Els demolidors resultats de l’últim informe PISA pel que fa a Catalunya han encès tots els llums d’alarma. Es veu que, malgrat els crits d’alerta d’alguns docents, d’alguns pares, d’alguns professionals del món de l’ensenyament, d’alguns ciutadans en general, no se sabia que l’escola pública catalana fa temps que va malament i ha calgut una acció contundent com aquesta perquè tothom es posés les mans al cap. La reacció, de moment, ha estat la típica de l’ara correm-hi tots: el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha celebrat una cimera amb els partits presents al Parlament i la consellera d’Educació, Anna Simó, ha anunciat un decàleg per revertir la situació que, tanmateix, més aviat sembla un catàleg de bones intencions i prou.

L’informe PISA, que correspon a les sigles en anglès de Programme for International Student Assessment i que en català es coneix com a Programa per a l’Avaluació Internacional d'Estudiants, és un projecte de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) que cada tres anys mesura les habilitats i els coneixements dels estudiants de 15 anys de vuitanta països en lectura, matemàtiques i ciències mitjançant uns exàmens en aquestes tres matèries per tal de comprovar si els sistemes d’ensenyament emprats funcionen. I el que s’ha fet públic no fa gaire constata la caiguda generalitzada del nivell de l’alumnat en el període comprès entre el 2018 i el 2022 —pandèmia de la covid inclosa—, que en el cas de Catalunya és significativament greu perquè la situa a la cua de tot, fins i tot com la pitjor de les autonomies de l’Estat espanyol.

La pregunta és: com s’ha pogut arribar fins aquí? Es tracta d’un problema especialment complex. Catalunya va sortir del franquisme amb una xarxa d’escoles fins llavors privades de qualitat, entre elles, a més de les religioses, les anomenades escoles del CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), impulsades la major part per grups de pares i de mestres vinculats a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que tenien per objectiu convertir-se en centres públics mantenint el nivell que les havia caracteritzades i que tant les havia distanciat de la posició deficient de l’escola pública franquista. La iniciativa va funcionar fins que aquells equips de mestres es van començar a desfer, bé per trasllats entre escoles, bé per jubilacions, i els relleus no van satisfer les expectatives. En paral·lel, els continus canvis de models educatius de les autoritats del moment tant espanyoles com catalanes —cada vegada que hi havia un relleu de sigles a la Moncloa entre PSOE i PP es feia una llei d’educació nova— van crear incertesa entre docents, pares i alumnes —que si apareix l’ESO, que si el BUP s’escurça, que si el COU no sé què—, que ben aviat es va traduir en una baixada del nivell, imperceptible si es vol d’entrada, però que a còpia dels anys va anar fent forat.

Els primers símptomes es van notar en l’època en què les qualificacions numèriques de les matèries van ser substituïdes pel "progressa adequadament" i el "necessita millorar" que feien que no se sabés ben bé si l’estudiant havia d’aprofitar l’estiu per recuperar alguna cosa o se’l podia passar fent panxing. I a partir d’aquí la cursa de despropòsits és imparable. Que si no cal posar notes perquè les criatures no es traumatitzin, que si no cal fer deures, que si fora els llibres de text, que si els nois i les noies han d’anar a l’escola a ser feliços, que si la intel·ligència emocional ha de prevaler per damunt dels coneixements, que si no es pot expulsar ningú, que si es pot passar de curs encara que es tinguin un reguitzell de matèries suspeses, que si visca l’ordinador, que si s’aboleixen les assignatures i s’implanta l’aprenentatge dit per competències, que si es pot fer servir el telèfon mòbil a classe, que si happyflowers aquí i happyflowers allà, que si... un llarg etcètera. A tot això cal afegir-hi, a més, la descatalanització de l’escola catalana —la farsa de la immersió lingüística— i la renúncia als valors de la tradició judeocristiana que ha conformat la civilització occidental en què es troba Catalunya —l’absurditat d’amagar qüestions com els costums i els menjars típics o fins i tot de substituir la celebració de Nadal per les festes del solstici d’hivern— per no ofendre, no fos cas, els nouvinguts, que resulta que són majoritàriament musulmans, que per norma no tenen cap mena de voluntat d’integració i que l’únic que volen és que els autòctons s’adaptin a ells.

