Donald Trump no menteix del tot quan diu que vol posar fi a un conflicte de 3.000 anys. Hi ha jueus a Palestina des de fa més de 3.000 anys, molt abans fins i tot que existissin els conceptes de Palestina o Israel com a estats moderns. Encara que potser seria més precís si parlés de fa 2.500 anys, tenint en compte que va ser el 586 abans de Crist quan els babilonis, l'actual Iraq, van destruir el Primer Temple.

A Espanya aquest conflicte potser no fa tant que dura, però Déu n'hi do. Els jueus vivien a la Península probablement des de l’època romana. Però amb les crisis econòmiques i la pesta negra es van començar a buscar culpables, i els jueus eren un boc expiatori recurrent. I quan Isabel de Castella i Ferran d’Aragó van culminar la Reconquesta, van voler una Espanya políticament i religiosament unificada i els van expulsar. No sé si us sona.

Tot i que el mateix Hitler considerava que els Reis Catòlics s’havien equivocat no liquidant-los directament, Franco va seguir les seves passes amb allò de la “conspiración judeo-masónica”. Com els nazis, ho va utilitzar com a explicació mítica i propagandística dels mals d’Espanya. Perquè, és clar, la teoria no era un invent de dictador espanyol. Venia del pamflet Els protocols dels savis de Sió: els jueus i els maçons formaven una aliança secreta per dominar el món, destruir la religió cristiana i controlar els governs. I va ser adoptada pels moviments ultraconservadors, catòlics i feixistes de tot Europa. No sé si us sona.

Espanya va ser l’últim país de l’Europa occidental a reconèixer l'estat d'Israel, en part per por de perdre les "tradicionals" bones relacions amb el món àrab

Quan Franco va arribar al poder després de la Guerra Civil, la va adaptar al context. Espanya era víctima d’una conjura internacional de jueus, maçons... i comunistes. De fet, Espanya no va reconèixer l’estat d’Israel fins al 1986 —amb González com a president—, encara no fa quaranta anys. Va ser l’últim país de l’Europa occidental a fer-ho, en part per por de perdre les "tradicionals" bones relacions amb el món àrab, conreades primer per Franco i després pel rei Joan Carles. I per la influència de l’Església catòlica, és clar.

De fet, el gran lobby jueu a Espanya era a Catalunya. Jordi Pujol i part del nacionalisme que representava sentien una admiració profunda pel poble jueu, que veien com un poble petit, antic, amb una forta identitat, voluntat de recuperar una llengua, capaç de sobreviure a l’adversitat, crear institucions i implantar una estructura social justa. Aquesta voluntat de ser encaixava amb la seva visió de Catalunya com un poble que resisteix sense estat i que s’havia de reconstruir.

En canvi, les esquerres catalanes —i espanyoles— han tingut sempre un discurs anticolonial i de suport als pobles oprimits, amb Palestina moltes vegades com a símbol central. La lluita d’un poble ocupat, que encaixa amb narratives de justícia social i drets humans. I amb Israel com a potència militar aliada dels Estats Units, no ho oblidem.

Des de sempre, el debat a Catalunya sobre el conflicte entre Israel i Palestina ha estat irreconciliable. De vegades, com un reflex del mateix debat intern. De vegades, amb arguments massa fàcils. Però ja fa més d’una dècada que el mateix Pujol advertia als jueus que havien de fer "un esforç de comprensió i apropament als palestins". Bibi Netanyahu ha decantat la balança.