“Un país que no coneix els seus vins té un problema d’identitat”, va escriure Manuel Vázquez Montalbán. Meritxell Figueres és com em va batejar l’alcalde a la Mostra de Vins quan vaig acabar de fer-ne el pregó. No, no vaig dir allò de “vinyes verdes vora el mar”, encara que era la cançó mental que cantava quan l’Anna Espelt m’ensenyava Mas Marés, un mosaic molt meditat de terrers al Cap de Creus. Precisament, l’Anna acaba de guanyar el títol de millor viticultora per a Tim Adkin. És un plaer parlar amb aquesta dona del vi i que t’expliqui els seus vins de terrer. Tastem la seva carinyena blanca, una varietat que, com una persona tímida, sembla que no diu res, però quan la necessites sempre està. Així són els seus vins en boca que t’abracen el paladar. Terra de garnatxes i carinyenes, on dos de cada tres ceps són autòctons. Vinyes velles on una tercera part tenen més de trenta anys. Un dels grans tresors de la nostra viticultura. Vinyes que, com les persones quan madurem, saben colonitzar la terra amb les seves arrels i tenir recursos quan no és una bona anyada. Menys producció, però més qualitat i concentració. Vaig arribar fins a Cadaqués per fer nit a la fantàstica ubicació del Celler Martín Faixó. Encara recordo quan el van inaugurar. Si tiro més enrere de la memòria, recordo que alguns dels meus articles van ser sobre aquesta DO, quan encara portava el cognom de Costa Brava enganxat per un guió.

En aquesta 39a edició de la Mostra de Vi, les dones del vi han estat les protagonistes i no només perquè quedem bé a la foto, sinó perquè hi ha persones que fa molt temps que s’ho treballen i que fan créixer els vins de l’Empordà. Com per exemple, la seva presidenta, la Carme Casacuberta. Precisament, el seu celler, Vinyes d’Olivardots, és un negoci que passa de mare a filla. O l’ecofeminisme que practica la Marta Pedra del Celler La Vinyeta en la seva vida i la bodega. De la mel als formatges, passant per la ramaderia i el vi. Dones que han deixat de ser la filla de, l’esposa de, la germana de… per tenir nom propi com la Gemma Roig de Mas Llunes, o el Celler Oliveda de l’Íngrid Teixidor o Mas Serra de la Sílvia Vila. Una ruta del vi que ofereix des de visites teatralitzades fins a dormir entre vinyes, fer maridatges exclusius o tot allò que fa tan gurmet i únic l’enoturisme: poder-te beure el paisatge. Col·lectius com la Cuina del Vent i la Cuina de l’Empordanet, on no només menges coneixement com a la Bulli Foundation, sinó que marides el mar i muntanya.

A través de comparacions, al·literacions, paràfrasis i imatges potents, aconseguim que el vi no només faci olor de vi —doncs tots serien iguals— sinó de vida

Vaig menjar a Can Duran —un dels restaurants mítics de Salvador Dalí— unes costelletes a la milanesa. Com les que feia la meva iaia Maria. Per cert, la Casa Natal de Dalí, per a una que ha visitat molts cops el museu, ajuda molt a degustar el seu art fent cupatge amb la seva vida. Encara que quan penso en els vins d’aquest paradís català, penso en Pitu Roca. Parla d’una manera tan poètica del vi. “Ho fa per lligar?”, vaig sentir dir una vegada a un machirulo. I reconec que vaig somriure. Tenim sort de tenir el millor ambaixador a Catalunya, perquè no només en sap, sinó que estima el que fa d’una manera espiritual, profunda, intensa, pura, serena i autèntica. Sí, les seves metàfores em remeten a l’obra de Josep Pla El que hem menjat. “El pèsol té gust de pèsol”, diu Pla. I és veritat que només a través de comparacions, al·literacions, paràfrasis i imatges potents, aconseguim que el vi no només faci olor de vi —ja que tots serien iguals— sinó de vida.

"És veritat que l’Empordà és la Toscana catalana?", em pregunta el Marc Giró en directe a la ràdio, un paio que sap que he estat massa temps vivint allà. “És molt més bonic l’Empordà”, contesto utilitzant les paraules de Sopa de Cabra. Una terra que, amb la seva Tramuntana, em torna boja d’emocions dalinianes.