Si Espanya fos un país normal, Pedro Sánchez ja hauria dimitit o convocat eleccions o les dues opcions simultàniament. Tanmateix, Espanya no és un país normal i Sánchez es pot permetre intentar resistir en condicions agòniques perquè encara hi ha una convicció molt estesa a la societat espanyola que l’alternativa seria encara pitjor. Arguments no en falten, n’hi ha d’ideològics i n’hi ha de morals, atès l’historial de corrupcions que arrossega el Partit Popular.

De totes maneres, Sánchez ho té gairebé impossible per resistir. Té tots els poders de l’Estat en contra, que l’han declarat enemic principal del Règim. També té alguns fora de l’Estat: no surt gratis negar-se a l’augment del 5% del pressupost de Defensa, ni tampoc erigir-se en la veu de la consciència europea respecte a la tragèdia de Gaza. A més, Sánchez té una majoria parlamentària que fa aigües; del seu partit sap que té alguns detractors i no sap quants camarades s’han enriquit il·legalment. Per alguna raó la Guàrdia Civil dosifica les filtracions. Com a governant no té ni tindrà pressupostos i no gaire capacitat legislativa. Així que d’acord amb la llei de Murphy, el que pot sortir malament sortirà malament i Edward A. Murphy Jr. es referia a situacions no tan complicades.

La crua realitat és que Espanya no dona per més. L’actual correlació amb 40 diputats catalans determinants, és la millor a la qual es pot arribar de totes les imaginables i el resultat és el que és. No faltaran els que diguin, doncs, si Espanya no dona per a més potser que marxem. Tindran arguments, però la raó no fa la força

Dels aliats Parlamentaris, només Podemos s’ha situat en mode venjatiu contra Sumar i contra el PSOE i només amb quatre diputats farà tot el mal que pugui. La resta gesticula molt per dissimular, però aquests no el faran caure. Pablo Iglesias, en canvi, ha vist la seva oportunitat de tornar als seus millors moments aglutinant el vot d’esquerres més bel·ligerant, així que negarà a Sánchez el pa i la sal pel que resti de legislatura perquè, acabi quan acabi, el PSOE afronti les properes eleccions més mort que viu. I, a més, en els dies que venen posarà contra les cordes el president en assumptes de fàcil venda per al públic progressista, començant pel no a la guerra. Imaginem què faria ara Pedro Sánchez quan li reclamin la promesa derogació de la llei mordassa... No es va atrevir abans amb les policies, menys ara que té la Guàrdia Civil a sobre sense deixar-lo dormir. Així serà si és que els quatre diputats de Podemos no sucumbeixen a les temptacions que els està llençant la dreta, que en aquests casos sol ser molt generosa, i s’apuntin a la moció de censura. Si no ho fan, serà per raons estètiques, no pas per falta de ganes. Els seus antics germans de Comuns no van tenir vergonya en situacions similars.

Podemos aspira a treure el màxim rèdit d’una davallada del PSOE i ara veu el seu moment. En el pitjor moment del PSOE, Podemos va obtenir 71 diputats, després que algunes enquestes l'arribessin a situar en condicions de ser primera força. Per això el Règim li va fer la guerra bruta. Ara, però, el seu objectiu és més a mitjà termini i molt més ambiciós. Somia a tornar a l’escenari de 2016, quan va irrompre amb força en el moment que el PSOE anava a la deriva i fins i tot va facilitar la investidura de Mariano Rajoy. L’escenari previst és el següent: Després d’unes eleccions en les quals guanyi el PP i Sánchez desaparegui del mapa, els poders fàctics del Règim tornaran a pressionar per una entesa PP-PSOE. És el que pretenien i pretenen Felipe González i la vella guàrdia socialista perquè també és el que convé a la monarquia per salvar un règim tan desacreditat. Tothom pensa que a les properes eleccions hi haurà majoria PP-VOX, però un govern monàrquic de dreta i extrema dreta, amb tota l’esquerra a l’oposició i protestant al carrer en temps de tanta incertesa local i global suposaria un risc enorme per a la continuïtat del règim dinàstic.

Podemos s’ha situat en mode venjatiu contra Sumar i PSOE i farà la vida impossible a Pedro Sánchez perquè el Partit Socialista arribi a les properes eleccions més mort que viu i poder aglutinar, com fa deu anys, el vot de l’esquerra més exigent

Així que Pablo Iglesias el que pretén és fer el sorpasso al PSOE. Cert és que fa deu anys Podemos aportava saba nova sorgida del moviment 15-M, però ara ja sembla una altra cosa no tan engrescadora, però l’estratègia d’Iglesias ve inspirada pel que ha passat a França, Itàlia, Grècia i altres països de l’entorn europeu on els partits socialistes que claudiquen si no han desaparegut esdevenen forces residuals.

Observant la situació des de Catalunya, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana estan atrapats, perquè no poden ni volen fer caure Pedro Sánchez, però tampoc el president del govern espanyol està en condicions d’oferir-los res a canvi que li pugui complicar més la vida amb la resta d’aliats i amb el seu propi partit. Ja veurem com es manega el finançament singular per Catalunya. Algun conill haurà de treure Sánchez del barret per poder resistir. Dit d’una altra manera, tant per a Junts com per a ERC, mal si aguanten Sánchez i pitjor si el fan caure. La crua realitat és que Espanya no dona per a més. L’actual correlació de forces al Congrés dels Diputats, amb 40 diputats catalans determinants, és la millor a la qual es pot arribar de totes les imaginables. Efectivament, doncs, Espanya no dona per a més. Alguns diran que si Espanya no dona per més potser que marxem. No els faltaran arguments, però la raó no fa la força.