Escriure articles és tan íntim com escriure poesia. Sobretot quan van de política. Perquè és escriure els teus límits morals i els teus interessos, és calcular fins on et vols deixar pervertir, és calibrar quin és el servei que fa el que dius i a qui el fa, és pronosticar quina cara hi posaran les cares que t’importen, és vèncer les teves tares perquè al text no hi hagi esquerdes i és un pacte amb tu mateix que, quan poses el punt i final, encara pots dir: no m’he deixat prendre l’espai de llibertat que escriure em dona. Encara no em faig fàstic. Encara no m'he venut. Encara puc dir un parell de coses que em posin davant d’un mirall on m’agrado.
Aquest és el verí: pensar que no hi ha altra manera d'escriure articles que no sigui sentint-te un pallasso, un rebregat o un traficant
“La gent jove que publica a mitjans corre els mateixos perills que corríem nosaltres, però en un món encara més desencantat que el nostre. Ara tot és més cínic, però el vici és el mateix. És a dir: els mitjans et contracten perquè pots dir coses intel·ligents, però fan que incorporis els seus límits fins que se’t faci impossible dir res d’intel·ligent”, explica Jordi Graupera a l’entrevista que li va fer Víctor Recort a La Gourmeteria. “Volen columnistes intel·ligents que no diguin mai coses intel·ligents. Això és un procés de corrupció interna i moral, que acaba convertint la gent en fotocopiadores dels argumentaris dels partits”, afegeix el filòsof. D’entrada, els mitjans et contracten perquè pots dir coses intel·ligents però el cap també es buida si no hi poses més pinso. És la guardiola del porquet que es trenca a final de mes facis el que facis. Per tornar a trobar-la plena has de disposar del temps i de l’esma de mirar alguna cosa amb perspectiva, d’estimar prou el que defenses per convertir-ho en una idea i de tenir l’amor propi d’assegurar-te que el que escrius no et fa sentir brut.
L'única manera de no prostituir-se és tenir la guardiola sempre plena i el cap funcionant per estar segur que no escrius per a ningú més que per a tu mateix, per la teva mirada del bé i la teva mirada al món
No n’hi ha prou amb ser lliure de partit. Pots ser tan esclau de l’argumentari d’un partit com dels elogis. Pots pensar que el teu talent va d’una xifra d’euros o de lectures. Pots ser puta per diners o puta per egoisme. L'única manera de no prostituir-se és tenir la guardiola sempre plena i el cap funcionant per estar segur que, d’entrada, no escrius per a ningú més que per a tu mateix, per la teva mirada del bé i la teva mirada al món. Quan la guardiola és buida, el text també. Es pot decorar amb estómac, amb idees refregides o amb el copet a l'espatlla de pensar que ajudes els teus, però en el fons del cor hi amagues una veritat paralitzant: escriure per escriure o no saber per què o per a qui escrius pot ser perfectament escriure de franc per al mal.
Els mitjans et contracten perquè pots dir coses intel·ligents, però l’article o te'l fas o te’l fan
Hi ha una part del capital inicial que es perd escrivint. Es perd la virginitat de pensar que tot el que et cal és al teu cap, que ningú et pot atrapar i que no pertanys al “joc de posicions”, que no et trobes “en un cercle tancat de reflexions que no porten enlloc”, com diu en Graupera. Quan “has posat paraules al que penso” ja no et serveix i busques com un desesperat “això que has dit és nou”, en cada article buit hi ha una innocència que s'esvaeix i una calor que es refreda. Aquest és el verí: pensar que no hi ha altra manera d'escriure articles que no sigui sentint-te un pallasso, un rebregat o un traficant. Perquè si no et queda res més que això, el més fàcil és deixar-se endur per la roda. Treballar mitja jornada, escriure l’altra mitja, fer dinars, quatre trucades i no tenir temps per llegir res més que els deu punts que t’ha passat el dircom per Telegram. Els mitjans et contracten perquè pots dir coses intel·ligents, però l’article o te'l fas o te’l fan.