L’Església catalana es castellanitza perquè Catalunya es castellanitza. Quan escric Església catalana em refereixo a l’Església catòlica a Catalunya. Potser la visita del Sant Pare a Barcelona i la polèmica per la benedicció de la torre de Jesús en castellà posa el tema sobre la taula per primera vegada per a molts catalans, però els qui vivim la nostra fe lligada a la vida parroquial fa temps que assistim desesperats a aquest fenomen. Fa temps que hem d’assabentar-nos amb previsió de quines són les misses en català a Barcelona, perquè, si no, són per defecte en castellà. Fa temps que, pensant-nos que assistim a una missa en la nostra llengua, resulta que sobrevingudament és una missa bilingüe. Fa temps que ens hem de sentir a dir que el que és important és el missatge de Jesús, i no la llengua en què es predica, mentre casualment la llengua en què es predica sempre és el castellà. La castellanització de l’Església catalana ha estat progressiva perquè l’Església a Catalunya —entesa com els homes i dones religiosos i laics que la configurem— no és aliena ni a la minorització nacional, ni a la pacificació política, ni al terrabastall demogràfic que viu el país. Entenc que el més fàcil i temptador seria assenyalar Omella, o el pare Gasch, o els col·lectius més espanyolistes de l’Església a Catalunya. No vull eximir ningú de responsabilitat, però si no entenem la castellanització com una assimilació estructural que ens afecta dins i fora de l’Església, tindrem menys eines per a entendre-la com un procés premeditat i revertir-la.
La doctrina de l’Església —ho hem vist aquests dies amb l’encíclica de Lleó XIV— té conseqüències polítiques. Les decisions lingüístiques que es prenen per a una comunitat concreta, malgrat que de vegades es presentin com una adaptació al context merament instrumental i, per tant, apolítica, també són polítiques. Sobretot en un context de minorització lingüística com el nostre, que l’Església es castellanitzi reforça aquesta mateixa dinàmica de minorització i, com a resultat, té conseqüències concretes per als drets lingüístics dels catòlics catalans. Igual que a moltes de les institucions del país, a l’Església catalana s’ha arribat al punt on som, en primer lloc, per deixadesa: perquè individualment i col·lectiva, en tots aquells moments en què hauria calgut qüestionar una decisió que afavoria el retrocés del català, hi ha hagut qui ha pensat que o bé no sortia a compte, o bé ja oposaria la resistència necessària algú altre. Això treballa sobre la idea de fons que als catalans no cal evangelitzar-los en la seva llengua. Una idea que, tenint en compte que l’Església és catòlica i per tant universal, neix morta i es gira contra els mateixos principis que haurien de vertebrar la institució.
En segon lloc, per una noció d’integració que, en últim terme, en comptes d’integrar, segrega comunitats. El perfil també sol presentar el posat relativista que encara creu que cal diluir el missatge de Crist per a fer-lo arribar a tothom, però això són figues d’un altre paner. Quan parlem d’immigrants, el posat acomplexat que cal “adaptar-nos-hi” per a fer-los partícips de la vida parroquial ha acabat afavorint que, en una mateixa parròquia, hi hagi dues comunitats: la que va a missa en català —que per factors històrics, culturals, institucionals i demogràfics sempre està més buida— i la que va a missa en castellà —que pels mateixos factors sempre està més plena. A cada bugada un llençol, i després les mans al cap. Aquesta falsa integració és a la base de la castellanització d’alguns col·lectius, ordres i congregacions que van plantar cara obertament a la dictadura franquista, però que avui, per evitar-se problemes, s’han plegat a oferir la missa en la llengua de Franco. No assenyalaré parròquies concretes, però a servidora, a Barcelona, li va passar dues vegades que es va haver de canviar de parròquia perquè la missa on anava els diumenges va passar a ser en castellà “perquè ens ho han demanat”.
Amb la polèmica sobre la torre de Jesús passa que no serveix per a entendre amb perspectiva la situació de l’Església a Catalunya. Perquè alguns catalans entenen la Sagrada Família com un “monument català” i no com una basílica; perquè la indignació beu de l’ofensa a la memòria de Gaudí —que hi és—, però no posa el focus en els drets lingüístics dels catòlics catalans; perquè la polèmica es fa servir com una excusa més, com un afegitó argumental per a sumar a tots els motius pels quals l’anticlericalisme és l’única resposta. Aquí cal tenir en compte i reconèixer la hipocresia d’aquells qui, vinculats a la política, demanen que l’Església faci a Catalunya allò que aquells qui designats pels nostres vots no van ser capaços de fer. L’Església a Catalunya es deixa arrossegar per una situació que fa arrels en la política, però que l’Església s’hi plegui en cap cas eximeix de culpa aquells qui podrien haver fet canviar el curs de la història i van decidir no fer-ho. Ai l’as, com en qualsevol altra organització internacional, les nacions amb estat tenen més pes en la presa de decisions que les nacions sense estat. I que Catalunya tingui o no tingui un estat no depenia ni depèn de l’Església catalana.
L’espanyolisme malda perquè l’accés a qualsevol tret identitari o ideològic —ser feminista, ser d’esquerres, ser catòlic— hagi de passar sempre per l’espanyolitat
Així les coses, el que sí que depèn de l’Església a Catalunya és que el catolicisme no vagi indestriablement lligat a l’adscripció nacional espanyola. L’espanyolisme malda perquè l’accés a qualsevol tret identitari o ideològic —ser feminista, ser d’esquerres, ser catòlic— hagi de passar sempre per l’espanyolitat. Que no puguem mirar-nos el món, a grans trets, des d’un lloc propi com a catalans. Així, incompatibilitza les interseccions que fan qualsevol identitat per acabar vinclant-les vers allò que és espanyol. És el que fa l’esquerra espanyola quan afirma que no es pot ser independentista català i d’esquerres, i és el que acabarà passant amb el catolicisme i la catalanitat si l’Església no es pren seriosament i d’una vegada per totes la feina d’inculturar-se a Catalunya. Malauradament, que una part de la societat catalana identifiqui que el problema de l’espanyolització és l’Església deixarà desemparats els catòlics catalans com ho fa l’espanyolisme: d’un costat o de l’altre, la castellanització de l’Església catalana força els catalans catòlics a triar entre l’obediència a Roma i la pertinència a la seva comunitat nacional. Uns volen que deixem de ser catòlics; els altres volen que deixem de ser catalans.
Diem que l’Església és catòlica perquè és universal, perquè no cal ser de cap adscripció nacional concreta per formar-ne part. La vocació a la universalitat, doncs, és incompatible amb la mena de disjuntives a què els catòlics catalans ens veiem cíclicament arrossegats, perquè van contra la naturalesa mateixa del catolicisme. En la defensa de la catalanitat, en la reivindicació que l’adscripció nacional no hi té res a dir a l’hora de professar que Crist és el Fill de Déu, doncs, hi ha també la defensa de la universalitat. Aquests dies he pensat molt en la memòria que des del país es ret a Manuel Carrasco i Formiguera, per cert. Que l’Església encara sigui vista a Catalunya com un instrument més de l’espanyolització, com una eina històrica i present per a negar-nos la identitat als catalans, allunya la societat catalana de la possibilitat de trobar-se amb Déu i fa de contrafort a la secularització. I això és, precisament, el que l’Església catalana hauria d'impedir perquè és catalana, però sobretot perquè és Església.
Totes les ànimes que habiten la terra que trepitgem anhelen trobar-se amb Déu, i enlloc de l’Evangeli hi ha escrit que un hagi de fer-se espanyol per a poder accedir a aquesta trobada, que en realitat és l’únic que val veritablement la pena d’aquesta vida abans d’arribar a l’altra. Crist va morir a la creu per amor, i la creu que governa la Sagrada Família és símbol d’aquest amor que ha vençut la mort i aspira a conquerir el món sencer: és símbol d’una fe universal. La catalanitat de Gaudí, la catalanitat de la Sagrada Família, la catalanitat de tots els qui dia rere dia i diumenge rere diumenge omplim —com podem— les esglésies és la mostra que tothom, de tot racó de món, està cridat a la salvació. Què menys, doncs, que cridar-nos a la salvació en la llengua que parlem i estimem perquè puguem assabentar-nos que, com tota la humanitat, els catalans també estem cridats a una vida amb Déu.