Avui m’estomacaran a Twitter. Hi contribuirà el mateix conseller Lluís Puig, que em retraurà l’opinió defensada en aquest article —i que ja vaig insinuar en una columna anterior—, perquè tornaré a demanar-li que abandoni voluntàriament l’escó. Acceptaré la crítica com un dany col·lateral a l’ofici d’opinar a la premsa i en qualsevol altre mitjà. A diferència dels polítics, que es neguitegen de seguida que els cau al damunt una allau de crítiques per alguna cosa que han dit, l’analista no té la necessitat d’agradar constantment. No es pensin que no ens afecta, perquè tenir o no tenir lectors repercuteix professionalment, però algú que opina ha de fer-ho sense cinismes ni enganys. Podem estar mal pagats, però almenys siguem honrats.

Com ja vaig preveure que passaria, el Tribunal Constitucional (TC) va anunciar dilluns passat que anul·lava la delegació de vot de l’exconseller Lluís Puig, seguint la doctrina que va fixar la passada legislatura amb l’expresident Carles Puigdemont i l’exconseller Toni Comín. Tot va començar amb el recurs que va presentar el líder del PSC, Salvador Illa, contra l’acord de la presidència de la cambra del 25 de març de l'any passat que admetia la sol·licitud de Puig de delegar el seu vot. També anul·la l'acord de la Mesa de l'endemà que confirmava la delegació de vot. En la resolució, el TC exposa que estima el recurs d’Illa perquè “se'ls ha vulnerat el dret a exercir les funcions representatives” amb els requisits que assenyalen les lleis, que es troben en connexió amb el dret dels ciutadans a participar en els assumptes públics a través dels seus representants. És per això que el TC acorda “restablir als recurrents el seu dret”, i per això, declara la nul·litat de l’acord de la majoria independentista de la Mesa. La resolució és delirant perquè no sé quins drets conculca que un diputat delegui el seu vot. Illa no tenia cap necessitat d’incoar aquest recurs, perquè segurament ja ho haurien fet —com van fer— els tres partits de la dreta unionista. Però va voler fer-ho per marcar perfil i fer el que ha fet sempre el PSC des que va unir-se al PSOE: constituir-se en guardià de l’espanyolisme (ep!, progressista!) a Catalunya.

La desobediència ha de respondre a un pla, no pot ser una reacció emocional davant la imposició, per molt arbitrària que sigui, d’un tribunal. Si és només això, no és política

La decisió de la mesa també fou polèmica per una altra circumstància. L’abstenció de Jaume Alonso-Cuevillas –diputat de Junts i aleshores secretari segon de la Mesa–, que va adduir que hi podia haver un conflicte d’interessos pel fet d’haver estat l’advocat de Puig. Aquell gest, que va justificar en una entrevista amb VilaWeb, va comportar la seva dimissió i que fos substituït per Aurora Madaula. Alonso-Cuevillas no anava desencaminat quan rebutjava optar pels actes de desobediència que considerava estèrils. El cas Juvillà va donar-li la raó. I no va costar-li el càrrec a ningú. En una altra entrevista a VilaWeb, del mes de gener d’enguany, el mateix Puig parlava de la possibilitat que el TC anul·lés la delegació del seu vot. I deia: “Si la resolució del recurs d’empara obligués judicialment a no acceptar la meva delegació de vot, suposo que en algun moment o altre la mesa, molt a disgust, hauria d’acatar el TC”. El moment és ara, abans que la cosa no passi a majors. Però hauria de ser ell, el conseller Puig, el que abandonés. Ja sé que el conseller em replicarà amb una idea que ja ha defensat a Twitter, que “els diputats els treu i els posa la ciutadania quan vota”. Evidentment que sí. Així i tot, cal saber jugar bé les teves cartes si no vols anar perdent un llençol a cada bugada. Una mala decisió pot comprometre la dignitat de qui es creu preservar-la amb una demostració de gallardia. La desobediència ha de respondre a un pla, no pot ser una reacció emocional davant la imposició, per molt arbitrària que sigui, d’un tribunal. Si és només això, no és política.

La retòrica buida d’algunes declaracions respecte d’aquest cas repeteix el que s’ha dit en altres ocasions i que ha abocat al fracàs i al desprestigi de l’independentisme. La CUP hi està abonada des del seu famós hit en relació amb la investidura d’Artur Mas i a la “paperera de la història”. La portaveu de la CUP, Laia Estrada, ha dit que van entrar a la Mesa per impedir les “ingerències” en el funcionament del Parlament i que, per tant, “defensaran” els drets també de Puig. Després del cas Juvillà, que els anticapitalistes van gestionar amb un partidisme esgarrifós, haurien de ser més sagaços i intel·ligents. Demanar-los prudència deu ser massa. Propiciar la inhabilitació de la Mesa del Parlament per un vot delegat que no mereixeria ser-li arrabassat a cap diputat, però que tindrà inevitablement aquesta conseqüència, no és una acció intel·ligent ni efectiva. Ara que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha conclòs la instrucció de la investigació sobre el suposat cas de corrupció a la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), qui defensarà Borràs? Tot plegat és un desori que Borràs podria aprofitar per engegar-los a dida.

Abans-d’ahir vaig defensar la meva posició sobre Lluís Puig en el transcurs d’un dinar amb activistes per la independència de la zona del Vallès i ningú m’ho va retreure. Només una dona, de conviccions fortes, però assenyades, va fer l’observació que era necessari desobeir el TC. La raó que va adduir era, això no obstant, sorprenent: “És que necessitem accions que ens reactivin”. No necessitem màrtirs, vaig dir-li, necessitem guanyar. I per guanyar, amb la dignitat no en farem prou. Només generarem més frustració. Tanmateix, el serial dels pròxims dies no serà Puig, serà la petició de dimissió de Borràs per part dels seus socis.