Fa uns dies vaig poder estar xerrant una llarga estona amb l’Ernest Benach. Ajuda la seva dona en una cafeteria restaurant que han muntat al centre de Reus, fa classes i es busca la vida. Però la majoria de gent creu que, com a expresident del Parlament, cobra una pasta cada mes. La llegenda urbana de Benach i la seva generosa pensió que li caurà fins a la seva generosa jubilació. Doncs no.

I el problema és que l’home no pot anar casa per casa, català per català, dient: “Escolti, ja sé que s’ho pensa, però jo no cobro cap pensió. I, li diré més, sóc autònom. O sigui, que si sap d’alguna feina...”.

Les coses no són com són sinó com sembla que són. I per molt que el Benach expolític s’hi esforci, no podrà canviar la percepció que molta gent té d’ell. Mitja Catalunya seguirà pensant que es passa el dia jugant a golf mirant com passa el temps i com passen els bitllets de la seva paga vitalícia.

I, sí, ja sé que en un món farcit de corruptes, l’onada de pensament està amb el “tots roben”. I, efectivament, n’hi ha molts que roben. I n’hi ha que roben molt. I n’hi ha que roben tant que fins i tot fan posar els pèls de punta als que roben molt. Però potser hi ha gent que no ha robat gens i que quan deixa la política (o la política el deixa a ell), ha de tenir uns ingressos “civils” per poder pagar les factures a final de mes.

I pot ser que ara que vostè està llegint això em digui: “Escolti, en Benach no em fa cap pena, que ha cobrat un bon sou durant anys. Molt més del que cobraré jo en tota la meva vida”. Perfecte, però qui va ser la segona autoritat del país té dret a ser una persona normal. Podent haver-se postulat per tenir algun càrrec, com han fet altres, ha optat (o l’han optat, tant se val) per guanyar-se la vida treballant. Hi té dret? Sí, oi? I ho ha de tenir almenys igual de fàcil o de difícil que vostè i jo, oi? Hi estem d’acord?

Tot i que ell no vol ser-ho, serveixi el seu com a exemple de persona que va dedicar-se a la política i que ara intenta recuperar la vida laboral. Perquè si estem d’acord que la política ha de ser un moment de la vida que va entre exercir la teva professió i tornar a exercir-la, fugint de la professionalitat que tant de mal fa, acollim sense recança ni desconfiança els Benachs que han creuat la línia cap a la direcció inversa.

Perquè, de vegades, les portes giratòries no et deixen en un despatx amb ordinador sense ni connexió a Internet. De vegades, les portes giratòries giren tant que et tornen al carrer, el lloc d’on venies. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat