Una de les constatacions més risibles i devastadores que m'ha regalat la meva afinadíssima intel·ligència és el fet de comprovar que, en la majoria dels casos (sobretot en allò que resulta més evident en l'àmbit de la política o la vida), aquesta no serveix absolutament per a res. Després d'haver llegit la frase precedent, suposo que el lector tindrà la temptació d'abandonar aquest article i acusar-me de pedant. No el culpo... però, lluny de llançar-me floretes, intento dir que això de fer de català, més que un afer de l'intel·lecte, sovint ha de basar-se en els instints més bàsics. Per deixar la metafísica i centrar-me en afers pràctics d'estricta actualitat, diria que l'enteniment no és prou valent per afirmar que un país que té la segona xarxa més llarga d'alta velocitat del món i que no en guarda prou cura és un ens psicopàtic que no té cap mena d'inconvenient a enviar el comú dels ciutadans a l'escorxador.
L'exemple que he escrit ara també valdria per al sistema de Rodalies, una xarxa que els conciutadans de l'interior del nostre país ja fa temps que agafen amb por; no només perquè els dugui massa tard a la feina, sinó perquè en algunes línies molt determinades sembla ordit per enviar-los directament a una caixa de fusta. Això val per explicar l'actitud dels virreis que tenim a Catalunya, que gaudeixen esporuguint-nos permetent que el centre de la nostra capital cremi durant hores a còpia d'emmagrir la poli d'efectius. Al seu torn, també serviria per a una Administració central que, durant lustres, no ha tingut cap inconvenient a emprar immigrants com a carn de canó per devaluar la vida econòmica del país, escanyar la classe mitjana i diluir més fàcilment la nostra cultura. L'Estat, en aquest sentit, no és criminal únicament perquè amuntegui cadàvers, sinó perquè gaudeix assassinant les ànimes.
Ara que Espanya ja no té els recursos necessaris per equilibrar la violència implícita a la seva vertebració, resulta molt més difícil amagar que els pactes de l'Estat amb Catalunya sempre s'han ordit amb una pistola sobre la taula
Parlant d'això dels trens, algú podria recordar-me que el sistema (radial) d'alta velocitat també fou impulsat pels polítics catalans, sempre a condició que Barcelona pogués connectar-se amb el Quilòmetre Zero. Tindria tota la raó del món, però encara reforçaria més la meva creença segons la qual els líders de la tribu han intentat participar en l'aniquilació del seu propi poble, el qual haurien volgut salvar fent-se els llestos i incentivant l'economia interior. Tot això va poder-se aguantar en l'època de vaques grasses, però ara que Espanya ja no posseeix els recursos necessaris per equilibrar la violència implícita a la seva vertebració, resulta molt més difícil amagar que els pactes de l'Estat amb Catalunya sempre s'han ordit amb una pistola sobre la taula. Per això el ministre Puente, ai las, planteja en sordina la necessitat de tallar la línia Barcelona-Madrid; si el tren descarrilés, es notaria massa.
Parlant dels virreis de l'Estat a Catalunya i a l'ombra dels accidents de tren, la precampanya electoral d'aquests dies ha convertit els nostres polítics en fontaners de l'Estat. Això es veu especialment en el cas de l'esquerrovergència a Madrit, fatalment absorbida en temes com la crisi de l'habitatge i les infraestructures ferroviàries, uns assumptes importants per a qualsevol nació... però que els nostres enviats a la capital del Regne s'haurien de despatxar adduint que les tragèdies d'Espanya se les hauria d'empassar ella sola. Tristament, aquesta actitud també ha contagiat els meus antics col·legues extraparlamentaris, que han decidit exportar el putespanyisme al Congreso aprofitant els cadàvers de l'accident d'Urda. Tot això ens ha regalat imatges divertides de Míriam Nogueras fent ballaruca i Gabriel Rufián lloant la ciència que implica menjar cul; l'Estat els té on els vol, amb l'ànima ben seca.
Darrerament, els articulistes espanyols de Catalunya s'esforcen a dir que la ciutadania ha perdut la confiança en l'Administració. Aquesta és la seva forma estrafeta de centrar les culpes en el suposat ressentiment del comú... per tal d'oblidar que l'Estat s'està descomponent, víctima dels seus excessos i de la incapacitat per garantir l'ordre. Com ja vaig dir fa dies, i caldrà anar-hi insistint, qualsevol temptativa catalana que s'acosti a aquest naufragi, per molta ballaruca que assagi i culets que sigui capaç de menjar, acabarà enfonsant-se al mar. Espanya no té pietat amb la vida, ni tampoc amb les ànimes. No cal ser gaire sagaç per veure-ho; ni, de fet, tampoc excessivament intel·ligent. Serà, com quasi tot a partir d'ara, una qüestió de tenir l'estómac ben afinat.