Tenir empatia i respecte per la situació de Pedro Sánchez, que avui ens dirà el què, no impedeix puntualitzar diverses (moltes) coses sobre la seva manca d’empatia amb l’independentisme. No ho oblidem: sota el seu mandat s’han seguit el 90% de les causes de lawfare contra aquest moviment mentre la Fiscalia, com ell mateix va apuntar, sempre d’ell depenia. En tot cas, respecte i empatia però que mai més no s’atreveixi el socialisme espanyol (ni el català) a dir que l’independentisme no parla dels “assumptes que realment interessen a la gent”, que sens dubte estan molt lluny dels problemes personals o polítics de Pedro Sánchez. O de dir que l’independentisme ho fia tot a l’”emocionalitat” o als “sentiments”, perquè es veu que no saben parlar des de la raó: no m’imagino res més sentimental que dir que estàs molt enamorat de la teva dona. O prou també de dir que aquí no respectem els procediments judicials, quan la carta presidencial està plena de queixes implícites sobre aquest sistema, o de dir que no respectem les institucions autonòmiques, quan ell ha fet coincidir la carta exactament (que curiós) amb l’inici de la campanya catalana. Però, sobretot, que s’abstingui el socialisme de dir que és que ara hi ha una política excessivament centrada en destrucció de l’adversari. Ni ho pot dir pensant en els processats, empresonats i exiliats del procés, ni ho pot dir ni tan sols pensant en el capítol de l’Ajuntament de Barcelona on PSC va imposar, de la mà del PP, un “a por ellos” en tot regla. Un cop sabut tot això, podem parlar sobre el futur. Som-hi:
Com interpretar entre línies les intencions de Sánchez? Doncs mirant fora de la carta de Sánchez. Observant com reaccionen els seus rivals: Puigdemont ha respost que si el PSOE el busca per una moció de confiança, caldrà renegociar de nou els termes de la investidura. Elevar el preu, i a la catalana manera, ja que Sánchez ha decidit també elevar el preu del pa. I no només això: el PSOE està electoralment en hores baixíssimes i, per tant, qualsevol temptació d’avançar les eleccions espanyoles seria un suïcidi (no: ni tan sols cantar La Internacional a Ferraz no ho remunta), de manera que allò previsible és que el PSOE es quedi sol a la Moncloa, afeblit i encara més condicionat per un hipotètic suport de Puigdemont. Cal dir una cosa, amb aquest escenari: una moció de confiança es pot perdre. I el PP, per tant, també està convidat a presentar ofertes. Des del referèndum en avall, presentin idees i des d’aquí les valorarem. Qui digui que s’està espanyolitzant la campanya catalana té raó, però sens dubte també s’està catalanitzant la futura governança espanyola. I Espanya, com a sistema.
Qui digui que s’està espanyolitzant la campanya catalana té raó, però sens dubte també s’està catalanitzant la futura governança espanyola
Pel que fa a la reacció del PSC, mentre els tertulians es fonien amb la cursilada de Sánchez i esmentaven no sé què d’una jugada mestra, els militants socialistes catalans desprenien (i desprenen encara) una alta preocupació pel fet que l’harmonia en l’atmosfera gerencial, la pau i bons aliments, l’avorriment còsmic que afavoria la campanya d’Illa i que tenia a veure amb el seu íntim contacte amb Sánchez i els ministeris, es pot transformar ara en un veritable debat sobre què és Espanya i sobre què hi fa Catalunya. Sobretot amb un PSOE, com he dit, electoralment tan feble i amb un PP tan àvid de poder. ERC, per la seva banda, com era d’esperar, no ha posat cap nou preu a res. Potser el més inquietant ha estat el PP, que s’ha posat a parlar de reformes judicials. Com? I això? Una acusació d’un sindicat fatxa provoca ara que es parli d’una reforma de tot el sistema judicial? Sembla una ala de papallona massa petita com per a provocar tot això per si sola, de manera que, deixant de banda la carta de Sánchez, potser sí que ja existien rumors d’una possible intenció d’abordar les reformes sistèmiques pendents a Espanya d’una vegada per totes. La por explicitada pel PP en aquest sentit ha estat una excusatio non petita massa flagrant, massa estranya. Si Sánchez no plega, no descartin que les coses vagin per aquí (amb instruccions europees al respecte). Però vagin per on vagin, la força condicionadora de l’independentisme pot i ha de ser més intensa que mai, en forma de suport electoral el dia 12.
Si finalment plega: govern provisional. Descartin eleccions espanyoles aviat, no els surten els números. Del que no ens lliurem, però, és de dues investidures bastant (no del tot) simultànies, l’espanyola i la catalana, en el primer cas en forma de qüestions de confiança o de mocions de censura o de simple relleu a la presidència espanyola. Sí, hi cap la hipòtesi d’eleccions anticipades, però només en el cas que Sánchez hagi decidit rendir tot el poder al PP abans que condicionar el futur d’Espanya a l’independentisme. Jo ho dubto. Tot plegat els pot semblar massa espanyol, potser: cert. Encara no som independents i aquest és el preu que paguem ara. Però alerta: Espanya n’està pagant un altre, simultàniament, i Puigdemont ja ha dit que pensa elevar el llistó negociador. Per tal d’incrementar la força negociadora en el marc on ens trobem (taula de Suïssa inclosa), tenir totes les cartes damunt la taula pot ser tan important com obtenir un resultat electoral d’inequívoca obediència catalana. Illa no pot negociar res amb la força amb què ho pot fer Puigdemont, evidentment. L’independentisme haurà de decidir qui dels dos pot oferir més, PP o PSOE, i qui serà l’interlocutor els propers anys. No pas per a reformar Espanya, sinó per a facilitar la sortida al conflicte i per a sortir-hi (per primer cop en 7 anys) guanyant. La clau, com sempre: aguantar i deixar de fer l’imbècil.