Sincerament, els papers d’Epstein semblen una versió fotoperiodística del cambrot dels germans Marx. Una espècie de novel·la per lliuraments en què van apareixent, gota a gota —com una gota malaia—, un fotimer de figures públiques que varen voler jugar a metges i a infermeres amb menors. Són tants els que surten a la foto —ben enquadrats, millor enfocats— que la por dels afectats ha provocat un terratrèmol de magnitud 10 a l'escala Richter davant l’evidència dels 13.000 documents posats a disposició del poble però sense el poble. I veient l’evolució dels fets, sembla que l’efecte dòmino agafarà amb les natges a l’aire patums del Partit Republicà i del Partit Demòcrata, figures que, en un altre temps, varen deixar-se amanyagar i varen congratular-se de les atencions d’un Epstein que mai va pensar que acabaria amb la tràquea trencada en una cel·la d’una presó d’alta seguretat dels EUA.

I, oh miracle, qui sembla que en sortirà més ben parat de tot plegat és el llop de la Casa Blanca, i no perquè no hi hagi proves evidents de la seva implicació —les fotografies de la seva bavosa atenció cap a les nimfes en són unes quantes—, sinó per la censura imposada pel Departament de Justícia amb l’objectiu de protegir el president. Si aquest fos el cas, ens trobaríem davant d’una escandalosa circumstància que hauria fet caure, en altres temps, qualsevol administració nord-americana. Però a l’era de la futilesa, em pregunto què hagués succeït amb Richard Nixon si el cas Watergate hagués passat en aquestes alçades del segle XXI. Segurament, Nixon no hauria dimitit, i els periodistes de The Washington Post Bob Woodward i Carl Bernstein estarien detinguts, acusats d’alta traïció a la nació. D’aquell periodisme lleial a la democràcia en queda ben poc, tenint en compte que l’amo de The Washington Post és Jeff Bezos, un dels tecnoautoritaris —terme extret d’un article fantàstic de Francesca Bria publicat a La Vanguardia— que han jurat lleialtat sine die a Trump. Des d’un punt de vista sexual, els "Epstein files" podrien també considerar-se un "Deep Throat", una gola profunda, en què uns rics de l'hòstia, que s’avorrien col·leccionant poder, decidiren travessar la frontera de la infàmia amb nenes psicològicament vulnerables, modelables i trencades.

És essencial, però, que els personatges que han aparegut retratats o esmentats als arxius d’Epstein estiguin subjectes a una presumpció d’innocència que la societat actual, tan necessitada d’espectacles d’una gratuïtat blasfema, nega a qualsevol ésser humà sota sospita. Fins a l’empresonament definitiu del magnat novaiorquès, tot girava al voltant de la força gravitatòria dels magnats de Wall Street i qui no sortia en una foto amb Epstein era un pària social, i qui hagi viscut a Nova York entén perfectament la importància de l’instant. Raó per la qual, admetrem que no tots els que surten a les fotos varen participar en les intimitats inconfessables d’Epstein, com és el cas d’un personatge que ha esdevingut una aparició gairebé mariana. Una de les persones que ha brollat del fangar dels arxius és Ana Obregón, més coneguda com "Anita la Fantàstica", que ha negat saber res de les malifetes d’un amic de joventut que va ajudar la família Obregón a recuperar uns diners perduts després d’una mala inversió. Era una època en què la madrilenya buscava convertir-se en una actriu de talent matriculant-se a l’Actors Studio i va acabar formant part d’un cercle d’Epstein en el que Ghislaine Maxwell encara no havia assumit el rol de Messalina. I, com Anita, hi va haver centenars de fantàstics decorosos.

Si el cas Watergate hagués passat avui, segurament Nixon no hauria dimitit, i els periodistes de 'The Washington Post' Bob Woodward i Carl Bernstein estarien detinguts, acusats d’alta traïció a la nació

La qüestió terrible de tota aquesta història és que, com passa arreu del món, la fachosfera —expressió que es va fer popular a França després de la publicació de l’assaig "La Fachosphère", escrit per Dominique Albertini i David Doucet— viu en els llimbs de la impunitat. Dels papers d’Epstein, qui en sortirà més malparat són els enemics —que no de classe— de Donald Trump, emparat per una massa de votants que, com va reconèixer ell mateix, el continuarien votant encara que es posés a disparar a vianants al mig de la Cinquena Avinguda. Aquesta impunitat és la que li permet fer i desfer sense necessitat d’explicacions. El que li permet ordenar el lliurament dels arxius d’Epstein degudament retallats pel Departament de Justícia per tal de sortir-ne lliure de pecat. I sense l’amoralitat dels trumpistes —grup iniciàtic d’aquesta fachosfera global—, Trump no hauria hagut de dimitir, perquè no hauria gosat presentar-se a la reelecció després de l’assalt al Capitoli perpetrat per un exèrcit armat de MAGAS. Als anys setanta, Trump hauria estat detingut.

Davant d’aquesta impunitat global de la fachosfera, s’agrairia que les forces progressistes no volguessin competir en corrupció amb els seus enemics, perquè, com queda palès en cada cita electoral, la fidelitat dels votants progressistes és més procliu al desamor i a la deserció electoral. Lamentablement, la condició humana és la que és, i el PSOE s’ha enfonsat electoralment a Extremadura per culpa de la corrupció, escombrat per l’impuls electoral del PP i de Vox, dues forces amb múltiples casos de corrupció als jutjats i a l’armari. Aquest és el gran pecat i la gran virtut del vot granític de la fachosfera.

Si Donald Trump queda impune en el cas Epstein, ja no hi haurà marxa enrere. Aquí, en aquest país tan mal parit d'ençà de la maleïda Transició, encara no s’han atrevit a traspassar l’última frontera de la ignomínia, però hi haurà un dia en què Ayuso podrà dir, sense vergonya, que si disparés contra vianants al mig de la Castellana, no perdria vots. Sé que és una metàfora, però la història n’és plena, de metafòriques indecències.