Els moviments de les últimes setmanes de diferents poders de l’estat espanyol per frenar com sigui la llei d’amnistia que el PSOE ha pactat amb JxCat i ERC per fer possible la continuïtat de Pedro Sánchez a la Moncloa fan presagiar el pitjor. Sobretot per les crides reiterades de la caverna espanyola a la insurrecció i perquè qui els encapçala, més enllà de la reacció política que monopolitzen PP i Vox, és una judicatura que s’arroga atribucions que ni té ni li corresponen i que, amb això, viola de manera flagrant la divisió de poders pròpia de l’estat de dret i del sistema democràtic. El resultat és un clima creixent de cop d’estat, latent des que precisament el partit ara d’Alberto Núñez Feijóo va preferir treure el procés sobiranista de la via política i portar-lo a la via judicial, que pot esclatar en qualsevol moment i amb conseqüències imprevisibles.
Talment com si d’una resposta a les imprecacions de l’expresident del PP José María Aznar que “el que pueda hacer que haga” per frenar com fos la investidura d’un líder del PSOE convertit en “un peligro para la democracia” es tractés, el jutge de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón, encarregat de les causes del Tsunami Democràtic i de l’anomenada operació Judes, es va afanyar a moure peça. En una decisió absolutament inaudita, va anunciar, d’una banda, que imputava Carles Puigdemont i Marta Rovira per un suposat delicte de terrorisme en el cas del Tsunami Democràtic i els encolomava la mort d’un viatger francès que va tenir un infart el dia de la protesta a l’aeroport de Barcelona i va comunicar, de l’altra, que els membres dels Comitè de Defensa de la República (CDR) processats en l’operació Judes serien jutjats també per terrorisme. Tot això en plena recta final de les converses entre el PSOE i JxCat, després de l’acord assolit amb ERC, amb l’únic objectiu de fer fracassar l’entesa i de torpedinar l’aprovació i, si no se’n surten, l’aplicació de la llei d’amnistia. El pacte polític es va signar i Pedro Sánchez ha estat reelegit president del Govern d’Espanya, però el futur de la llei d’amnistia cada cop és més negre.
L’objectiu d’uns és aniquilar els catalans, el dels altres assimilar-los. És haver de triar entre el foc i les brases
El PP ha dit que farà servir tots els mecanismes al seu abast, que remourà cel i terra, per impedir que tiri endavant. D’entrada, recorrent a la vella tàctica del filibusterisme parlamentari, ha aprovat una reforma del reglament del Senat —on té majoria absoluta— a la mida del seu gust per alentir-ne la tramitació i està buscant la manera que no hi entri i, si no, de no deixar que en surti. L’aprovació de la llei, per tant, tot i disposar dels vots suficients al Congrés —els 178 de PSOE, Sumar, ERC, JxCat, EH Bildu, PNB i BNG—, serà un camí ple d’entrebancs i, anant molt bé, no es produirà abans de la primavera de l’any vinent. Però això no serà res comparat amb el calvari en què es convertirà, si efectivament té via lliure, aplicar-la. El recurs al Tribunal Constitucional, que per molt que diguin no és segur que no la retalli, està garantit i les manifestacions dels últims dies dels estaments judicials en contra de la norma fan pensar que els jutges encarregats d’implementar-la hi posaran tantes traves com puguin. Això és el que es desprèn, si més no, d’actituds com la del magistrat Manuel García Castellón en expressar-se públicament contrari a la llei d’amnistia, o com la del sector dit conservador del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) en emetre una declaració de rebuig, o com la del Tribunal Suprem en publicar un comunicat en contra, o com la de determinats jutges en sortir literalment al carrer a manifestar-se.
A despit dels possibles casos de l’anomenat lawfare, que sí que vulnerarien la independència judicial però que la llei explícitament no preveu —encara que Laura Borràs tingui intenció d’acollir-s’hi—, una part majoritària de la judicatura s’està atribuint unes funcions impròpies que no tan sols qüestionen la imparcialitat i neutralitat del sistema judicial espanyol, sinó que en qualsevol democràcia consolidada podrien ser qualificades de prevaricació, però que a Espanya quedaran impunes perquè ningú no s’immuta quan d’atacar els catalans es tracta. Per aquest motiu tampoc no és estrany que certs bufets d’advocats s’hagin pronunciat en la mateixa línia que les menjadores que els proveeixen de feina ni que a l’oposició a la llei d’amnistia s’hi hagi afegit la jerarquia eclesiàstica i l’empresariat ni que el clima d’alçament sigui abanderat per la Guàrdia Civil i recorri com una remor de sabres les casernes militars. Tot plegat atiat per la competència entre PP i Vox per veure qui incendia més i millor el carrer —on s’han vist i sentit proclames nazis sense que cap autoritat hagi actuat— i qui capitalitza el rèdit de les protestes continuades, en especial davant la seu central del PSOE a Madrid, i de les manifestacions de cap de setmana a les principals ciutats de l’Estat.
El quadre de la caverna espanyola el completa la vella guàrdia del PSOE, liderada pel Felipe González del “¿por quién me toma?”, en resposta a la pregunta de si s’hauria fet la foto amb Carles Puigdemont com se la va fer el secretari d’organització del partit, Santos Cerdán, a Brussel·les, o pel mateix Josep Borrell, a qui algú hauria de cridar l’atenció per haver-se pronunciat, en exercici del càrrec d’alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, contra l’amnistia. Si aquesta immensa olla a pressió esclata, no hi ha cap mena de dubte de qui en seran els perjudicats. No pas Pedro Sánchez, que s’ha sortit amb la seva —estar-se quatre anys més a la Moncloa— i que per això ha defensat i promogut la llei, per pura necessitat, no per convicció. Els grans damnificats, si finalment no es pogués aplicar, serien els dirigents de JxCat i ERC que l’han tornat a fer president —sabria greu pels centenars de ciutadans anònims que hi ha processats—, mentre que ell se’n rentaria les mans perquè ja hauria complert i no seria el responsable que altres l’haguessin sabotejat. Si fa no fa el que ja està passant amb l’oficialització del català a Europa.
Els de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras s’haurien de preguntar què és pitjor, no per a ells, que clarament hauran sortit derrotats de l’envit amb el líder del PSOE, sinó per a Catalunya, si l’ofensiva a cara descoberta de la caverna o la condescendència amb què Pedro Sánchez els ha humiliat mostrant-los la seva “generositat”, concedint-los la “gràcia” del “perdó” i atorgant-los subtilment la condició de bons espanyols en lloc de parlar-los d’un “acord històric entre iguals” com pretenien. L’objectiu d’uns és aniquilar els catalans, el dels altres assimilar-los. A uns se’ls veu venir de lluny, els altres són capaços de donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya i de pactar amb els damnificats d’aquesta d’acció, de comprometre’s a “traer de vuelta a España” emmanillat el 130è president de la Generalitat i d’amnistiar-lo. És haver de triar entre el foc i les brases, i ERC i JxCat fa temps que han decidit unir la seva sort, i malauradament la de Catalunya, a la d’aquest PSOE tan voluble que el que avui diu que és d’una manera demà passat pot dir que és de la contrària.