Fa un any que arrossego una bursitis a l’espatlla que no em deixa dormir i estic d’una mala llet de mil dimonis. En el centre d’addiccions em van reeducar el son i vaig tornar a dormir com un infant de llet, amb les hores redemptores precises per afrontar l'endemà amb força i un despertar amb un somriure als llavis, talment com quan creia que els Reis venien de l’Orient i el Pare Noel no era un invent de la Coca-Cola. I en la plaent inconsciència, vaig tornar a inventar-me una vida amb el meu pare mort i, més tard, amb el meu fill mort, ambdós somiats fins a situar-los tan lluny i tan a prop de la meva enyorança. Però ves per on que, per culpa d’aquesta maleïda bursitis, els somnis ara van i venen tan esmicolats que m’impedeixen localitzar sans i estalvis el meu pare i el meu fill, i em desperto esgotat, incapaç de suportar la meva condició de català emprenyat.

De fet, el fet de ser català no m’ajuda a superar la bursitis. Un català dels dolents, vull dir, d’aquells que encara són independentistes a pesar dels polítics independentistes i gràcies, sobretot, als polítics no independentistes, constitucionalistes, patriotes, hiperventilats d’escrot o ovari a la destra o els que encara reclamen l’Espanya dels pobles tractant de legitimar l’Espanya de sempre. Ser independentista a aquestes altures de la pel·lícula és com interpretar el paper de natiu americà, el popularment anomenat índio, en una pel·lícula de John Ford. Per la melangia que arrosseguem els indepes residents a la reserva índia catalanoparlant, seríem els natius protagonistes de Cheyenne Autumn, una meravellosa pel·lícula que el director de Maine va dirigir per redimir-se de totes les pel·lícules profundament racistes que havia rodat. Els independentistes som ara més uns cheyennes en èxode que no pas uns pellroges caçadors de cabelleres, tal com ens veuen encara els no independentistes, els constitucionalistes, els patriotes, els hiperventilats d’escrot o ovari a la destra o els que encara reclamen l’Espanya dels pobles tractant de legitimar l’Espanya de sempre.

Els independentistes som ara més uns cheyennes en èxode que no pas uns pellroges caçadors de cabelleres, tal com ens veuen encara els no independentistes, els constitucionalistes, els patriotes, els hiperventilats d’escrot o ovari a la destra

Per cert: no combrego gaire amb els articles de Pilar Rahola, però el seu darrer escrit, titulat “El xarneguisme fa progre”, és per emmarcar. Jo, que soc fill de xarnego, també estic fins als nassos dels progres hiperventilats d’ovari o escrot a la sinistra que, de tan modernets, semblen les rèmores dels líders dels partits amb mentalitat colonitzadora. Rahola els considera uns lerrouxistes, i ho són per la demagògia anticatalanista que destil·len, amagada darrere un xarneguisme obrerista de fireta, en aquest cas, 2.1, perquè també hi ha modernets entre els ideòlegs del xarneguisme espanyolista, encara que ho siguin d’arracada o de cresta mohawk. Sempre és més fàcil disparar contra la cultura que va més justeta de calés que contra la que pot sufragar-te col·loquis, conferències o jornades dedicades al “charneguismo poliamoroso versus catalanismo fascista”, per posar un exemple de temàtica nostrada entre els inadaptats.

Fa un any que arrossego una bursitis a l’espatlla que no em deixa dormir i estic d’una mala llet de mil dimonis. Em repeteixo com un disc ratllat. I mentre em prenc el primer cafè del dia, tractant d’amansir les meves neurones independitzades, fins i tot, del meu independentisme, tinc la sensació que com a català dolent, sempre em desperto el dia de la marmota i amb el número 36 de la rifa gravat a l’engonal. Perquè pots ser sionista o antisionista, trumpista o antitrumpista, multiculturalista o de la ceba, d’esquerres o de dretes... pots ser del pols ideològic amb el qual Déu t’hagi beneït, que, com a català, sempre et sortirà el 36 en la rifa existencial. I aviso aquests catalans bons, aquells que s’escorren quan els diuen que són catalans però simpàtics, catalans però generosos, catalans que no semblen catalans, a tots aquells catalans que parlen dissimulant l’accent prement el forat del cul, aquells catalans bons defensors de la Constitució que ens hem donat entre tots, aquells catalans que reivindiquen el xarneguisme il·lustrat o el de carajillo, que també viuen, sí, ells també, en el dia de la marmota i que estan predestinats que els surti el 36, perquè, per damunt dels nostres cants, són i seran, a ulls dels espanyols, uns catalanots torracollons.

Soc un català emprenyat i la bursitis no m’ajuda. I encara que no m’agrada jugar a la rifa, sento que m’han fotut dins d’una ruleta russa amb les bales marcades. I tot per haver nascut, a ulls d’aquests perdonavides, en la nació equivocada, en la família equivocada, en els temps equivocats. I pensant si m’agradaria —en el cas que existís la possibilitat d’una reencarnació a la carta— renéixer a Sevilla, a Madrid o a Bilbao, responc que no, que ni mort. Si pogués escollir, naixeria en un país que formés part del club dels guanyadors de la història i en el qual, evidentment, no hi és Espanya, i on no m’hauria de preocupar per coses supèrflues com la llengua o l’origen del pa amb tomàquet, recepta nostrada que a les xarxes socials comencen a donar-li la paternitat als murcians que van arribar a Catalunya a finals del segle XIX. El pa amb tomàquet és darwinisme pur, catalanòfobs del món! Talment com la Moreneta, Jordi Pujol, el Barça, Pere Quart o els xarnegos que no volen ser xarnegos.

Afrontar el dia de la marmota esgotat per la maleïda bursitis és donar benzina a tota aquesta horda d’espanyolistes que nodreixen la seva raó de ser amb l’ajut incondicional dels catalans no independentistes, constitucionalistes, patriotes, hiperventilats d’escrot o ovari a la destra o dels que reclamen l’Espanya dels pobles tractant de legitimar l’Espanya de sempre. Si pogués dormir com abans i tornar durant unes hores al país somiat on viuen el meu pare i el meu fill, em despertaria amb l’energia intacta per enviar-los a la merda. Ara, simplement, vull que em deixin en pau.