Sospito que, com a El Jueves, alguns –m'atreviria a dir, els més (amb accent)– tenien una altra portada preparada: “escac a Mas” (sense accent), però no la publicaran. Jo els hauria suggerit un títol gairebé semblant, com el que encapçala aquest article: “Escac de Mas”. Perquè, a poc que es conegui el personatge, simplement es tractava d'esperar l'últim moviment al tauler. El moviment que només ell, o sigui, el president de la Generalitat i de CDC, podia executar.

Bàsicament era una qüestió de deontologia periodística: primer van els fets i després, les interpretacions. Serveix fins i tot per a Twitter: passa alguna cosa, i piules, i dius, i opines, i construeixes “realitat” i fins i tot potser guanyes la batalla. Però si no hi ha aigua et trencaràs la crisma a la piscina, fins i tot en la virtual. És el que els ha passat a molts i moltes: es van quedar en l'escac de la CUP a Mas i van obviar que era un escac a tothom. I van prescindir del petit detall que, una vegada la CUP va traçar el “seu” final amb el seu no de diumenge passat, només Mas podia i només a Mas li corresponia abaixar el teló i, sobretot, decidir com.

A la cartelleria necropolítica made in CUP (“Fins mai, Mas") la van acompanyar els grans titulars de la premsa “d'ordre” i d'“ordeno y mando" ( El procés ha mort” o, més en fi, “S'acaba la funció”). I hi va haver qui es va afanyar imaginant futurs i tranquil·litats properes, nous pals de paller i tercerviïsmes renascuts (no us canseu: això del futur s'ha acabat, tot és present continu i accelerat; ho diu Zygmunt Bauman, i l'anomenada esquerra, i la dreta antiga, continuen sense assabentar-se'n). Però Mas encara no havia pres la “seva” decisió.

La paradoxa és que Mas ha comprès la diferència subtil entre retirar-se o que et retirin precisament perquè no sap perdre
Si Mas optava per convocar eleccions anticipades aquest dilluns, per tercera vegada des del 2012 (és curiós que s'imputi "frau a la democràcia" a algú que no para de sotmetre's compulsivament a les urnes), aquests titulars haurien esdevingut autèntics certificats de defunció per endavant, valgui la redundància. Les hauria convocat ell, com només a ell li correspon. Però molt possiblement les hauria perdut després d'haver-les guanyat totes des del 2003, amb CiU, i amb Junts pel Sí el 27 S. Si, per contra, no convocava, podia tornar a presentar-se a les pròximes potser amb possibilitats no només de guanyar-les sinó de continuar liderant moralment el procés (present continu).

El segon moviment requeria la retirada, anunciada ahir en el penúltim minut del compte enrere. El primer no. Mas ha comprès la diferència subtil entre retirar-se o que et retirin i fer-ho des del just equilibri entre el que dicten les conviccions i la realitat demanda. La paradoxa és que Mas ho ha comprès precisament perquè no sap perdre, el que de vegades pot ser un avantatge.

La humiliació de la CUP allunya el fantasma d'una Catalunya ingovernable en mans d'una minoria ultrasectària
Escac de Mas. Perquè la humiliació de la CUP, les diputades i diputats de la qual votaran com una sola dona i un sol home a l'independentista però no menys convergent Carles Puigdemont, abans que un parell d'elles o d'ells renunciïn a l'acta i dos més s'incorporin a la disciplina de JxSí, allunya el fantasma d'una Catalunya ingovernable en mans d'una minoria ultrasectària. El que redueix les opcions del colauisme-podemisme de pescar en aigua tèrbola, i, per això, marca clarament davant d'Europa on són les línies vermelles. Cosa que, en el cas d'Espanya, ni Mariano Rajoy ni de bon tros Pedro Sánchez poden garantir ara com ara a Angela Merkel.
Junts pel Sí tampoc ha mort i Junqueras patirà el sacrifici de governar el dia a dia des de la Generalitat
Escac de Mas. Perquè és Mas qui ha decidit qui serà el president de la Generalitat amb el concurs total de JxSí  i el suport del seu partit. Ergo JxSí, tampoc no ha mort. De moment, continua sent un camp de neutralització de la lògica –però ferotge– pugna entre CDC i ERC per l'hegemonia del catalanisme. Sí, del catalanisme, amb independència o sense.

Escac de Mas. Perquè pot controlar la voladura inajornable del que queda del partit que va heretar per reconfigurar-ne l'espai polític, social i electoral. I Junqueras patirà per primera vegada el sacrifici de governar el dia a dia, o sigui, el present continu, des de la Generalitat, el que constitueix sempre un risc, i, per descomptat, una gran oportunitat.

Escac de Mas. Perquè a Madrid han tornat a encendre's totes les alarmes davant del "desafiament" català. Al Parlament de Catalunya hi torna a haver una majoria absoluta operativa per la independència. Perquè la Generalitat tindrà president. Perquè, a diferència de Mariano Rajoy, a partir d'avui Mas ja no serà un president en funcions de president sinó un líder moral amb els mans lliures per fer política.

El procés recupera un líder moral, just el que va perdre el dia de la confessió de Jordi Pujol
Escac de Mas perquè ahir hi va haver gent que es va emocionar amb el gest del president perquè el procés recupera no només la moral, sinó un líder moral. Just el que va perdre aquell 25 de juliol del 2014, divendres, dia de Santiago y cierra España. El dia de la confessió de Jordi Pujol. El dia de l'obús al dipòsit moral del catalanisme. No només del sobiranisme. I sí, i ja sé que ens endinsem en el terreny de les interpretacions, però els fets canten.