Isabel Díaz Ayuso, cada cop que obre la boca, a part de la bilis que destil·la de natural, es nota preocupada per tot el que li passi i li pugui passar a la nació espanyola. I no n’hauria d’estar gens, perquè Espanya no és ni ha estat mai una nació. Per què amoïnar-se, doncs, per una cosa que no existeix? No és l’única, però. Altres membres del PP, del PSOE, per descomptat de Vox, i de l’espanyolisme en general, i com més ranci i recalcitrant més, també n’estan. I la veritat és que cansa sentir-los fent-se les pobres víctimes.

Espanya és un Estat i prou. Un Estat que, en la seva concepció unitària i centralista actual, té, amb prou feines, tres-cents anys d’història, des que el rei castellà de torn, en aquell cas el borbó Felip V, es va imposar per la força de les armes als catalans. Això era, encara que alguns espanyols ho ignorin o no els agradi que els ho recordin, el 1714. Haurien de saber que, tot i que amb el casament d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, el 1469, en teoria els dos regnes es van unificar, els monarques castellans mai no van deixar de jurar les Constitucions de Catalunya i tot l’ordenament jurídic propi de la Corona d’Aragó i del Principat de Catalunya i de prometre l’observança de les llibertats, les immunitats, els privilegis, les gràcies, les concessions, les donacions, els usatges, els usos i els costums, escrits i no escrits, del referit territori i la seva gent, i això a la pràctica volia dir que els dos regnes continuaven funcionant per separat, cadascun amb les seves normes, i que l’únic que s’havia unificat era el rei. Així fou fins que l’ancestre de l’actual Felip VI, en guanyar la guerra de Successió al tron a l’arxiduc Carles d’Àustria, per qui havien apostat els catalans, va decidir que s’ho passava tot pel folre i va abolir les institucions pròpies de govern, les constitucions i tot l’ordenament jurídic del regne d’Aragó i el va posar sota la jurisdicció del regne de Castella amb un règim absolutista implementat pels Decrets de Nova Planta.

És només a partir d’aquí que Catalunya, derrotada militarment, passa a formar part del que després se n’ha dit Espanya, i ho fa no per voluntat pròpia, sinó per obligació, per dret de conquesta, reeditat cada vegada que hi ha hagut un cop militar, una guerra civil o una dictadura, com ha sigut la major part d’aquests tres-cents anys. I aquesta és encara la situació actual. Això evidencia que la nació no és, efectivament, Espanya, sinó Castella. La nació que històricament s’ha imposat per la força de les armes a les altres que comparteixen el territori de la península Ibèrica —Catalunya, País Basc i Galícia—, excepte Portugal, i els ha imposat la seva manera de ser i de fer, o si més no ho ha intentat i ho continua intentant amb més o menys fortuna. Ha estat una part (Castella), la part que ha oprimit i subjugat la resta, que s’ha assimilat al tot (Espanya). La que sí que ha estat sempre una nació és Catalunya, des de fa més de mil anys i molt abans que Castella, quan de fet aquesta encara ni existia i més enllà de l’Ebre, a al-Àndalus, l’únic que hi havia era el Califat de Còrdova. I una nació independent, sorgida d’aquella Marca Hispànica creada per l’imperi carolingi com a frontera precisament amb els sarraïns, del qual es va separar l’any 988 per emprendre el vol en solitari fins a arribar, després de moments d’esplendor i d’altres de no tanta, de moments de llums i d’altres d’ombres, a l’infaust 1714.

