El debat subsegüent a la moció de censura de Vox contra Pedro Sánchez ha tornat a posar en evidència que l'únic assumpte omnipresent a la política espanyola abans, ara i sempre és el que tradicionalment s’ha conegut com “el problema catalán”. Des de Vox fins al PSOE i fins i tot Unidas Podemos, la discussió principal és sobre quina és la millor estratègia perquè Catalunya no s’escapi. En el discurs de la dreta, Espanya està perdent la batalla per culpa de l’esquerra, i Pedro Sánchez replica cantant i arrogant-se la victòria: “Señorías, en 2018 la situación en Cataluña era uno de los cinco principales problemas y preocupaciones de los ciudadanos; hoy, no aparece entre las principales preocupaciones de los ciudadanos, y el porcentaje de apoyo a la independencia entre la población catalana está por debajo del 40%. Es decir, por primera vez en muchos años está retrocediendo el apoyo en Cataluña a la independencia. Donde había conflicto, hoy, señorías —y es lo que me gustaría reiterar, de nuevo, ante los españoles y españolas—, hay diálogo; donde hubo confrontación, hoy hay convivencia, y todo dentro de la Constitución”.

Deia Ortega, i no li faltava raó, que “el problema catalán no tiene solución, solo se puede conllevar”. No té solució perquè, en primer lloc, la intenció castellana ha estat sempre inspirada més o menys subtilment en el dret de conquesta. I, en segon lloc, a Catalunya la inherent ànsia sobiranista pròpia de qualsevol comunitat amb sentiment nacional s’ha gestionat, atesa la manca de poder coercitiu, combinant dues opcions, també segons el moment històric: la d’acordar amb l’Estat un tractament diferenciat o la d'impulsar un organigrama espanyol respectuós amb els catalans. Com que cap d’aquestes opcions ha estat compatible amb l’opció castellana políticament transversal, en els darrers temps ha emergit a Catalunya com a tercera opció una voluntat política independentista, que té pocs antecedents en la història del catalanisme polític, probablement perquè pateix la mateixa manca de poder coercitiu de sempre.

No hi ha ara una veu catalana de referència que, independentment de la seva orientació política, es faci escoltar i respectar fins i tot pels que no la volen sentir. Entre altres motius perquè els portaveus catalans aprofiten la tribuna del Congrés per exhibir les seves diferències i, per tant, la feblesa nacional

Amb tot, la relació es podria descriure com una col·lisió d’impotències. Espanya no ha pogut dissoldre la nació catalana en l’imaginari castellà, ni els catalans han estat capaços de canviar Espanya ni d’emancipar-se, i aquest equilibri inestable ha determinat i determina de manera recurrent, sovint exagerant el pretext, el principal argument de la lluita pel poder polític espanyol. Això ha passat sempre, amb les monarquies i amb les repúbliques i sobretot com a justificant de les dictadures. I passa també ara.

Ara la lluita pel poder a Espanya la disputen el PP i el PSOE, amb els aliats conjunturals que sorgeixin en cada moment, però hi ha hagut ocasions en què, malgrat tot, una veu catalana s’ha fet escoltar. En la Transició, i després quan la UCD pactava amb CiU, el PSOE pactava amb CiU i amb el PSC i quan el PP signava el pacte del Majestic. Amb una diferència. Llavors, poc o molt, Catalunya s’infiltrava en el debat i aconseguia algun rendiment. Ara el que diuen els catalans és interessadament ignorat. I això també mereix una reflexió catalana.

