En les èpoques de transició la història es torna un tema delicat i important. Davant del desconcert, els homes busquen respostes en el passat i els debats sobre els grans episodis s’accentuen i defineixen més que mai les posicions polítiques i els punts de vista de la gent. Com diu Margaret MacMillan, que va impartir doctrina al Palau Macaya no fa gaire sense saber res de Catalunya, fins i tot quan els polítics i els il·luminats diuen que exploren camins nous, els seus models vénen del passat.

La política i la història tenen una relació de tensió creativa. La diferència entre els països es pot veure pel nivell de consciència històrica dels seus líders, i pels relats sobre el passat que sustenten els debats polítics. De vegades els partits fan un ús folklòric de la història que confon més que clarifica; d’altres vegades, els països tenen la sort de trobar líders que saben interpretar el passat amb una intel·ligència imaginativa. La possibilitat de presentar un relat històric ordenat contra la tendència destructiva de l’atzar pot ser un avantatge decisiu, per a un país, en una etapa d’incertesa.

Als EUA el Sud està perdent l'última batalla sobre la interpretació de la guerra civil

En els períodes de transició els debats sobre el passat delaten les febleses i els fantasmes de la gent. Als Estats Units el Sud està perdent l’última batalla sobre la interpretació de la guerra civil. L’estigmatització de la bandera confederada, per exemple, és la culminació d’un procés que s’anirà accelerant a mesura que l'estancament econòmic faci créixer les tendències centralistes del govern de Washington. Un altre episodi de moda és la dècada dels trenta. I no només perquè la megalomania de Trump ofereixi comparacions amb l'estil cruel i estrafolari de Mussolini. Els anys trenta van marcar l’inici del cicle nord-americà que sembla a punt de tancar-se.

Fa poc vaig entrevistar Frédéric Beigbeder per aquest diari. Recordaran que l'escriptor em va dir que havia escrit el seu últim llibre, Oona i Salinger, per trencar el silenci que pesa sobre la França de la Segona Guerra Mundial. Li vaig preguntar pels seus orígens occitans i em va semblar que no estava psicològicament preparat per aprofundir tant en la història. Això em va fer pensar que l'èxit del Front Nacional té més a veure amb la nostàlgia de la vida local i el sentit de pertinença que París va carregar-se, que no pas amb els nazis i el feixisme. 

Igual que França, Espanya té una relació complicada amb el passat. L’aliança entre el PSOE i Ciutadans és l’expressió més viva de la incomoditat que genera el debat històric. A Espanya la història fa por i el seu coneixement es considera un caprici sentimental d'acadèmics i sonats. Em sembla que l’ideal de molts espanyols seria viure en un present continu, versallesc i faraònic. Som lluny de la mentalitat d’un Kissinger, que és capaç de dedicar tot un llibre al context històric de la Xina per finalment explicar en un sol capítol les relacions que el seu país hauria de mantenir-hi.

La intepretació de la història és una font molt poderosa i eficaç de lideratge 

Malgrat que parlem molt de transició, pocs polítics semblen adonar-se que la comprensió de la història és una font molt poderosa i eficaç de lideratge. Té gràcia veure que, com menys imaginatiu i culte és un polític, més tendeix a citar frases de Churchill i d'altres figures antigues. Cal pensar que Franco va guanyar la guerra perquè tenia una visió de la història més consistent que la República. Franco era un boig que volia corregir la història d’Espanya des del segle XVII, però més bojos eren els líders republicans que preferien una Espanya franquista que una Catalunya independent. 

A la vista de com ha evolucionat el PSOE, és evident que els 40 anys de dictadura no van donar prou temps per reflexionar  a les esquerres. Pedro Sánchez és a prop d’aquell Indalecio Prieto que va boicotejar l’expedició de la Generalitat a les Balears “porque se creen estos catalanes que van a restablecer la Corona de Aragón”. Pel que fa al PP, si Rajoy es retirés avui, el seu partit no seria gaire diferent de Ciutadans. El president i la seva vella guàrdia tenen l’experiència històrica que els dóna l’edat i el fet d’haver crescut encara en una Espanya pintoresca. De moment, els seus deixebles no tenen ni això.

Pablo Iglesias és l'únic polític espanyol que té una relació creativa amb el passat

Pocs polítics saben llegir els canvis que es produeixen al seu voltant, i molt menys són capaços de manipular de manera eficient els punts sensibles de la memòria. En el panorama espanyol, només Pablo Iglesias té una relació creativa amb el passat. Iglesias és un líder atractiu perquè té una idea forta i imaginativa del seu país, com en el seu moment la va tenir Jordi Pujol. Tant a Madrid com a Barcelona hi ha molta gent interessada a mantenir els vells estereotips que han marcat la relació entre Espanya i Catalunya. L'operació del Gran Centro, sense anar més lluny, és un intent de banalitzar la democràcia a partir dels fantasmes del guerracivilisme -segurament perquè una democràcia feble és més controlable i fàcil d'explotar des del punt de vista econòmic.

Walter Lippmann ja va explicar com els francesos i els alemanys que van provocar la Primera Guerra Mundial es veien a través dels estereotips de 1870. Després de quaranta anys intentant que Catalunya abracés un cosmopolitisme de Novohotel, per mirar de doblegar-la, la història ha acabat per atrapar Espanya. Ara que les institucions trontollen, jo m'ho prendria amb una mica més de cura.