La situació de Catalunya és la que és després que la responsabilitat de l’ensenyament públic hagi estat en mans de pràcticament tots els colors polítics  que el que han sabut fer més bé ha estat espolsar-se les puces de sobre i intentar socialitzar les culpes del problema.

Tot plegat en un procés de degradació progressiva del sistema educatiu durant el qual la caiguda del nivell de l’alumnat es disfressa reigualant-lo per sota, és a dir, abaixant el nivell de tots, en lloc de fer-ho per dalt, de manera que, amb l’excusa que ningú no es quedi enrere, els estudiants que van millor hi surten perdent. I com que mai no acaba de funcionar, l’operació es repeteix tantes vegades com calgui, fins que arriba un moment que, de tant abaixar-lo, el nivell és subterrani i acaba repercutint també en la formació dels mateixos docents, que fruit d’aquesta dinàmica cada cop surten més mal preparats. En idèntica direcció, l’assumpció de responsabilitats i la cultura de l’esforç queden tocades de mort quan l’alumne té l’alternativa de poder passar de curs igualment aprovant les assignatures que suspenent-les. Per què, doncs, s’ha de prendre la molèstia d’esforçar-se per aprovar-les podent optar per la llei del mínim esforç? I una vegada s’entra en aquest cicle pervers, que a la pràctica ha reduït la qualitat de l’escola pública catalana al nivell de l’escola pública franquista, la feina és sortir-ne.

La realitat, així i tot, és que alguna cosa o altra cal fer per mirar de treure el cap del pou. La situació de Catalunya és la que és després que la responsabilitat de l’ensenyament públic hagi estat en mans de pràcticament tots els colors polítics —CDC, UDC, PDeCAT, ERC i PSC—, que el que han sabut fer més bé ha estat espolsar-se les puces de sobre i intentar socialitzar les culpes del problema. Mentre aquí es trigava a reaccionar, a França, el mateix dia de conèixer-se l’informe PISA, el ministre d’Educació, Gabriel Attal, anunciava un pla de xoc per fer-hi front consistent a dividir l’alumnat per nivell, de manera que els que el tinguin més alt no en surtin perjudicats, i a reforçar el professorat de llengua i matemàtiques. Algú s’imagina una actuació semblant a Catalunya? Els fets han evidenciat que no —després de gairebé un mes el gran acord és crear una comissió d’experts—, però és obvi que s’ha de passar a l’acció, i de pressa.

Els experts seran, certament, els que hauran de decidir què cal fer, i els polítics aplicar-ho. Que si separar per nivells com a França, que si tornar als llibres de text, que si recuperar les assignatures tradicionals en lloc de perdre el temps amb experiments que no funcionen, que si restringir l’ús dels aparells informàtics, que si prohibir l’ús dels telèfons mòbils a les aules, que si... Hi ha, de tota manera, coses que cauen pel seu propi pes i que és inconcebible que s’hagin tolerat, com ara com és possible que estigui permès fer servir els mòbils a classe. I n’hi ha d’altres que ja s’intueix que no porten enlloc, com ara què té a veure sufragar amb diners públics les activitats extraescolars amb millorar el nivell dels estudiants en lectura, matemàtiques i ciències. El que cal és tornar a posar cada cosa al seu lloc, perquè la solució segur que no vindrà de continuar barrejant-ho tot com fa la mateixa Anna Simó demanant ara ajuda a les famílies.

De l’ensenyament se n’ocupa l’escola, de l’educació la família. Els mestres no han de fer de pares i els pares no han de fer de mestres. Si és possible recuperar aquest equilibri perfecte que durant molts anys va funcionar, i va funcionar bé, a Catalunya, però que en un moment determinat es va trencar, encara hi haurà opcions d’encarar i provar de resoldre el problema. La incògnita és si s’hi serà a temps.