Tots els sondeigs dels últims anys indiquen que els ciutadans europeus rebutgen de manera contundent el model d’immigració constant que hem viscut durant aquest segle. En una enquesta recent de YouGov, a molts països supera el 50 % l’opció de "no admetre més immigrants nous, i exigir que un gran nombre dels que van arribar en els darrers anys marxin". A Catalunya, les dades que ens dona el CEO mostren que la meitat o més dels catalans pensa que hi ha massa immigració, que l’efecte sobre els serveis públics és negatiu, i que les lleis són massa tolerants.
El punt de ruptura entre el model globalitzador i la ciutadania va tenir lloc el 2015, quan la guerra de Síria va provocar un enorme moviment de desplaçats cap a Europa. Des de llavors ha emergit una nova dreta contrària a la immigració que ha assolit conquestes electorals molt importants, i que té expectatives encara més altes. La voluntat dels ciutadans europeus —perfectament legítima i democràtica— és ben clara, i els partits tradicionals han après que molts dels seus electors els abandonen si no defensen el tancament de fronteres.
Això explica per què l’entrada de nouvinguts ha caigut en picat els últims anys, amb una sola excepció. Ara mateix, el 65 % del creixement demogràfic de la Unió Europea prové d’un sol estat, Espanya, que, tanmateix, només representa un 11 % de la població de la UE. El 2025, Espanya va créixer en 462.000 persones, mentre que França (que té vint milions d’habitants més) ho va fer en 230.000, i tant Alemanya com Itàlia van perdre població. L’onada migratòria fomentada per les autoritats espanyoles no té cap equivalència al continent, i fa unes setmanes ja vaig explicar a qui beneficia. Avui la gran porta d’entrada al continent és l’aeroport de Barajas.
La crisi de Ceuta ha fet reviure als governs europeus el trauma dels refugiats sirians
Per tot això, les imatges de l’entrada massiva de marroquins a Ceuta han provocat un terrabastall a tot Europa, i han encapçalat tots els informatius i les portades dels diaris. Des d’Espanya no s’acaba d’entendre, perquè com que l’estat de facto no accepta refugiats, aquella entrada massiva de sirians del 2015 no va tenir cap impacte. En canvi, per a la majoria dels polítics europeus ha estat reviure un trauma que els pot dur a un nou ensorrament electoral. Si ja veien amb un enorme escepticisme la regularització extraordinària d’un milió i mig de persones (que aviat tindran llibertat per moure’s per tot l’espai Schengen), veure joves entrant a Europa per mar o travessant una tanca ha estat letal.
La reacció exigint el control fronterer ha estat immediata i plena de fúria, i malgrat que els adlàters de Pedro Sánchez han intentat vendre que eren atacs de la ultradreta (amb Meloni com a espantall), en realitat han vingut de tot l’espectre polític: entre els 22 països de la Unió que han signat la carta que reclama noves mesures hi ha governs tant d’esquerra com de dreta. La decisió de Sánchez d’acusar-los d’actuar "per prejudici, mentides, ignorància o interès polític" és totalment irresponsable, i més quan tots els estats ja el veien com el cavall de Troia dels interessos xinesos al continent i el punt dèbil davant de l’amenaça russa.
La crisi de Ceuta també ha tornat a confirmar que tenim una esquerra totalment desconnectada de la realitat geopolítica global i de la voluntat majoritària dels ciutadans. Uns quants s’han dedicat a denunciar una conspiració trumpista-sionista per perjudicar el PSOE, però vull recordar que ja van intentar el mateix amb el cas de corrupció de Zapatero, i van haver de plegar veles. D’altres, amb una voluntat totalitària execrable, equiparen la defensa de les fronteres amb el racisme, i intenten, des de la seva talaia privilegiada, expulsar del debat públic qui no pensa com ells. Cal no oblidar tampoc que una entrada massiva de nouvinguts suposa una explosió d’ingressos per al tercer sector, i per això no m’estranya que alguns reclamin el trasllat immediat dels marroquins a la península.
Els fets d’aquests dies haurien de fer entendre a tothom que, malgrat el que repeteix aquesta esquerra, la immigració sí que es pot regular amb el control de fronteres. En el cas de Ceuta és obvi que la clau la té el Marroc, i fixeu-vos que decideix perfectament qui entra (oi que no heu vist subsaharians a les imatges?) i quan. Abandonem, per tant, la idea que el fenomen és inevitable i no s’hi pot fer res. Si Espanya és, de llarg, el racó d’Europa on arriben més immigrants —sobretot llatinoamericans per Barajas— és per una decisió conscient (i antidemocràtica) dels governs successius de PP i PSOE.