Hi ha una generació de catalans que es va enamorar de la seva cultura com qui s’enamora d’una revolució: de cop, amb urgència i amb la por seductora que papalloneja a l’estómac. Era l’època dels primers Seat 600, de les reunions clandestines i dels llibres prohibits que circulaven secretament i de mà en mà, igual que la rosa de paper d’Estellés. En aquell moment, Edicions 62 va ser una trinxera, Òmnium Cultural una catedral laica i la Nova Cançó una banda sonora resistent feta de guitarres i metàfores. D’aquell esclat cultural se’n va dir Seixantisme i va esdevenir l’albada necessària que ens despertava d’un malson llarguíssim, però hi ha un problema: les albades són precioses només quan després ve el dia, i de tot plegat ja fa més de seixanta anys.

Aquell boom, tan necessari en ple franquisme, s’ha convertit amb el pas dels anys en un llast del qual alguns no se’n saben desprendre. Per això, avui, encara hi ha qui s’afanya a penjar els pòsters de Lluís Llach i Maria Aurèlia Capmany com si el franquisme fos una cosa d’ahir a la tarda i ens perseguissin els grisos per parlar català al bar de la cantonada. Catalunya continua sent un país ocupat, igual que aleshores, però a part d’un estat que ens voldria minoritzats, qui més escanya avui la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra economia ja no és un dictador amb bigoti, sinó una cosa invisible anomenada globalització i un fotimer d’algoritmes de Silicon Valley que no saben què dimonis vol dir 'seny' i 'rauxa'.

L’èpica de supervivència del Seixantisme ens va ensenyar a persistir en un moment en què l’única forma d’existència depenia de resistir, però com diu millor que jo el Frederic J. Porta, tot allò tan vàlid que va construir ja no ens serveix per avançar. El que va ser adrenalina ha esdevingut morfina i avui, malgrat que ens dolgui, és contraproduent repetir en bucle les mateixes consignes i narratives que quan el meu pare estudiava segon d’Infermeria i repartia octavetes. No, la violència contra les cultures no hegemòniques ja no és tan directa com en els temps del NO-DO i, per tant, cal superar aquesta narrativa que no ens serveix de res i continua impregnant-ho tot, des dels tuits d’un polític a l’exili fins als eslògans de les manifestacions cada onze de setembre passant, també, pels programes de 3Cat com Sóc i seré on la catalanitat, més que una nacionalitat al món, es dibuixa com una particularitat folklòrica.

Del Seixantisme sembla que ens hàgim quedat amb les molles i el solatge, segurament per això a la pel·lícula Parenostre el jove Jordi Pujol dels Fets del Palau -l’any 1960- li diu al veterà Jordi Pujol de les majories absolutes convergents que l’ha traït. Igual que durant el franquisme, vivim nacionalment un moment en què cal fer alguna cosa, però ara no ‘ens calen cançons d’ara’, com demanava Lluís Serrahima en aquell mític article fundacional de la Nova Cançó a Serra d’Or l’any 1959, sinó més aviat ens calen els flows d’ara. És a dir, les actituds i els estats d’ànim d’avui, amb la mirada enfocada cap al futur i no cap al passat, ja que les arrels no serveixen només per fer arqueologia d’un mateix, sinó per saber d’on vens i agafar força per avançar cap a on vols anar.

La Catalunya del postprocés, l’any 2025, ja no pot continuar mirant-se el melic com si fos un manifest, perquè a diferència de l’any 1960, la cultura catalana no pot limitar-se a resistir: ha de seduir, innovar i competir. Volem un país que sobrevisqui a base de subvencions i nostàlgia, o més aviat un país que balli a l’escenari mundial sense demanar permís ni perdó? La globalització no és una bota militar que ens trepitja, sinó una cosa més poderosa que això: és un tsunami que et xucla si no saps nedar. I contra això, desgraciadament, no valen ni les guitarres ni els discursets victimistes: calen idees noves, caràcters nous i estètiques noves. És a dir, una cultura que no deixi de llegir Espriu i recitar Sagarra, evidentment, però que sobretot parli a TikTok, Netflix i els videojocs.

Superar el Seixantisme no vol dir oblidar-lo, doncs, sinó deixar de viure atrapats en ell com qui viu a casa dels pares als quaranta anys. El seu llegat ens honora, però el futur ens exigeix menys memorialisme i més creativitat, per més por que això faci. Perquè és més fàcil ser David quan tens un Goliat, però ara el gegant no és només Madrid: és un món que s’unifica perillosament, que esborra les identitats i que ho uniformitza tot, però en el qual viure fent el ploramiques no t’obre portes, sinó que te les tanca. Per això, nosaltres que som nets dels Espinàs, els Joan B. Cendrós o els Armand Carabén, hem d’aprendre d’ells, desfer-nos del relat de la víctima eterna i començar a escriure un nou capítol. Amb l’empenta de fa seixanta anys, però les idees, les paraules i el relat d’ara. Un de valent i desacomplexat, que no parli només del que ens han fet, sinó del que volem ser, ja que la millor manera que té Catalunya de resistir és oblidant-se de viure resistint i dedicar-se a viure construint. Des dels marges, des de la creativitat i des de la confiança pròpia, amb menys èpica i més determinació. Amb menys paraules i més fets. Amb menys excuses per ser el país que som i més valentia, en definitiva, per ser el país que no ens fa por voler ser.