El quid de la qüestió és si els polítics catalans estan disposats a fer servir la condició de minoria nacional de la nació catalana per invocar el principi segons el qual tenen dret a independitzar-se els pobles oprimits per la violació massiva i flagrant dels seus drets

Estaria bé que els espanyols coneguessin quina ha estat la història real i no l’oficial que els han ensenyat i que sovint no acostuma a coincidir amb la que han après la resta de mortals. El problema és que segons quins d’aquests espanyols semblen ancorats en aquells llibres d’història que es passaven a les escoles durant el franquisme en què, amagat en un racó que gairebé no es veia, apareixia un tal Wifredo el Belloso (sic) —així és com s’identificava Guifré el Pilós—, que no se sabia ben bé a què venia i que era presentat com un personatge d’aspecte brut i esparracat que talment semblava un indigent, i fruit dels mateixos llibres alguns encara ara van pel món creient que Espanya és l’imperi en què no es pon mai el sol. Estaria bé que deixessin de viure instal·lats en la mentida d’Isabel Díaz Ayuso i companyia —Felipe González, per exemple, té el mateix caràcter agrejat—, perquè ni Espanya és una de les nacions més antigues del món, ni és tan sols una nació. Un breu recorregut per la realitat ho desmenteix. Espanya és avui l’Estat opressor de Catalunya, de la nació catalana, que, malgrat els més de tres-cents anys de submissió, les vicissituds viscudes i els errors comesos, ho continuarà sent mentre hi hagi catalans, perquè que ho sigui no depèn de cap text legal ni de cap acord polític, sinó de la voluntat de la gent. I això, ara com ara, encara que el futur sigui negre, de moment és així.

Que el pacte de JxCat amb el PSOE al voltant de la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya reconegui que el conflicte polític entre les dues parts es remunta efectivament a l’època dels Decrets de Nova Planta i parli del reconeixement de Catalunya com a nació resulta per si sol, per tant, absolutament insuficient a efectes de l’exercici del dret d’autodeterminació. No cal que ningú reconegui res perquè Catalunya sigui una nació, i és una obvietat que dintre d’aquest Estat que es diu Espanya els catalans són una minoria nacional, un grup objectivament identificable en terminologia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Tot plegat és un esquer per continuar fent bullir l’olla sense moure’s de lloc, però que sembli qui sap què. El quid de la qüestió no és aquest, sinó si els polítics catalans estan disposats a fer servir la condició de minoria nacional de la nació catalana per invocar el principi segons el qual tenen dret a independitzar-se els pobles oprimits per la violació massiva i flagrant dels seus drets. Aquesta és una de les causes identificades pel dret internacional com a motiu per fer efectiva la lliure determinació, i no hi ha dubte que aquesta és la situació que ha patit Catalunya en els darrers tres segles i que continua patint encara.

Les ganes del magistrat de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón de perseguir Carles Puigdemont i Marta Rovira per un inventat delicte de terrorisme en el cas Tsunami Democràtic, i d’encolomar-los un mort que passava per allà el dia de la protesta a l’aeroport de Barcelona, embolicant-hi l’OTAN i tot, i de jutjar també pel mateix delicte els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) encausats en l’anomenada Operació Judes en són un exemple que ni fet a mida. Però, així i tot, als dirigents de JxCat i ERC —dels de la CUP ja ni val la pena parlar-ne i més ara que s’estan refundant— mai no els ha interessat recórrer a aquest supòsit per fer via cap a la independència. Ho haurien pogut fer abans del 2017, durant el 2017 i després del 2017, però no ho han fet ni ho faran perquè voldria dir acabar amb l’statu quo autonòmic que tan bé els va per anar tirant de la rifeta, com es veurà precisament en la reunió d’aquesta setmana entre el PSOE i JxCat per continuar posant sobre la taula les seves diferències.

I és que fins i tot en el supòsit que Espanya acabés reconeixent algun dia en algun paper o altre que Catalunya és una nació, de res no serviria si no li permetés exercir el dret d’autodeterminació, com han fet, encara que hagi sigut de mala gana, el Regne Unit amb Escòcia i el Canadà amb el Quebec. És el que el PSOE no permetrà mai, ni els poders d’aquest estat espanyol no permetran al PSOE que ho permeti, per molt que ERC i JxCat vulguin fer creure el contrari. Per l’únic que serviria, això sí, seria per enfurismar, encara més, Isabel Díaz Ayuso i Felipe González i fer-los treure foc pels queixals, davant el que seria l’enèsima constatació que Catalunya és una nació i Espanya no.