Rajoy, Sánchez i Rivera. Estan en campanya electoral. Una campanya dura. En alguns moments agra. Són rivals. Enemics. Tenen interessos i projectes diferents. Oposats. Menys en una cosa. Hi ha un tema en què no discrepen. Vostès tenen una cosa que els uneix i aquesta cosa es diu... Espanya. I per ser encara més concrets, l'Estat anomenat Espanya. Quan la flauta toca l'himne espanyol, tots tres queden encisats per la seva música i, embriagats per les notes, cauen rendits als seus encants. A Espanya es discrepa de tot menys d'Espanya. En pot dir "sentit d'Estat", "interessos corporatius" o "entre bombers no ens trepitjarem la mànega, oi?". Tant se val. Quan allà sona l'himne, allò és una filharmònica que funciona com un rellotge atòmic. D'aquells que s'endarrereixen una dècima de segons cada tres mil anys. I darrera de l'orquestra una immensa bandera. Espanyola. Ho va dir fa molts anys Jaime Mayor Oreja: "yo no soy nacionalista español. Yo soy español". I aquí? Bé, què l'haig d'explicar a vostè que no sàpiga? Aquí quan la flauta toca l'himne, els uns masteguen xiclet, els altres no se saben la lletra, als de més enllà no els surt del quall cantar-lo, els de la punta no el canten si el canten els de l'altra punta, als del baix no els agrada la forma que té la flauta i els de dalt consideren que l'himne no haurien de tocar-lo amb una flauta sinó amb un sac de gemecs. I mentre discutim, aprofitem el temps per escindir-nos. És allò que de dos catalans en surten tres associacions. Això sí, al final ens posem d'acord en una cosa. Concretament en culpar al flautista de tot. Ah perdó, sí, també coincidim en una altra cosa: a dir que els purs som nosaltres. Que molts diuen que són purs i no ho són. Al lloro!!! I així van passant els anys. I les oportunitats. I així ens funciona el negoci.