La tragèdia viatja en tren, a Espanya. Són tragèdies que costen vides humanes, sacsegen la societat i perpetuen l'Espanya negra. Passen els anys i les dècades, però la incompetència, l'endarreriment i la corrupció moral són immutables i regularment es cobren un peatge mortal. En paral·lel, com no pot ser altrament quan fem referència a l'esperit orgullós dels castellans, les tragèdies van espaiades per exhibicions de xuleria i fanfarroneria. Fa només dos anys, l'encara president Pedro Sánchez es vantava com un paó afirmant que "Espanya és ja el segon país del món amb més quilòmetres d'alta velocitat, més que Alemanya i Itàlia juntes". Sempre més que els altres. Qui s'han cregut que són, els alemanys i els italians. Però sota la propaganda i el confeti de la fotografia oficial de la inauguració d'una nova estació sempre hi ha la realitat: deixadesa, falta d'inversió, obsolescència i manca de professionalitat. Les tragèdies ferroviàries, a Espanya, també tenen altres víctimes: els governs. A vegades aquestes factures es cobren a llarg termini i a vegades de manera immediata. Els atemptats islamistes d'Atocha de l'onze de març de 2004 van provocar 193 morts. Tres dies després hi havia convocades unes eleccions generals on totes les enquestes atorgaven una còmoda victòria al PP. La tragèdia i la pèssima gestió posterior van capgirar les enquestes i van donar la victòria al PSOE. José Luis Rodríguez Zapatero va esdevenir president i es va convertir en el referent moral de l'esquerra espanyola. Després van venir les joies, els veneçolans i la seva caiguda als abismes, però llavors ell també brillava com la fotografia de la inauguració d'una nova estació de l'AVE.
Aquesta setmana han mort una setantena de persones en un accident terrible a Toledo. Fa només uns mesos un altre accident de tren a Adamuz va segar la vida d'una cinquantena de persones innocents. Més de cent morts en pocs mesos, i precisament sobre les flamants vies de l'alta velocitat espanyola. En ambdós casos, la causa és la falta d'inversió i manteniment de la infraestructura. És a dir, respon a una decisió política que ha decidit gastar els diners en altres coses i no pas en seguretat. I el responsable d'aquesta decisió no és un tècnic o un operari. S'ha de ser molt miserable per culpar un tècnic i filtrar els enregistraments als mitjans per convertir-lo en un boc expiatori perquè el crucifiquin a la plaça pública. No. El responsable de la tragèdia és qui pren les decisions i, en democràcia, és el ministre. Óscar Puente no pot continuar al càrrec ni un dia més. Cada dia que segui al seu lloc és una mina d'or per a l'oposició i una sagnia de vots per al seu partit. En el seu cas, a més, es compleix la norma: és el ministre més fanfarró, més pinxo i més maleducat. Si ja era vergonyós tenir un ministre així quan els trens funcionaven més o menys bé, ja és absolutament humiliant tenir-lo de ministre quan els vagons es converteixen en taüts.
No hi ha aparador més nítid del fracàs estructural de l'Estat que les seves vies i els seus trens. No només ens hi va arribar a l'hora a la feina o a classe. Ens hi pot anar la vida
Fet i fet, però, aquest segon accident serà la tomba del PSOE a les eleccions del 29 de novembre, encara que el ministre plegués. Si en algun moment algú havia somniat amb una victòria socialista i amb una revàlida de la majoria de la investidura ja es pot anar despertant. Ja és de dia a la vila del pingüí. Cap govern no es pot recuperar d'un desastre com aquest. El tema central de la campanya ja no serà la crisi de l'habitatge, per més que els sindicats vassalls del PSOE muntin una vaga general contra el PP. La campanya ja no va d'aturar l'extrema dreta; la campanya va de saber si arribaràs viu a destinació si agafes un tren d'alta velocitat. Hem tornat a allò més bàsic. Els trens són la demostració més evident de l'enfonsament dels serveis públics. Res no funciona: ni l'escola, ni la seguretat, ni les fronteres, ni la sanitat, ni l'habitatge, ni renovar el DNI. Però tot aquest enfonsament ha estat lent, a càmera lenta, i ha costat de veure, mentre que quan els trens descarrilen comptem els morts per desenes. Em pregunto si el PSOE recuperarà, durant la resta de campanya, les samarretes amb el lema "La fuerza del amor". No m'ho hauria de preguntar perquè aquestes samarretes no hauríem de veure-les mai més. Però tinc el dubte perquè la decència i la moral no són elements constitutius de la política espanyola i menys encara del partit que té la seu al carrer Ferraz.
A Catalunya, per descomptat, no hem arribat a aquests extrems perquè no som de matriu castellana, però no es pot entendre del tot la política catalana sense comprendre el dany que Rodalies fa sobre centenars de milers de persones des de fa molts i molts anys. No és agosarat afirmar que el desastre de la xarxa ferroviària estatal a Catalunya va ser un element motor del procés sobiranista. Només cal recordar que el desembre de 2007 els carrers de Barcelona van acollir una manifestació gegantina amb el lema "Som una nació i diem PROU! Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures". A quin altre país hem vist una manifestació amb un lema que faci referència a les infraestructures? Ja responc jo: a cap país. L'Estat ha tingut, doncs, gairebé 25 anys per corregir la situació. No només no ho ha fet, sinó que avui Rodalies va pitjor que el 2007: més massificació, més inseguretat i més robatoris de coure. La tragèdia ferroviària catalana ha tingut derivades polítiques i les tornarà a tenir, perquè no hi ha aparador més nítid del fracàs estructural de l'Estat que les seves vies i els seus trens. No només ens hi va arribar a l'hora a la feina o a classe. Ens hi pot anar la vida.