat d’àrbitre de la política a esdevenir-ne un actor privilegiat.

L’important de tot plegat és veure com es va tramant aquest camí. Per romandre a La Moncloa i assegurar-se el poder a Catalunya, Zapatero ja va engreixar el paper del TC com a últim ens decisori sobre el cos central de l’Estatut, amb el resultat que tots sabem. Una vegada iniciat el procés, Rajoy va continuar amb la mateixa tònica, contrarestant l’astúcia del tril·ler Artur Mas amb manta recursos a l’alt tribunal sempre que l’antic president gosava retorçar l’autonomia per fer-nos veure que avançava cap a la independència. Van ser els líders del bipartit espanyol qui embotiren l’ego i la posició determinant del Constitucional en la política catalana i espanyola. Això arribà a un punt àlgid el 2017, quan un partit anomenat PSC (encapçalat per Miquel Iceta, aliat amb Arrimadas i Albiol) no va tenir cap problema en demanar que es prohibissin debats al Parlament de Catalunya.

Per tant, la discussió entre una dreta casposa i una esquerra que intenta desembussar l’Estat de carques és una enganyifa d’antologia. L’espanyol de torn em dirà que el cas del Parlament i del Congreso són diferents, car, en el segon debat, el Tribunal no havia emès advertències escrites a la cambra perquè no celebrés un ple contrari a la seva lectura de la Constitució. Tindria raó, però la diferència no resulta escandalosa per aquest motiu, sinó perquè en el cas del Parlament el TC va acabar complint la seva promesa (a saber, suspenent les lleis relatives a l’1-O i allò que n’havia de configurar la transició envers un nou estat). I què va provocar aquesta set d’unanimitat i rapidesa d’acció entre un grup de jutges que ara estan literalment a matar? Doncs una cosa que es diu la unitat d’Espanya i salvar la pàtria. Per tant, de cop d’estat inèdit a la democràcia, ta puta mare.

Lluny de trencar-se, el sistema espanyol només està solidificant la seva putrefacció; el PP intentant que no canviï gaire cosa i el PSOE jugant a entabanar els catalans més soques o ignorants. No cal dir que els actuals polítics independentistes pertanyen a aquest il·lustre grup de conciutadans

De fet, el que passa a Madrid no és un trencament entre els poders de l’estat ni una rebel·lió dels jutges, sinó la voluntat del sistema bipartidista d’acabar controlant un animal engreixat que ells mateixos han ordit. Per això, i la cosa ja fa temps que dura, els polítics espanyols parlen de jutges progressistes i conservadors, ben conscients que l’emissió de les lleis és molt menys important que la lectura que se’n faci. Així es disputen la majoria al TC; no pas perquè vulguin desencallar les respectives iniciatives parlamentàries, sinó perquè volen assegurar el cos de les lleis que aprovin al Congreso durant la propera dècada sense cap mena d’oposició (en aquest sentit, els meus admirats ianquis són molt més sensats: els polítics –auditats pel Senat– escullen directament les togues i aquestes ocupen el seu càrrec fins que la dinyen, estalviant-se tota aquesta polla en vinagre de la renovació).

Comptat i debatut, el que veiem a Madrid és una lluita entre els dos partits majoritaris d’Espanya per assegurar-se l’hegemonia del futur, bo i garantint-se el poder d’un àrbitre que ja no és tal. Per tant, i lluny de trencar-se, el sistema espanyol només està solidificant la seva putrefacció; el PP intentant que no canviï gaire cosa i el PSOE jugant a entabanar els catalans més soques o ignorants. No cal dir que els actuals polítics independentistes pertanyen a aquest il·lustre grup de conciutadans, i Sánchez els està robant de nou la cartera amb la seva coneguda habilitat. Però ni el presidente, ni els processistes ni la Verge Maria en patinet pot impedir que us recordi com són les coses: els espanyols només miren de salvar-se i els seus virreis catalans només intenten xuclar les engrunes que els regalen. Els dos volen el mateix perquè viuen i cobren del mateix sistema.

Que el madrilenyisme mediàtic hagi fet el ploricó durant la setmana, amb la cançoneta del cop d’estat i de l’assalt dels jutges al Congreso, certifica allò que ja vaig advertir fa molt de temps: Espanya s’ha acabat processitzant perquè l’1-O ha acabat amb les mentides i l’olla de por que aguantava l’autonomisme. Tot això, si ho sabem aprofitar, ens anirà molt bé. Però primer i abans que res, cal fer fora els virreis. I com més aviat, millor.