Malgrat el guirigall madrileny, sovint segons actors s’han fet escoltar amb alguna conseqüència. Ara mateix, tothom reconeix el paper d’Aitor Esteban, el portaveu del PNB, que exerceix un paper, diguem-ne, d’influencer al Congrés. La seva intel·ligència, la seva capacitat oratòria, el seu sentit comú i, per descomptat, la correlació de forces, impedeix ignorar les seves intervencions. És portaveu del PNB, però el seu paper adquireix una dimensió més transcendent. En altres moments, portaveus de minories també es feien escoltar, més enllà de la seva ideologia o la seva opció política. Juan María Bandrés, tot i els seus antecedents, va tenir una influència enorme durant la transició i els anys posteriors. També José Antonio Labordeta ha estat més identificat que cap altre polític amb les aspiracions aragoneses i del que ara es descriu com “la España vaciada”. Al llarg de la història, Catalunya també ha tingut portaveus de referència. No cal dir Francesc Cambó. L’historiador Borja de Riquer ho ha explicat així: La irrupció de Cambó al Congrés dels Diputats, el 1907,va produir un impacte considerable, ja que la classe política dinàstica no es va trobar davant un polític «provincià», estret de mires, que venia a reivindicar els drets del seu petit país, sinó davant d'un home d'Estat que sorprenia per la serietat del diagnòstic”. De Jaume Carner, un aferrissat contrincant ideològic, José Calvo Sotelo, va escriure: "Me consta que el señor Carner reúne condiciones excepcionales de competencia, austeridad y consecuencia". També Carles Pi-Sunyer va ser un referent, i més a prop en el temps, aquest paper el va exercir Miquel Roca i Junyent. Les seves intervencions al Congrés mai passaven inadvertides. No es pot negar que va ser un referent català que es feia escoltar pels adversaris. De Felipe González va circular una frase dels temps que el PSOE pactava amb CiU: “Quien defiende mejor las leyes es Miquel”. Vaig tenir l’ocasió de cobrir informativament la campanya que va liderar com a candidat del Partit Reformista. Tant la campanya com el resultat electoral van evidenciar el rebuig a un candidat català a la presidència del Govern espanyol. A totes les rodes de premsa de la campanya, la primera pregunta era com un català pretenia governar Espanya. Fins i tot Santiago Carrillo el va considerar un candidat estranger. Tanmateix, els seus mítings arreu d’Espanya omplien poliesportius i auditoris grans. Els assistents reconeixien que no el pensaven votar, però que tenien interès o curiositat per escoltar el que deia.

Ara Aitor Esteban, però abans Juan María Bandrés, José Antonio Labordeta i, des de Catalunya, Francesc Cambó, Jaume Carner, Carles Pi-Sunyer i Miquel Roca i Junyent van saber, des de posicions conflictives i minoritàries, transcendir la seva representació política

Ara Catalunya continua sent al centre del debat, però només té interès el que diuen de Catalunya els partits espanyols en la seva competició partidista. Les veus catalanes són ignorades, per interès polític, però també perquè els portaveus oficials, sigui dit amb tots els respectes, no han sabut exercir prou l’autoritat moral i intel·lectual que correspon a la seva representació. Precisament Gabriel Rufián dimarts passat va fer el seu millor discurs com a representant de les esquerres, superant en arguments la presentació de Yolanda Díaz com a referent del nou establishment progressista. I tenia raó Míriam Nogueras quan assenyalava que l’espionatge polític i la guerra bruta és l’escàndol més greu en qualsevol democràcia. Mireia Vehí va saber posar en contradicció el candidat de la moció de censura fins al punt que Ramón Tamames li va concedir alguna raó. Tanmateix, no hi ha ara una veu catalana de referència que, independentment de la seva orientació política, es faci escoltar i respectar pels que no la volen sentir. Entre altres motiusm perquè els portaveus catalans aprofiten la tribuna del Congrés per exhibir les seves diferències i, per tant, la feblesa nacional. És evident que a Espanya resulta francament difícil fer-te escoltar quan dius que vols marxar, però amb rigor intel·lectual, capacitat parlamentària i, sobretot, alguna autoritat moral pel que fa a la representació de Catalunya, potser queda constància que la “conllevancia” com a mínim és cosa de dos.