El sorprenent titular és que estic entre les 50 dones més influents de Catalunya del 2026, segons la revista Forbes. Encara que prometo dues sorpreses més abans d'anar-me'n de vacances. Penso que fa uns anys hauria estat impensable. Més que res, perquè vivia els somnis d'una altra persona i oblidant els meus. "El millor és que facis de masovera a l’agroturisme", em van dir fa poc més de cinc anys. I això que soc la Wines and the city! És veritat que tenir parella et marca la vida, sigui per a bé o per a mal, i per això molts i moltes prefereixen no tenir-ne. Gràcies a la meva parella actual, no he hagut d'apagar-me per encaixar. Encara més, m'ha ajudat a brillar com mai, sortint conciliada de casa. Perquè quan algú sempre et fa sentir que ni tu ni el teu temps valeu la pena, t'ho acabes creient. Quan deixes de sentir-te un segon plat i et converteixes en la protagonista de la teva vida, sense el complex de ser sempre excessiva, tornes a brillar. El secret no era tant buscar l'home de la meva vida, com convertir-me en la dona de la meva.
Em pensava que les que estaven en aquesta llista eren dones que, com jo abans, dormien poc i somiaven molt. I he descobert que no: són dones que saben estar ben envoltades i que tenen bona energia. El que abans es deia aura i es dibuixava al cap dels sants. Una cosa que no es veu, però que es nota. No només has d'intuir cap a on vols anar, sinó també amb qui comparteixes part de la travessa. Allò de tota la vida que ens deien les àvies: que tinguéssim molta cura amb les companyies, que influeixen molt més del que pensem. I, com gairebé sempre, tenien raó. Perquè es gaudeix més de la feina quan ets feliç a casa.
Abans, jo volia treballar per marxar de la meva llar. No volia estar en una casa que em queia a sobre i on no m'agradava el paper que tenia. Ara, en canvi, vull enllestir la feina a temps per estar amb els meus, i això es nota en l'efectivitat.
Just entre que va sortir la notícia i la foto de les cinquanta juntes, vaig anar a fer una TEDx Talk a La Laguna, on també hi havia en David Meca. Després que ell parlés de les seves nadades hivernals fins a les illes Balears, amb totes les dificultats que això representa, va ser curiós i tot un repte parlar del que significa ser dona en el món del vi. Però igualment ho vaig fer, més emocionada del que és habitual després d'entendre les parts que desconeixia de la seva història. "Els pitjors taurons no eren a Alcatraz", va dir el nedador olímpic, "són dins d'un mateix". Sí, molt fàcil d'entendre, però jo mai faria aquests esforços tan sobrehumans, penso. Potser perquè les maratons ja les he fet criant els nens i treballant en el que més m'agrada, que és comunicar el vi, gairebé ja sense parlar del vi. Però la vida no és una competició; és un viatge. I sempre trio en quedar-me amb allò que puc aprendre de bo de les persones. "Continua nedant", li diu la Dory a en Nemo. És el seu mantra. I també el de qualsevol de nosaltres. I no parlo només de flotar dins l'aigua, sinó de desitjar arribar a un lloc. L’important és saber canalitzar l'energia per no cremar-se ni apagar-se lentament, com deia la carta que va deixar Kurt Cobain abans de morir.
El secret no era tant buscar l'home de la meva vida, com convertir-me en la dona de la meva
Aquest dimarts no ha estat un dimarts qualsevol, i no només perquè es va celebrar el Forbes Catalonia Economic Summit i era la revetlla de Sant Joan. Un dia de purificació en què volem llençar les coses dolentes a la foguera, encara que al principi explotin. "Qui diu les veritats, perd les amistats", diu la dita. Al final, el perill més gran és la gent que es creu les seves pròpies mentides. Amb el temps, el que et queda de les persones no és el que et van dir o et van fer, sinó com et van fer sentir. Qui vol ser-hi, hi és, i sempre troba temps per compartir-lo amb tu. Toy Story 5 també parla d'això. De com els amics de petits també t'influeixen a l'hora de triar la manera com vols jugar: amb pantalles o sense. I de com, des del 1995, Woody i la seva colla ens regalen reflexions valuoses: els amics s'han de fer a la vida real, cara a cara, i no a través d'aplicacions.
En això soc molt rica, perquè conservo el patrimoni d'amistat del meu grup de l'escola i dels amics de la universitat. Però també he conegut grans personalitats que fa il·lusió desvirtualitzar amb una copa de vi, com la model Martina Klein o Laura Carnicero, vicepresidenta de Persones i Organització de SEAT i CUPRA, comprovant que el seu somriure treballat va molt més enllà del que ens poden transmetre les fotos. A aquesta edició de la llista Forbes s'hi han incorporat perfils inèdits per a reconèixer trajectòries emergents. Brindar amb l'escriptora Najat El Hachmi, amb Rosa Romà, presidenta i CEO de 3Cat, o amb l'esportista Paula Fernández-Ochoa, que sap viure corrents i a qui ningú guanya en somriures —ni en estil—, va ser tot un privilegi. La joiera Gemma Grau i jo no ens coneixíem en persona, però tenim un secret en comú que vam compartir aquella nit amb Benedetta Tagliabue, que, juntament amb Ada Parellada, ja hi havia estat l'any passat i va voler sumar-se de nou a la comunitat. Em poso a la foto al costat de Núria López-Bigas, catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra i investigadora ICREA a l'IRB Barcelona. L'Aina Clotet no la veig a l'acte, però l'aniré a veure aquesta nit en el seu premiat debut com a directora a Viva. Les últimes a sortir del Liceu som l’escriptora Regina Rodríguez-Sirvent i jo mateixa. Un dia és un dia i tinc tota la família fora. I la Rosalía no hi va venir, però a totes ens influeix saber fins on es pot arribar des de Catalunya cap al món.