Nàpols, 7 de setembre de 1860. Fa 166 anys. 13:30 hores. Estació de ferrocarril Bayard, Via dei Fossi (actualment, estació de Nàpols-Porta Nolana). Un tren especial procedent de Vietri (a cinquanta quilòmetres al sud-est) que transportava el general Garibaldi i els comandants Bertani, Cosenz, Gusmaroli, Manci, Missori, Nullo, Stagnetti i Zasio, de l'Exèrcit dels Mil —un prestigiós regiment de voluntaris de les armes unificadores— entrava a l'estació. Poques hores abans, el rei Francesc II de les Dues Sicílies —el darrer Borbó napolità— havia abandonat la ciutat i havia deixat el pas franc a Garibaldi, que optaria per entrar a la capital del Mezzogiorno de forma pacífica, amb el propòsit d'escenificar un alliberament i evitar que l'enemic parlés d'una ocupació.
El tren de Garibaldi
El tren que transportava Garibaldi i els seus comandants havia trigat quatre hores a fer un trajecte de, tan sols, cinquanta quilòmetres. I això s'explica per què els darrers vint quilòmetres (des de Torre Annunziata), aquell convoi, completament envoltat per una multitud entusiasta es veuria obligat a avançar al pas d'una persona. Els testimonis documentals de l'època — les cròniques de Romano o de Ricciardi i els gravats d'Schwarz o de Salazaro — revelen que l'arribada de Garibaldi provocaria un esclat d'entusiasme popular que esdevindria un dels grans moments de la història de Nàpols. Tot i això, passat un segle i mig, un moviment revisionista proclama que aquell moment, paradoxalment, seria l'origen de la pobresa actual de Nàpols. Què hi ha de cert en aquesta afirmació?
Què era Nàpols abans de l'entrada de Garibaldi?
Després de la guerra hispano-austríaca de 1734 (un rebot de la Guerra de Successió hispànica, 1701-1714/15), la cancelleria de Madrid —guanyadora del conflicte— va expulsar l'aparell que reportava a Viena, va asseure un Borbó al tron napolità (Carles, fill de Felip V i de la seva segona esposa Isabel Farnese) i va reunir, de nou, el Mezzogiorno (el terç sud de la bota italiana) i l'illa de Sicília en un sol estat, com a l'època dels reis sículo normands (segles X a XIII). Nàpols va esdevenir la capital del ressuscitat "Regnum Utriusque Siciliae" siculonormand, és a dir, el regne de les Dues Sicílies (1735), i la seu de la cort i de la cancelleria d'una monarquia absolutista, despòtica i tirànica representada, durant un segle i quart (1735-1860), per aquesta branca borbònica.
Què més era Nàpols abans de l'entrada de Garibaldi?
L'any 1860, Nàpols reunia una població de 500.000 habitants (Barcelona albergava 190.000 habitants en aquell moment). Era la ciutat més poblada de la península italiana, molt per damunt dels 220.000 habitants de Milà, els 195.000 de Palerm, els 185.000 de Roma o el 160.000 de Torí. I era la tercera ciutat més poblada del continent europeu, només superada per Londres i per París. I aquesta força demogràfica no passava desapercebuda. El 7 de setembre de 1860, quan Garibaldi, tot just arribat a la ciutat, va sortir al balcó del palau Dória d'Angri, a la plaça de l'Spirito Santo, per a dirigir-se al poble de Nàpols, va proclamar. "Som a l'inici d'una nova època, no sols per a vosaltres sinó per a tota Itàlia, de la qual Nàpols en forma la part millor".
Nàpols era una ciutat industrial?
Aquesta potència demogràfica era el resultat d'una important activitat industrial. El 1860, al litoral de la capital s'hi emplaçaven les drassanes Castellammare i la fàbrica Pietrarsa, les metal·lúrgiques més grans de la península italiana. Al raval de Capodimonte — al nord de la ciutat — s'hi produïa la porcellana i la vidrieria més luxosa del món. Les fàbriques de San Leucio i de Caserta —prop de la capital— produïen tèxtil de seda i vellut d'alta qualitat i accessoris de luxe (guants, sabates, barrets) que es destinaven a l'exportació, i llana i cotó per al mercat nacional. La Terra di Lavoro —el rerepaís de Nàpols— era el primer centre mundial de fabricació de pasta. I el tren que havia transportat Garibaldi havia estat la primera línia de ferrocarril de la península (1839).
El regne de Nàpols era tan pròsper com la seva capital?
