Per què us heu fet periodistes? Hi ha mil professions en les quals podríeu guanyar molts diners... Per què no notaris? O registradors de la propietat? I la resposta: perquè no volem. Perquè volem ser periodistes. Però no ens deixen! Amb aquests sous... Què hem de fer? Què podem esperar? La conversa enfila verals gairebé kantians. La vam tenir l’altre dia a la redacció quatre periodistes joves, quatre magnífics professionals com molts altres que treballen i han treballat a les taules d’El Nacional, i servidor, el veterà que plega del diari. Quatre joves amb ganes que, com em va demanar a mi mateix l’editor i director, José Antich, quan em va portar al projecte, fa una mica més de deu anys, han sortit a guanyar, a jugar la notícia en primera divisió. Han sortit amb fam de fer gols i d’omplir estadis; són Lamines que engeguen l'ordinador i teclegen cada dia envoltats de mil i una pantalles que escupen impactes informatius sense descans, com drons o míssils d’una guerra de Trump o Putin, sense esperar ni demanar permís per ser processats, publicats i difosos per l’oceà digital. “Un paràgraf i tira! Després amplies!”, crida la cap de taula o ordena per Teams o WhatsApp al redactor, en funció de la urgència de l’alerta, la notificació, la piulada que escampa la notícia per les xarxes. El periodisme ha mutat; una notícia és un shot en un infern de ràfegues virals. El periodisme ara és una altra cosa. I, certament, està fumut, els dic. Però és des de les redaccions, no des de ChatGPT, d’on sortirà l’alternativa. Sou vosaltres, els qui heu de reinventar el periodisme. Els ho dic tan convençut, que fins i tot a mi se'm fa estrany.

Però és veritat. Al periodisme li ha passat una mica com a la filosofia que, d’aspirar a comprendre i explicar l’ésser, la totalitat, el principi i el final de totes les coses servint-se de la raó i el judici crític, va quedar relegada a discurs sobre què és ciència i què no ho és. De la mateixa manera, el volum d’informació és tan immens i circula a una velocitat tan extrema que el periodisme s’ha convertit en un mer destriador de fakes, de boles i pseudonotícies. El periodista s'ha hagut de posar el vestit del descontaminador nuclear enmig del núvol tòxic que envolta el flux informatiu. Al periodista se li ha girat tanta feina separant la merda informativa dels fets rellevants que sovint oblida que la seva funció és explicar el que realment passa. Quan el periodista es converteix en un mer policia de fakes, quan la notícia passa a ser la detecció de la notícia falsa, del vídeo o la imatge falsa, en lloc de la notícia real, quan la banalitat substitueix i opaca el que realment importa, la veritat perd la batalla. I quan el valor de la veritat i la falsedat s’equiparen en la balança, la democràcia fa figa i el totalitarisme avança. La ciència va passar per sobre de la metafísica com una piconadora i al periodisme li està passant per sobre l'algorisme. Li ho preguntaré a Grok. Ja no necessito cap diari. Però de la mateixa manera que en l’era de la intel·ligència artificial (oxímoron), som incapaços d’aconseguir que un trist Rodalies arribi a l’hora, sabem que el fast food informatiu de les xarxes porta massa mentides i mitges veritats i poques certeses. 

Els països lliures no es fan sense un periodisme lliure. No es fan sense columnes lliures. Sense empreses, editors i directors lliures. I periodistes lliures

Els lectors d’El Nacional han pogut llegir aquesta columna durant els últims deu anys; l’hauran començat i acabat, alguna vegada o moltes vegades, o hauran passat de llarg, simplement perquè no els agrada, perquè l’editorial o els articles veïns són certament millors o perquè tenien mal dia o tenien altra feina. O perquè s'han equivocat en la tria. Tot això honora l’autor, en tots els casos, perquè llegir o no una columna en un diari és una decisió lliure. Vet aquí el vincle compartit entre el lector i l’autor. Amb més o menys encert, però sempre amb la intenció de plantejar altres angles d’interpretació i anàlisi del que de veritat passa, he pensat i escrit amb llibertat aquesta columna que s'ha publicat durant més de 450 dilluns. 

Un diari és un contenidor de la història que passa. I, alhora, el seu reflex. La història no es deixa atrapar fàcilment. S’esmuny com l’aigua entre els dits. I sospito que la història acabarà passant, també, per sobre dels diaris i els periodistes. Però necessito pensar que, mentre hi hagi periodistes que vulguin guanyar, i guanyar bé, hi haurà diaris. Bons diaris. Diaris decents. Diaris que importen. En paper, en suport digital o en allò que sigui el que vingui. Ho farem. Intentarem que no ens passin per sobre en nom de no sé qui o no sé què. Volem ser periodistes perquè volem ser lliures. Els països lliures no es fan sense un periodisme lliure. No es fan sense columnes lliures. Sense empreses, editors i directors lliures. I periodistes lliures.

Gràcies. Moltes gràcies.