Quan Garibaldi va entrar a Nàpols (1860), la Campània (la regió de Nàpols) ja havia fet la seva revolució industrial. Però, en canvi, la societat de la resta del país (les regions d'Abruços, Basílicata, Pulla, Calàbria i Sicília), malvivia immersa en un paisatge socioeconòmic medieval. El regne de les Dues Sicilies era el primer productor —i l'únic gran exportador!!!— mundial de cítrics, el fruit de luxe de l'època. Però aquell lucratiu aparell productiu estava en mans de la noblesa latifundista feudal i la comercialització del producte (explotació agrària i estiba marítima) estava sota el control de la Camorra (la versió local del fenomen mafiós). I les zones més aïllades del país (els Apenins lucans i calabresos) eren un niu de bandolerisme (el mític brigantaggio).
Per què el país ric no havia impulsat el desenvolupament del país pobre?
La pervivència d'una noblesa feudal, la progressió d'una poderosa màfia i l'aparició d'un actiu bandolerisme rural i popular (vinculat a la màfia), són elements molt reveladors que il·lustren l'existència d'un paisatge socioeconòmic dominat per una dinàmica totalment al marge del món. Però la qüestió seria, ¿per què aquella part del país rica i activa no havia aconseguit impulsar la transformació de la part pobra? Una de les causes que argumenta el corrent historiogràfic revisionista, és que, en el moment que hauria estat possible, Garibaldi hauria ordenat la confiscació de les reserves del Banc Nacional de Nàpols —les més copioses de la península italiana— i el seu transport a Torí, seu del govern unificador. I que aquest fet hauria condicionat, per sempre, el desenvolupament socioeconòmic del Mezzogiorno.
Realment, Garibaldi, va saquejar l'or de Nàpols?
La historiografia acadèmica sosté que Garibaldi va esmerçar una part important de les reserves públiques napolitanes per a finançar la guerra de conquesta del regne de les Dues Sicílies (1860-1861). I que, una altra part del tresor públic napolità, es va transferir a Torí per a finançar l'exèrcit unificador al front de guerra del País Vènet. Però aquesta mateixa historiografia acadèmica —i oficial!!!— reconeix que, durant el govern Garibaldi (1860-1861) s'hauria perpetrat una gran operació de corrupció, que hauria estat documentada pel fiscal Ippolito Nievo i que va desaparèixer en un misteriós naufragi (1861). Malgrat tot, se sap que en aquella investigació es deia que Garibaldi hauria autoritzat el pagament d'importants quantitats a la Camorra per diversos serveis prestats.
El col·lapse de l'aparell econòmic napolità
L'entrada "pacífica" de Garibaldi a Nàpols havia estat possible per què el seu enllaç a la ciutat, l'advocat local Liborio Romano, havia implicat la Camorra en aquella operació. Garibaldi va entrar a la capital protegit pels "surdati" del "capu" Salvatore Crescenzo. A canvi, la gent Crescenzo van ser uniformats i armats i incorporats al cos de Carabineri. Però aquesta tampoc no seria la causa del col·lapse econòmic de Nàpols. La realitat té una naturalesa més terrenal. Aquell daltabaix es va produir a partir del moment que el govern unificador de Torí va derogar el sistema proteccionista que havia estat instaurat durant les dècades de 1820 i 1830 pel règim borbònic napolità. Aquest model econòmic, basat en elevadíssims aranzels duaners havia estat la raó que explicava el creixement industrial i financer de Nàpols.
La fi de l'empori napolità
En aquest punt, els historiadors acadèmics sostenen que allò que hauria de ser motiu d'anàlisi i revisió, no és tant les polítiques locals de Garibaldi, que també, com les estratègies que el poder del projecte unificador (els ministres piemontesos de Torí) van dissenyar, promulgar i implementar per a incorporar el sistema econòmic del regne de les Dues Sicílies — especialment el de la regió de Nàpols — al del conjunt del nou estat italià — de claríssima inspiració piemontesa — que, en aquell moment, estava completant la seva construcció. Queda clar que la "qüestió de l'or de Nàpols" — tot i els misteris que alimenten certa idea d'un saqueig — no té prou força per a donar resposta a l'enunciat d'aquesta peça ("És cert que la unificació italiana és l'origen de la pobresa de Nàpols?").
Una operació d'estat per a enfonsar el Mezzogiorno
Però sí que la té l'estudi i anàlisi de la comparació de dos models radicalment diferenciats: el Piemont-Savoia, lliure canvista, i les Dues Sicílies, proteccionista. Pot ser el veritable nus de la qüestió seria que el poder de Torí —el del projecte unificador— no va establir uns terminis d'adaptació del sistema napolità al general, i el va condemnar a la ruïna —naturalment, a propòsit— per què hi va veure l'oportunitat d'eliminar un competidor en el lideratge econòmic d'aquella nova Itàlia que sorgia. Sigui com sigui, el decurs del temps revela que, després de la incorporació de Nàpols a la nova Itàlia, el nord (les regions de la conca del riu Po) van accelerar el seu desenvolupament econòmic, i, en canvi, el sud —el Mezzogiorno— es van enfonsar en la pobresa.
